Imatge del Monestir de Poblet. Foto: Cedida
He passat els darrers dies d’estiu en un monestir envoltat de monjos per retrobar-me amb mi, una setmana a Santa Maria de Poblet, un monestir medieval que data del segle XII, que m’ha permès conversar a fons i amb tranquil·litat amb mi mateix.
Cinc de la matinada. Em desperten les campanes, que es posen a tocar com unes maleïdes, ning-nang, ning-nang, ning-nang! Són unes batallades eixordadores, insistents; que ressonen fort per tota la plana, trenquen el silenci de la nit i criden a Matines, la primera oració del dia.
“A qui se li acut tocar les campanes en aquestes hores! Sisplau, atureu aixooò!” Per un moment havia oblidat que em trobava dormint a un monestir i que, en menys d’un quart d’hora, comença la primera pregària de la jornada.
D’una revolada em llevo. Em vesteixo ràpid, mort de son i, com un zombi, baixo de pressa les escales del segon pis de l’hostatgeria. És negra nit encara. Anant d’esma, travesso patis, claustres i jardins en direcció a l’església.
A un quart de 6 en punt els monjos, asseguts a banda i banda del cor, comencen la pregària en forma de cants. Veus greus i sons d’orgue ressonen per tota la nau central. Com a taló de fons, el retaule renaixentista de Damià Forment i el sumptuós panteó dels reis catalans. Tot plegat està immers en un alo d’espiritualitat que em reconforta i pacifica l’ànima. Prego amb la comunitat i me n’entorno ràpid cap al llit. Estic desvetllat, dormo poc. Són prop de les set i de nou sonen les campanes de Poblet, nang, nang… Ara, però, és per l’oració de Laudes que anirà seguida de la Missa conventual a les vuit. Fra Borja i fra Lluís són les ànimes mater dels cants que entona la comunitat. Impressiona escoltar-los entre la tenebra de la nau central.
El claustre del monestir. Foto: Cedida
Després tornaran a dringar les campanes per als oficis litúrgics. Així, a les vuit, anuncien la Missa conventual; a la una, a la pregària del migdia; a les set de la tarda, a Vespres; a tres quarts de nou, a la Lectura al claustre; i, a les nou, criden a Completes. En fi, mai a la vida no m’hagués arribat a imaginar que calcigaria tantes vegades seguides una església en un mateix dia.
Em va sorprendre molt que servissin el sopar a la meva hora habitual del berenar, així com quan em van dir que em llevaria a les cinc a toc de campana. El dia al convent es clou a les nou del vespre. Després de completes, l’abat, Octavi Vidal, cerimoniosament beneeix els monjos i els hostes que es dirigeixen en silenci a les seves respectives cel·les. En aquesta hora s’apaguen les llums de Poblet i, al monestir, comença el descans.
Des del llit estant, miro la torre il·luminada per la lluna i el cant d’òliba em diu bona nit.
Els monjos mengen molt ràpid. Així, doncs, s’ha de començar en tant bon punt et porten el menjar a taula, sense esperar ningú. Els plats, els reparteixen els monjos que s’encarreguen del torn de cuines aquella setmana. A mi em va servir fra Xavier. Els àpats són excel·lents, no es triga gaire més d’un quart d’hora per degustar els dos plats i postres.
Tots els àpats són en silenci, s’escolten lectures, un monjo llegeix la biografia d’un religiós o un fragment de llibre. Mentre escoltava el lector pensava: “menja’t totes les croquetes abans que se les emportin, són boníssimes, corre, no respiris, engull!”.
Vaig arribar al monestir amb ganes de fer una profunda desconnexió de les rutines i deixar aparcada durant una setmana la feixuga motxilla plena de preocupacions de la vida quotidiana. A part d’escoltar el silenci, la pau, la serenor, la remor de l’aigua del monestir, em volia replantejar moltes coses; trobar resposta a preguntes i crides interiors que necessitaven una resposta meditada.
Quan hi vaig arribar, em va rebre fra Rafel, el monjo hostatger, que em va ensenyar tot el recinte de la clausura: església, capelles, refetor, claustres i, finalment, la meva cel·la on passaria els dies del meu anhelat recés al monestir. Era una habitació austera, molt acollidora, amb lavabo interior, un escriptori i una finestra amb unes vistes espectaculars a una torre de les muralles.
Vaig acabar la visita del monestir poc abans de la una del migdia, i fra Rafel em va recomanar que no m’acomodés gaire perquè en mitja hora hi havia la pregària que precedeix al dinar a la capella de Sant Esteve.
A l’endemà va ser més relaxat. Com que em vaig despertar terriblement aviat, vaig tenir tot el matí per a mi. Vaig poder desconnectar, caminar pel camp, escriure i dibuixar al meu quadern de notes, amb vista al monestir, i llegir en un claustre medieval preciós sense que ningú més no pertorbés la meva soledat. Una pau total, lluny del brogit del dia a dia, que em va permetre reflexionar i relativitzar les preocupacions i malestar emocional que arrossegava durant tot l’any.
El monestir, a més a més, és un lloc de bellesa única. Fundat el 1150, és Patrimoni de la Humanitat, la qual cosa es tradueix en capelles increïbles i tres claustres preciosos, alguns de privats per a ús exclusiu dels monjos, tancats a turistes, que no hagués pogut pas veure si no fos hostatjant-me amb ells. Per un dies vaig voler ser com un més d’ells. Així que vaig demanar poder col·laborar en les seves tasques diàries, vaig ajudar fra Borja a netejar gairebé tots els jardins i claustres. Fins i tot fra Juri, procedent de Lituània, em va convidar al seu taller de pintura.
Van ser uns dies en un espai de pau profunda, sense sorolls i només amb la meva ment. Una experiència que em va acostar a la pau mística i natural que tant valoraven els filòsofs fa uns quants segles que avui dia tenim tremendament oblidada i que no requereix ser un gran adepte del cristianisme per gaudir-la, ja que assistir a les pregàries no és obligatori i no importa la teva relació amb la religió per connectar amb la pau i espiritualitat d’aquest complex monumental.
F. Xavier Fortuny Torres
Comunicador
Equip de redacció
