El gran debat polític del moment, malgrat que la situació és complexa i les problemàtiques sovintegen, és sobre el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat. Hi haurà o no pressupostos? És un bon projecte de pressupostos?
Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona
El projecte dels P.G.E respon a un increment important tant en els ingressos (7,9%) com en les despeses (5%). Són uns pressupostos ben equilibrats que entre altres coses, han de permetre reduir l’endeutament públic. Amb tot però, representen sobretot un gran esforç en despeses socials (57%). Això vol dir increment de les pensions, increment de les ajudes a la Dependència, més beques per als estudiants, ampliació del subsidi per l’atur de llarga duració, als majors de 52 anys, entre moltes altres millores.
L’esforç en despeses socials va acompanyat d’un important paquet d’inversions, que s’incrementen globalment i en números rodons en un 5%, però sobretot a Catalunya que representen més de 2.200 milions de euros, dit d’una altra manera, un increment del 65% respecte als darrers pressupostos del PP. Així mateix les inversions del Grup Foment, o sigui del Ministeri de Foment amb les empreses públiques que se’n deriven, representen el 19.2% del total d’inversió a Espanya, donant compliment a allò que s’estableix a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’aquets recursos per a inversions, 242,33 milions d’euros van a Tarragona, destinats a l’autovia A-27, a la xarxa ferroviària, al Port i l’Aeroport, a la neteja de l’embassament de Flix, el parador Nacional de Turisme de Tortosa, etc…
És un projecte de pressupostos que respon als paràmetres clàssics del Keynesianisme, es a dir a les polítiques clàssiques de la socialdemocràcia, que van portar a la creació i manteniment de l’estat del benestar a Europa. Increment de la pressió fiscal, amb un increment a les rendes més altes, l’ increment de l’IRPF per als ingressos superiors als 130.000 euros anuals i fort augment de les despeses socials i de la inversió, amb una política fiscal progressiva i redistributiva. Tot i que les forces polítiques conservadores parlen d’augment “brutal” de la pressió fiscal i d’espoli, és molt més senzill: que pagui més qui més te, i a l’hora de utilitzar els recursos públics per redistribuir la riquesa mitjançant mesures de protecció social.
Les mesures fiscals i de protecció social però, no són suficients si no van acompanyades de creixement econòmic generador de riquesa. El Keynesianisme clàssic aposta per utilitzar els pressupostos públics per estimular l’economia mitjançant la inversió pública. En el fons, aquest és el debat: o bé baixar la pressió fiscal i “qui més en pela, més en menja” o dit d’una altra manera, “campi qui pugui” deixant desprotegits amplis sectors de la població, especialment els més febles, en definitiva política d’austeritat i de retallades en serveis socials (recepta liberal del PP – CIU dels darrers anys), o bé l’aposta progressista de major despesa pública com va fer l’administració demòcrata dels EEUU, amb Barack Obama, que els va permetre sortir de la crisi molt més aviat i amb major cohesió social.
Aquest és el debat: donar suport o no a uns pressupostos que si s’apliquen contribuiran clarament a millorar les condicions de vida de la gran majoria de les persones. Es Tracta de decidir entre polítiques liberals d’austeritat i retallades o polítiques social-demòcrates d’estímul al creixement i les despeses social.
Tot el demés, és fer “volar coloms” i com diu l’Eclesiastès 1:9, “No hi ha res de nou sota el sol”.
Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona
Equip de redacció
