La Casa Bofarull, als Pallaresos, una de les obres més representatives de Jujol al Camp de Tarragona. Foto: Territori Jujol
“Conèixer l’arquitectura amagada de Jujol és descobrir-la, sovint, amagada dins d’altres obres, fins i tot en les pròpies” (1).
L’arquitecte tarragoní crea finestres en parets que s’ajunten, amb angles de 90 graus, un fet que no s’havia vist mai, i mobles impossibles: “A Jujol se l’ha de conèixer a poc a poc. Cada cop que els estudiosos contemplen una obra seva, que ja la tenien observada, descobreixen coses noves. El detall, l’adorn mig dissimulat, el caparró d’animaló que apareix de sobte al final d’unes lletres,… Detalls divertits. Un arquitecte observà que Jujol gaudia fent art”, relata el seu fill, Josep Maria Jujol júnior.
Reconeix júnior que el seu pare, extraordinari dibuixant, “no es projectà cap a l’exterior”. Un company arquitecte li va dir un cop: “Jujol, els pollastres canten per dir: eh, soc aquí. Tu també hauries de cantar”. Però ell no era així: “Era molt prudent, molt discret, humil, i això el va perjudicar. Per sort va estar treballant tota la vida. Hi ha un equívoc, el dels qui diuen que només treballava per als capellans. Això és fals, justament a Sant Joan Despí hi ha enregistrades 50 obres civils”.
Roger Miralles és un arquitecte de Sant Cugat del Vallès. Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i es doctorà a Barcelona. És professor a l’Escola Superior d’Arquitectura que la Universitat Rovira i Virgili té a Reus.
Per casualitat començà a estudiar Jujol, amb Pep Llinàs. Redactaren el pla director de restauració de l’església de Vistabella. Van dibuixar cada una de les peces de l’església, en un document de 800 pàgines en total. Miralles s’interessà aleshores per l’obra de Jujol a Tarragona, que és diferent de la de Barcelona. “A Barcelona, Jujol s’havia de guanyar la vida, i en canvi a Tarragona molta obra va ser una decisió personal. Té un punt amateur. La feia perquè li agradava, no per imposició dels clients. És una obra molt lliure, molt més creativa. Aquí, al Camp de Tarragona, és on l’obra de Jujol excel.leix”.
De l’interès per l’arquitecte tarragoní ha sorgit Territori Jujol, que busca des de la URV i de la mà de la Diputació de Tarragona donar a conèixer la seva obra a casa nostra, però també que es tingui cura d’ella. “Si volem que es mantingui la seva obra, l’hem de publicitar”. És un recorregut senyalitzat que actuarà de plataforma per més endavant presentar-la a les escoles de manera didàctica. Hi haurà més activitats. Territori Jujol buscarà reconstruir elements de l’autor que s’han perdut, convocant a tal fi tallers internacionals.
Són 12 poblacions del Camp de Tarragona amb un total 16 obres les que resten senyalitzades a Territori Jujol: són Tarragona, Bràfim, Bonastre, Creixell, Constantí, els Pallaresos, el Vendrell, Montferri, Renau, Roda de Berà, Vallmoll i Vistabella. No hi són tots: l’interior de l’església de Constantí o les Carmelites de Tarragona no són visitables.
Un esbós de Jujol, una forma amorfa que representa el dibuix d’un ànec, ha servit per senyalitzar les obres que conformen la ruta. Cadascun dels espais se senyalitza amb un fragment d’aquest dibuix del 1908 -l’original el conserva el fill de Jujol al seu arxiu-. La natura té un gran pes en la ruta. “No es pot entendre l’arquitectura de Jujol sense el paisatge del Camp de Tarragona”, conclou Miralles. “És una peça respectuosa amb l’obra que visites. Quan acabes de fer tota la ruta apareix un dibuix d’una rajola”. Jugar a fer de Jujol, com un puzzle. “En cada lloc et trobes la seva peculiaritat. Hi ha molta diversitat però tot forma part del mateix”.
Territori Jujol ha generat el seu web, amb materials com un díptic on un pot segellar cada una de les 16 visites.
De Tarragona, formen part de la ruta el Teatre Metropol -a Rambla Nova-, Casa Ximenis -a la Via de l’Imperi- i el Gremi de Pagesos, al carrer de Sant Llorenç. “No són totes les obres de Jujol, ni molt menys, ja que n’hi ha d’escampades en cases particulars o són peces molt petites”.
Roger Miralles, fotografiat a Tarragona. Foto: Tarragona21
Reciclador de materials
Als Pallaresos, lloc on hi té estada l’Arxiu Jujol -al domicili del seu fill-, hi ha bastanta obra, començant per la més significativa de totes, Casa Bofarull. Ho explica ell mateix Jujol júnior: “L’antic Ajuntament, l’interior de l’església, l’altar de la Immaculada, el de Sant Antoni, amb un magnífic treball de forja. I davant de l’església tenim Ca l’Andreu, on les obertures de fusta dibuixen la creu de Sant Andreu. A dins hi ha un rentamans, un enginy jujolià. Es tracta de dos càntirs vells d’aram, vells i foradats, el pare en va ajuntar els culs, els revestí d’elements de ferro i els convertí en una autèntica joia. I eren dos objectes per llençar”.
Miralles ho corrobora: “No li importava el bunyol que li donessin, agafava el que fos, ho reciclava i ho millorava”. A l’església de Vistabella “no hi ha rebuig, en absolut. Tot es va aprofitar fent una estructura enorme”.
Un senyal de la ruta, a l’església de Vistabella. Foto: Cedida
Una capacitat espacial com la de Miquel Àngel
Què el fa que sigui considerat un geni? Miralles ho veu així: “Era molt intel.ligent. Un dels alumnes privilegiats de l’Escola d’Arquitectura. Però molts d’altres tambés ho eren. El que és extraordinari d’ell és la seva capacitat artística. A la capella de Mas Carreras, a Roda de Berà, hi ha un fris a l’altura de dos metres i mig. Pere Virgili -pare de l’actual alcalde-, que el va conèixer, explica que Jujol hi va fer cap, es va asseure a la bastida i sense plantejar res va escriure una oració en llatí, completa, de punta a punta, clavant l’espai, amb un càlcul increïble. A Casa Batlló, Jujol tenia al cap el dibuix senser, sense dibuixos previs. Miquel Àngel, quan esculpí el David, ho va fer sense dibuixar. Aquesta capacitat espacial només la conec en ambdós”.
Un arquitecte i historiador afirmava fa anys que Gaudí va tenir de clients bisbes i gent important, i en canvi Jujol treballadors i rectors de poble.
Josep Maria Jujol
“Hi ha una història de l’arquitectura fins a la modernitat que després es trenca. El sistema grec, romà o barroc ja no servia. I aparegueren dues vies. Gaudí i Jujol volien una nova ornamentació, altres una no ornamentació, com Mies Van der Rohe i Le Corbusier, que acabarien triomfant. Les dues vies conviurien fins després de la Segona Guerra Mundial. Acabada aquesta, tot està devastat, no hi ha diners per a renovar l’ornamentació, i aquest corrent mor”.
-Per què no es coneix l’obra de Jujol?
-Perquè a diferència de la de Gaudí, no es veu. Jujol no és un arquitecte central; cal apreciar-lo pels valors que té. No podem comparar un Gauguin amb un Van Gogh. Els valors són diferents. Gaudí és la concepció espacial, però Jujol discorre per la pell, per la decoració, pels revestiments. Jujol acaricia els ulls, les mans.
“…el país on Jujol proposà una nova estètica no estava preparat ni per rebre-la ni per assimilar-la com calia”. (2)
(1) Montserrat Duran i Albareda, ‘Josep M. Jujol. L’arquitectura amagada’, p. 228, Barcelona, 2003
(2) Montserrat Duran i Albareda, ‘Josep M. Jujol. L’arquitectura amagada’, p. 228, Barcelona, 2003
Jaume Garcia
Equip de redacció
