El passat dilluns l’equip de regidors i diferents associats de PDECAT tancàvem una ronda de sis reunions per tots els centres cívics del municipi. Més d’un centenar de veïns ens heu acompanyat setmana a setmana i ens heu transmès les vostres sensacions i sentiments envers Cambrils.
Mercè Dalmau Mallafré Portaveu PDECAT-CiU a l’Ajuntament de Cambrils.
Cada barri té unes necessitats diferents i per tant, demana de respostes particulars però totes elles són Cambrils, el que ens uneix. Asseguda al despatx de l’Ajuntament, amb totes les notes obertes del que ens heu transmès comparteixo una dualitat de sentiments.
D’una banda, l’orgull i el repte que per a mi i l’equip de regidors representa poder escoltar la vostra veu sense embuts ni formalismes propis de l’administració i amb el compromís de buscar la manera de donar-vos respostes però sobretot, solucions als temes que ens heu compartit. D’altra, la ferma convicció interna que encara queda molta feina a fer, més de la que ens imaginem o de la que podíem veure els anys anteriors quan la situació econòmica ens limitava a fer certes accions o inversions però, com sempre, la proximitat i l’escolta activa no per contestar, si no per aprendre i seguir construint un Cambrils millor, ha de ser un dels punts forts de l’agenda del nostra dia a dia d’ara en endavant.
A les reunions han sortit temes de proximitat (neteja, parcs, voreres…) però també d’altres més profunds com la visió de ciutat, la cohesió social, han estat unes reunions molt enriquidores i que ens han permès tenir una altre punt de vista de múltiples temes.
Estem a les portes d’un estiu que omplirà platges, comerços, restaurants i hotels. Des de fa setmanes, tots els sectors que representen un PIB important al municipi treballen i de valent. Es l’hora de seguir treballant després de mesos de promoció del municipi, sense aquesta tasca, el resultat no seria el mateix.
Amb l’arribada del mes de juliol i l’obertura al trànsit d’una part del Pont de la N-340 ja representa un abans i un després, no tan sols a nivell visual, si no també en la llum i tots els voltants dels edificis més propers. L’acondicionament dels terrenys del seu voltant seguirà donant vida i llum al barri de l’estació.
Tot i la feina feta encara en queda molta per a fer, així ens ho heu comunicat en les diferents reunions, teniu el meu compromís personal, el dels regidors i el dels associats del PDECAT de seguir treballant perquè Cambrils sigui un motor econòmic i de benestar a la Costa Daurada.
Us escoltem, us hem escoltat i us escoltarem, ara i sempre!
Poco ha tardado la bestia patriarcal en recordarnos que no nos perdona a las mujeres que alcancemos logros.
Rocío León Aller. Secretària de Polítiques de les Dones. PSC Camp de Tarragona
Nos declararon la guerra con la sentencia de la manada. Quisieron ponernos en, lo que consideran, debería ser nuestro sitio.
La respuesta en las calles fue formidable. “¡Ya está bien!” Plantamos cara, seguiremos haciéndolo. Algo cambió en el movimiento feminista el día que salimos a la calle por nuestro derecho a abortar. Acabamos con un ministro retrógrado de un gobierno que no quiere a las mujeres que somos y pretendía que fuéramos peones de su orden patriarcal.
Salimos para protestar por una sentencia, la de la manada, que pretendía taparnos la boca y reducirnos a un lugar de sometimiento. Que quiso amedrentarnos, porque no toleran que nos revelemos.
Salimos el 8 de mayo con los puños en alto a defendernos, a reivindicar igualdad. Todos los países miraban a las calles españolas repletas de mujeres valientes que levantaban la voz, que reclamaban libertad y justicia. Inyectamos valor y orgullo a las mujeres de todo el mundo.
La bestia no soporta que estemos orgullosas, felices y esperanzadas por tener el primer gobierno con más mujeres que hombres de la historia de Europa. Quiere que nos rindamos sumisas a su voluntad.
Se acabó el silencio. La historia está inmersa en la cuarta ola del feminismo y nos vamos a someter.
¿Por qué los jueces entienden que los violadores de la manada pueden salir a la calle? Han demostrado que son capaces de seguir violando, lo han hecho antes del caso que les condena, lo han hecho desde prisión vanagloriándose de haber cometido el delito.
Estas bestias violadoras no podrán estar en la Comunidad de Madrid. O lo que es lo mismo, la víctima no podrá salir. Pero todas las mujeres estamos amenazadas porque pueden deambular libremente por el resto del territorio.
Si la justicia no nos protege lo haremos nosotras. Nos defenderemos. No nos vamos a amedrentar. Somos muchas, somos más. No callamos, no nos escondemos y no lo vamos a hacer.
La Justicia nos amenaza, pone en peligro nuestra integridad y lanza el mensaje de que sale muy barato violarnos.
Estamos en las calles para ganar, para conquistar nuestra libertad. Este abuso judicial es otra violación de nuestros derechos. Nos quieren atemorizar, intimidar, pero somos valientes y lo vamos a demostrar.
No vamos a tolerar que salga gratis agredir, violar, abusar de mujeres.
No nos rendimos. No nos rendiremos. Os venceremos. Conquistaremos la Democracia, que solo lo será completamente cuando seamos libres y lo seremos.
#estajusticiaesunamierda
Si no nos defiende la justicia nos defenderemos nosotras. Salimos a las calles, volveremos a salir para protegernos. Rugiremos contra las manadas (aunque sean jueces)
El proper dissabte 22 de Juny i fins dimarts dia 1 de Juliol s’iniciarà la XVIII edició del Jocs Mediterranis. Pel que fa la natació de competició seran tres dies d’intensa competició a la magnífica piscina tot just inaugurada la setmana passada per un grup de nedadors del Club Natació Tàrraco.
Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco.
Pel que fa a la competició cal destacar que, en aquest cas, la gran majoria de les delegacions participants tindran a les seves principals estrelles. Les delegacions de França, Itàlia I Espanya són, a priori les delegacions més potents, però també cal comptar amb individualitats de països com Eslovènia, Turquia, Egipte, Sèrbia…
La selecció espanyola porta el seu millor equip possible on la principal estrella i abanderada de la inauguració, serà la campiona olímpica Mireia Belmonte. També cal destacar al Campió del Món Júnior, Hugo González, el finalista olímpic Joan Lluís Pons, la medallista als mundials Jessica Vall, l’África Zamorano, bronze als mundials en categoria Júnior i Miguel Duran, un dels pocs nedadors que ha pogut baixar dels 00:03:50 als 400 lliures. La resta de l’equip espanyol és força competitiu. Estrelles de la natació mundial també participaran en aquest esdeveniment com per exemple: Gregorio Paltrinieri (Itàlia) campió olímpic, els nedadors Velimir Stjepanovic (Sèrbia), Viktoria Gunes (Turquia), Fabio Scozzoli (Itàlia) i Marie Wattel (França) medallistes al Campionat d’Europa i també l’esportista Farida Osman (Egipte) medallista al Campionat del món i Andreas Vazaios (Grècia) i Simona Quadarella (Itàlia) finalistes al Campionat del món.
Durant els Jocs Mediterranis, es nedaran les proves, 50-100-200 de cada estil, 400 lliures – 800 lliures femenins i 1500 lliures masculins, 200 i 400 estils individuals i els relleus 4×100, 4×200 lliures, 4x100estils. Les proves segueixen el programa olímpic afegint les proves de 50 braça, esquena i papallona.
A les anteriors edicions de l’història dels Jocs del Mediterrani han participant els nedadors reusencs com Santiago Esteva i Adolf Coll i, els nedadors tarragonins Sylvia Fontana i R. Albert Duch. També ha participat als Jocs el nedador Jordi Neira a Waterpolo.
Carles Coll i Ferran Siré són dos nedadors de 16 anys del CN Tàrraco amb beca al CAR de Sant Cugat i que destaquen per al seu alt rendiment competitiu. En aquesta edició dels Jocs no hi podran ser, donat que el seleccionador nacional, Albert Tubella, ha triat el millor equip competitiu per ales diferents proves i, a més, encara són molt joves. Però de ben segur que a la propera edició, mantenint la seva progressió competitiva, tindran moltes opcions de participar-hi.
Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco
A tres dies dels Jocs, tant des d’una perspectiva emocional com racional, desitgem que tot surti bé i que la gent s’ho passi el millor possible. Temps tindrem per fer balanç, amb el màxim rigor, com hem vingut fent fins ara. Ara, però, no hi ha marge de rectificació i, malgrat tots els imponderables que queden fora de control, hem de tenir clar que ens hi va el nom de Tarragona. Una part de la consideració que se’ns pugui tenir depèn d’un resultat digne dels Jocs.
Pau Ricomà és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona
No participarem, conscientment, de l’aplicació de superlatius que tant agraden a alguns polítics. Centrem-nos amb passar dignament la prova, que tal com han anat les coses ja serà molt. Aquests seran els Jocs de les expectatives, les més realistes es poden assolir, però s’evidencia que les més ambicioses ja han passat a l’oblit: La transformació de la ciutat, la millora d’infraestructures viàries, l’ampliació del parc hoteler, el nombre de llocs de treball generats, la repercussió econòmica i mediàtica, etc. formaven part d’un paquet propagandístic, però no d’una estratègia ben traçada de ciutat.
Ens quedaran, indubtablement, uns equipaments esportius modernitzats i no entenem els dubtes de l’equip de govern respecte a la gestió d’aquestes infraestructures esportives. Si altres ciutats són capaces de gestionar equipaments semblants o millors, Tarragona no n’ha de ser capaç? El Joc de les expectatives pren, a tres dies de la cerimònia inaugural, una nova vesant: l’expectativa diplomàtica. Com un regal del cel a una organització inspirada per l’il·lusionisme se’ls presenta una possible trobada entre el President de la Generalitat, el President del Govern Espanyol i el Rei d’Espanya. Una coincidència que pretenen que desllorigui no sé ben bé què.
Vagi per davant que no tenim cap esperança posada en una potencial trobada casual. Estarem molt contents si hi és el President Torra i que, en el camí de la recuperació de les institucions catalanes, deixi molt clar que la Generalitat ha estat la institució que, amb molta diferència, més ha aportat a la celebració dels Jocs, atenent la petició de les autoritats tarragonines. Respecte al Rei, sincerament, ens agradaria que no hi fos. No oblidarem el terrible discurs del dia 3 d’octubre quan va legitimar la violència contra els ciutadans catalans, molts tarragonins, en un dia d’orgull democràtic que va tenir molts moments de por humana. Un discurs que donà llicència a la repressió jurídica i policial que encara continua.
Malgrat la nostra absoluta manca d’expectatives diplomàtiques i el nostre desig que el Rei finalment no vingui a la inauguració, els representants del Grup Municipal d’ERC-MES-MDC hi serem per tres raons: perquè és un acte important que se celebra a Tarragona; perquè volem estar al costat del President de la Generalitat en un acte tan rellevant per la nostra ciutat i perquè si algú hi està de més no som els representants electes del poble de Tarragona.
En el moment d’escriure aquest article, el 42 % del parc nuclear espanyol està aturat per diverses raons anomenades tècniques . dels set reactors operatius a Espanya – cal recordar que tots elles operant sense llicència definitiva – n’hi ha tres de desconnectats de la xarxa: Vandellòs-2, Trillo i Ascó -2.
Xavier Sabaté. Ex conseller del govern de la Generalitat
Amb el que portem d’any han estat nombroses les aturades i diverses les denúncies. La Fiscalia de Tarragona ha obert diligències d’investigació sobre la sèrie d’incidències i avaries que s’han produït els últims mesos a la nuclear de Vandellòs 2 arran de la denúncia presentada per l’associació Sociedad Humana. També l’Associació Professional de Tècnics en Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica ( ASTECSN) formada per funcionaris del cos de seguretat nuclear i protecció radiològica del Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) ha alertat també de la comissió de diferents irregularitats en els processos de seguretat interna.
Per si no n’hi hagués prou, hem conegut fa pocs dies que Iberdrola Generación Nuclear, la filial que agrupa els interessos nuclears del grupo energètic, va registrar unes pèrdues de 110,87 milions d’euros el 2017, amb la qual cosa acumula uns números vermells de gairebé 1.200 milions d’euros des de 2013. És a dir, cinc exercicis consecutius en negatiu.
L’energia nuclear s’acaba. I no ho dic jo sinó una llei. La llei canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris llevat del PP el mes de juliol passat al Parlament de Catalunya es pronuncia clarament per una Catalunya 100 % renovable i pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: “………. s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears”.
És cert que no és competència de la Generalitat però, en primer lloc, és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla i en segon lloc, cal començar a pensar que l’article 26 de l’Estatut d’Autonomia vigent diu que “Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia” i més endavant que “La Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.”. Amb aquest suport legal, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.
Doncs bé, amb el propòsit que consta a la Llei i també al Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya que tenen tots els grups parlamentaris i els agents econòmics i socials damunt de la taula per discutir però que en el seu redactat inicial també es pronuncia pel tancament de les nuclears i a favor d’una Catalunya cent per cent renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal•lem si abandonem la contaminant i perillosa.
Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta un sistema basat en renovables sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. Per això alguns fa un temps que propugnem que les nuclears no es tanquin sinó que es dediquin a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.
De moment, tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada ( a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen ). Algunes de les empreses més grans del Japò ja han constituït un clúster de l’hidrogen i sembla que el seu objectiu és assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio al 2020. És un pas més en la cursa per obtenir un combustible net com ho és l’hidrogen, la combustió del qual només emet aigua com tothom sabem.
Un dels problemes és que obtenir hidrogen és car però per això es proposa generar-lo de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits. Això s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la industria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.
Catalunya s’ha de sumar seriosament i no només amb lleis al repte d’assolir un país cent per cent amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.
Amb el primer ajuntament democràtic, l’any 1979, després de quaranta anys de la dictadura franquista, encapçalat pel socialista Josep Maria Recasens, Tarragona va apostar per recuperar tot el seu patrimoni romà. L’arquitecte Andrea Bruno redactà el projecte de la Capçalera del Circ i l’any 1981 acorda iniciar els treballs per a la redacció del Pla Especial d’Ordenació Urbanística de la Part Alta del Centre Històric de la ciutat que realitzen els arquitectes Lluís Cantallops i Xavier Romaní. Ara que la Tarragona romana té el seu ritme de creuer i som Patrimoni de la Humanitat des del 2001 i la Part Alta, malgrat el seu soroll, també llueix, crec ara toca apostar pel modernisme de la ciutat amb un Pla Director.
Josep Maria Buqueras Bach. President executiu del Consell de Modernisme
El Centre Jujol a tocar amb el Teatre Metropol, els Masos d’En Sordé i Bonet, el cambril jujolià del Pares Carmelites, entre altres no poden caure en l’oblit, ja que tots es troben en processos de degradació. Ara la Quinta de Sant Rafael ha obert un debat que m’obliga, com a president executiu del Consell de Modernisme, a opinar. La Quinta és una perla modernista i és un bon exemple de la Sezession vienesa, amb les seves flors disposades a les reixes, les garlandes de les finestres, el ferro forjat de la barana i els frisos ceràmics. Ara es troba abandonada, degradada i, a vegades, ocupada. L’any 2011 el plenari va aprovar per unanimitat el projecte bàsic i de restauració amb una dotació de 700.000 euros, per realitzar un Centre d’interpretació de la Natura. Aquest projecte de Miquel Orellana està en un calaix. L’any 2016 sent Prats Conseller de Cultura anuncia un projecte, probablement inspirat en el treball excel•lent de Marta Prunera, d’un màster de la UB dirigit per la historiadora ínclita Teresa Sala.
Els edificis, si no tenen vida, moren dia darrera dia. A Tarragona ben bé ho sap la CUP amb els seus recordatoris de la “Tarragona en runes”. La Quinta pot ser un equipament cultural: com m’agradaria que fos un centre modernista que complementés l’Arxiu Jujol de la Rambla tant desitjat per tots. Però també podria ser una concessió municipal i situar un establiment vinculat a la hoteleria. Abans, s’hauria de condicionar tot el Parc de la Ciutat que actualment no és atractiu ni per passejar, (això si, és un lloc de pas) ni per jugar els infants. Les famílies – pares, avis, tiets – tampoc hi van.
De la mateixa manera que tots quan tenim certa edat tenim, o almenys, prioritzem, el temps pel que volem, també els pressupostos municipals prioritzen segons les necessitats dels ciutadans, per un costat, i les polítiques de qui governa, per un altre. En temes patrimonials no podem ser curtterministes, s’han de prendre decisions a llarg termini. Per damunt de tot, té que haver una actitud positiva, sensibilitat patrimonial, i creure en el que tenim, per poder oferir a la ciutadania el millor del nostre patrimoni. La Quinta forma part de l’inventari modernista, fet que no podem obviar.
Estem en ple “Any Jujol 140/70”, 140 anys del seu naixement a Tarragona i 70 de la seva mort a Barcelona (1879 – 1949). L’any vinent 2019 (15 de juliol) farà 10 anys de la constitució del Consell de Modernisme, Consell que des del 2015 gaudeix de 2.500 euros/any, si has llegit bé, dos mil cinc-cent euros, com a pressupost municipal. Això es mereixen “els modernistes” de tot el món? No em cansaré de picar pedra, per què ja s’ha començat a foradar. Però, una vegada més, tinc que proclamar a tots els vent que Tarragona també és modernista.
Tarragona va viure el passat diumenge 7 de juny un esdeveniment musical de primer ordre, d’una qualitat extraordinària. A la Catedral de Tarragona es va celebrar el Concert VIII JOCS OLÍMPICS DE PARÍS (1924) – XVIII JOCS MEDITERRANIS TARRAGONA (2018), que inaugurava el programa cultural Tarragona 2018. Un concert de l’OBC, dirigida magistralment per Kazushi Ono, que commemorava el concert que el mestre Pau Casals va dirigir amb a seva orquestra al Theâtre des Champs-Elysées de la capital francesa el 1924.
Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona
M’atreveixo a qualificar l’esdeveniment de concert històric. Considero que una sola interpretació no és suficient i, a més, és injusta perquè malgrat va ser gravat pel Canal 33 i emès per TAC12, només en va poder gaudir el públic assistent. Escoltar en directe la música de Beethoven interpretada per un elenc de músics de primera línia és un plaer indescriptible. No endebades el 1924, a París, es va interpretar dues vegades.
Vaig descobrir la figura de Pau Casals el novembre de 1979 quan vaig assistir a la tornada de les despulles del mestre a Catalunya, que ara reposen al cementiri del Vendrell. I he de dir que des d’aleshores sempre m’ha captivat el personatge per tot allò que representa i pel caràcter ferm que sempre va demostrar. L’arribada del mestre va ser impressionant. Ells carrers del Vendrell eren plens a vessar i al cementiri les cues eren interminables. Aquell dia acabava definitivament un exili que sols va trencar una vegada, el 1955, quan va venir a enterrar Francesca, la seva muller.
Quan es va exiliar, va decidir no tornar a trepitjar territori espanyol mentre no tornessin les llibertats. Tampoc no volia ser enterrat al Vendrell fins que no tornés la democràcia a Catalunya. Pau Casals va morir a l’exili el 1973. Home de fortes conviccions, es va negar a interpretar en països no democràtics. Es va negar a tocar a l’Alemanya Nazi.
Avui estem vivint en una democràcia, diguem-ne, de mala qualitat, si és que es pot parlar de democràcia de mitges tintes. Segurament -i amb raó- pensareu que la democràcia és o no és. I certament es fa difícil pensar que hi pugui haver democràcia quan s’empresonen músics i cantants. És incomprensible parlar de democràcia en un país on hi ha presos polítics i exiliats. Em pregunto, què hauria fet avui el mestre Casals? Hauria dirigit la seva orquestra a la Tarragona del 2018? Si més no, quin missatge de pau ens hagués donat?
Fa massa dies que tenim bona gent empresonada i exiliada. No podem acostumar-nos al seu tancament injust a Estremera, a Soto del Real, a Alcalá-Meco o a Berlín, Brussel·les, Ginebra o Saint Andrews sense poder venir. Tant de bo el mestratge de Pau Casals, compositor de l’himne de les Nacions Unides, sigui mestratge de pau, mestratge de solidaritat i de valors democràtics, mestratge que ens encoratgi a no defallir en la defensa de la democràcia i de les llibertats del nostre país.
Javier Villamayor Caamaño es Teniente de Alcalde y Comisionado de los Juegos Mediterráneos Tarragona 2018
Una vez más hablando de los Juegos Mediterráneos… debéis pensar al encontraros estas reflexiones. Si bien es cierto que la celebración de este acontecimiento deportivo se lleva buena parte de nuestra energía, especialmente ahora dada la cercanía de su inauguración, sería un error pensar que su mera celebración es el objetivo último de un proyecto de semejante envergadura, o un lucimiento personal o partidista del equipo de gobierno; de ganas de figurar. ¡Cuánto más lejos de la realidad!
De hecho, desde la misma génesis de la candidatura, la organización de los Juegos únicamente fue la punta del iceberg de una visión de mayor calado y alcance. A todos aquellos que “empujamos” para que la organización de los Juegos sea un éxito, lo que realmente nos mueve es “construir Tarragona”, proyectar su nombre en el mundo y dar a conocer sus extraordinarias cualidades a todos aquellos que todavía no nos han descubierto.
En este sentido, el tarraconense siempre se ha sentido orgulloso de su pasado, de su historia, de esa Imperial Tárraco, que fue capital del mundo conocido mientras Augusto vivió en ella. A la par que mediterránea, llena de luz, ciudad Patrimonio Mundial. Y podría seguir citando ejemplos, ya que su testimonio de glorias pasadas siempre está patente y donde se echa de menos hablar con orgullo, en presente, de nuestra ciudad, Tarragona.
El futuro es nuestro y no debería estar lastrado por antiguos frenos, es así cuando los Juegos han de convertirse en una espoleta para romper esas cadenas de inseguridades y pesimismo, y poner a nuestra ciudad donde se merece.
De la misma manera que apostamos porque, gracias a los Juegos, Tarragona se sitúe como eje central de la segunda conurbación urbana de Cataluña, y esto no sería posible sin una visión de alcance metropolitano, global y de conjunto, donde cada municipio haga su papel y nos complementemos, hemos de ser conscientes que los más de 500.000 habitantes del Camp de Tarragona han de trabajar juntos. Sin esta necesaria cooperación, no será posible alcanzar los grandes retos que por nuestra capacidad económica, localización geográfica y grandes dosis de talento, merecemos.
En este momento es cuando volvemos a los Juegos Mediterráneos, excelentes por su proyección deportiva y por visualizar la marca Tarragona y Costa Dorada, pero igualmente necesarios para demostrar la capacidad de este territorio de unir fuerzas y alinear a los municipios sede, pero incluso también aquellos que no lo son, en aras a alcanzar una meta común. Un ejemplo de colaboración municipal, provincial, autonómica y estatal en la que diferentes partidos, con diversas ideologías y formas de pensar, son capaces de alinearse. Si atravesando momentos tan difíciles, hemos trabajado sin bandos, sin recelos, sin miedo, para lograr un objetivo común, realmente ahí tenemos el verdadero legado de estos Juegos. El respeto a las sensibilidades diversas, la unión, el trabajo leal, la capacidad de hacer equipo y la cohesión conseguida, especialmente en los momentos de mayor incertidumbre, son lecciones aprendidas que hemos de llevar siempre y hacer partícipe a la sociedad cuando más le hace falta ante tanta adversidad y desafección.
Al hacerlo hemos sido fieles a los valores éticos que hemos demostrado siempre los tarraconenses. Antoni Rovira i Virgili decía siempre que a la gente de nuestra tierra no les gustan los engreídos, los que se presentan como poseedores de verdades absolutas. En su lugar, los hijos de Tarragona han practicado siempre valores cívicos como la honestidad y el trabajo duro, la humildad, la responsabilidad y la tenacidad de luchar y no darse nunca por vencido cuando defiendes una causa justa. Es decir, valores auténticos. Valores que perduran. Eso es lo que, colectivamente, hemos logrado con los Juegos de Tarragona.
Así pues, si estos Juegos han seguido adelante, a pesar de los innumerables problemas y obstáculos de toda índole que han debido superar desde su misma concepción, confío en que serán el germen para nuevos retos y grandes esperanzas compartidas. Los primeros logros empiezan a verse ya: Tarragona, Reus y las principales ciudades de la demarcación, reunidos por primera vez alrededor de la una Mesa de Infraestructuras para planificar y actuar con una sola voz. De hecho, esto es únicamente la antesala de una apuesta por la articulación de un modelo de gobernanza regional que permita a nuestra demarcación convertirse en un referente territorial de conocimiento y desarrollo económico y social. Estas iniciativas son excelentes augurios de lo que está por llegar. Sigamos haciéndolo posible todos juntos.
Vivamos estos juegos como lo que son: esfuerzo, trabajo y capacidad de entendimiento y colaboración entre vecinos, y con el orgullo y la convicción que nuestra ciudad, Tarragona, y las 15 sedes, son capaces de albergar una competición internacional, y de tener en nuestras ya preparadas instalaciones a deportistas de gran nivel.
No nos perdamos la oportunidad de vivir un momento histórico, marcados sí, por grandes dosis de infortunio y situaciones especialmente complicadas de las que hemos sido capaces de salir a golpe de esfuerzo, tenacidad y de pensar en lo positivo que nos aporta, no lo duro del trayecto. Ahora es el momento de disfrutar del trabajo realizado, de la ilusión y de vivirlo también juntos. ¡! Vivamos nuestros Juegos!!
Javier Villamayor Caamaño es Teniente de Alcalde y Comisionado de los Juegos Mediterráneos Tarragona 2018
Toni Brull. Portaveu del PSC a l’ajuntament de Salou
Quan falta poc més d’un any per les eleccions municipals del proper 2019, he pres la decisió de no tornar-me a presentar com a candidat a l’alcaldia de Salou. Aquesta decisió ha estat molt meditada i a la vegada obligada per les noves responsabilitats i reptes de la meva vida laboral en el sector privat que, de cara al futur, es farien incompatibles amb els nous reptes i dedicació que un municipi com Salou precisa dels seus càrrecs electes.
Com molts sabeu, porto compaginant la meva vida laboral amb la funció publica des de fa més de 20 anys. Funció que he desenvolupat des de diverses responsabilitats com la de regidor de l’Ajuntament de Salou a la oposició, al Govern com a regidor de festes, noves tecnologies, sanitat i medi ambient des de 2007 al 2009 i com a regidor de l’àrea econòmica des de 2015; també com a conseller comarcal del Tarragonès del 1999 al 2007 o com a diputat provincial del 2011 al 2015. Sempre des del compromís de treball i defensant l’interès públic i a les persones amb la honestedat i responsabilitat que entenc que sempre s’ha de tenir a la política.
Vull agrair al meu partit, el PSC, la confiança que durant aquets anys ha tingut en la meva persona i sobretot agrair infinitament a tots aquells veïns i veïnes que amb el seu vot van mostrar la seva confiança en mi com a cap de llista i en l’equip de persones que m’han acompanyat tant als comicis del 2011 on vam aconseguir 5 regidors com als del 2015 en què vàrem obtenir 4 regidors.
Amb aquest punt i seguit que ara inicio s’obre una nova etapa en la meva vida política, en la que continuaré treballant des de l’Agrupació Socialista de Salou amb els companys i companyes en la defensa dels valors socialistes al nostre Ajuntament, reafirmant el meu compromís com a regidor al meu poble, Salou, i allà on sigui necessari lluitar per les persones com he fet durant els darrers anys.
Tinc fe en Salou i en el seu futur. Estic absolutament convençut que serem capaços d’aprofitar els nombrosos potencials que tenim com a poble per bastir aquest somni de benestar social, progrès econòmic i cohesió cívica que porta per nom Salou. Els reptes que ens esperen potser seran nous però els valors que ens han portat fins aquí: honestedat, esforç, valentia, treball i respecte perduraran. Som un gran poble, en podeu estar segurs.
El Jocs Mediterranis son una ocasió, per posar en valor tot el que significa la ciutat de Tarragona, el seu passat i el present, per projectar-la al futur.
Pere Valls
El passat de la nostra ciutat té un exponent on l’esplendor de l’època romana la fa referent internacional de primer ordre, la declaració com a Patrimoni Mundial l’any 2000, ens va servir per començar un itinerari únic, ja fa uns anys que estem recollir-ne els fruits, recordem que en aquells moments poca gent hi creia en el valor patrimonial dels nostres monuments, ara amb al la vintena edició del Festival Tàrraco Viva s’ha posat de manifest el treball i l’esforç rigorós i científic dels seus organitzadors, essent referent internacional en tant que festival de recreació històrica.
En la seva inauguració d’enguany es va recrear la celebració dels Jocs de Nimea, amb molt de rigor científic vàrem poder reviure com eren i com hi participaven tant homes com dones interpretats majoritàriament per atletes del Club Gimnàstic, unint el passat històric amb l’esport actual, dit d’una altra manera unint cultura i esport a Tarragona.
Durant la representació dels Jocs de Nimea vàrem comprovar les similituds entre el passat i el present del mon de l’esport, avui encara son presents moltes de les competicions inclús com eren organitzades, la implicació del públic animant els equips que disputaven les curses al circ on cada un d’ells portava un color que els distingia els blau, verd, vermell o blanc. Cal recordar que al circ hi havia a l’espai central paral•lel a la graderia la Spina on el comptavoltes eren uns dofins metàl·lics a la línia d’arribada amb uns jutges que validaven les curses.
Tots els espectadors sabien per quina porta havien d’entrar i la zona des d’on veurien els espectacles, res començava abans de l’arribada de les autoritats a la llotja el Pulvinar, les cerimònies dels lliuraments dels premis on es coronaven als guanyadors en mig del clamor popular per posar alguns exemples.
També cal recordar el que significava per una ciutat grega o romana un esdeveniment com el Jocs, l’activitat comercial era un dels temes més importants, els preparatius servien per dinamitzar l’economia de la zona i per tenir les recintes sempre en bon estat, no cal dir si coincidia amb la inauguració del Circ o l’Amfiteatre.
Ara estem a punt de celebrar els XVIII ens Jocs Mediterranis a Tarragona on entre d’altres coses podrem reviure allò que els habitants de Tàrraco ja varen viure fa segles.
Durant els Jocs la ciutat rebia a gent d’altres contrades properes i llunyanes, aquest fet servia per agermanar les ciutats del Mediterrani i interrelacionar als habitants de l’imperi, cosa més difícil en aquells temps, com deien els filòsofs estoics i pitagòrics, la historia té moviments cíclics i potser tenien raó.
Ara a Tarragona tornem a l’arena, com molt bé han deixat constància científica Joan Menchon Arqueòleg i Galo Bertran dissenyador amb la creació de les medalles dels Jocs Mediterranis, recordant Eutiques i Fucus aurigues veritables ídols de l’arena del circ de Tàrraco.
Potser sigui una de les millors notícies que podríem tenir si entre tots la fan realitat.
La moció de censura, si arriba a bon port, obre la porta a un nou període polític que hauria d’afrontar els grans reptes que té a l’actualitat l’Estat espanyol i que el PP ha deixat en un calaix senzillament per interès electoral, per incapacitat o per oblit interessat.
Jordi Solé. Regidor a l’Ajuntament de Torredembarra
Un període que, de fer-se realitat, ha de solucionar tot el desgavell que ha portat el partit més corrupte de tota la història democràtica: falta de llibertats individuals i col•lectius, lleis que restringeixen i aniquilen els drets laborals, la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere i un llarg etcètera propi de partits de la dreta més reaccionaria que tan sols actua en defensa dels més poderosos, negant les evidencies de corrupció i envalentint a criminalitzar idees i pensaments amb el discurs de la “sagrada unidad de la patria”.
Què s’ha de donar per què aquesta moció tingui èxit?
No crec que Ciudadanos (C’s) vulgui jugar amb les forces que acusa d’antipatriotes com ara els partits nacionalistes (ha fet bandera d’aquesta qüestió radicalitzant el seu missatge), ni amb aquells que considera anti-sistemes per sistema (perdoneu el joc de paraules). Tampoc crec que tingui l’atreviment de proposar repetir el pacte que en el seu dia van signar amb el PSOE, primer pel fracàs de l’intent, i segon, i menys encara, desprès d’estar sempre al costat del PP, no només al Govern Central, sinó en totes les Comunitats Autònomes que li ha estat possible. Fins i tot en aquelles que la corrupció ha estat tan evident (Múrcia i Madrid), negant una regeneració total, sense donar suport a alternatives més progressistes i regeneradores.
La única possibilitat és sumar amb forces de les que fins ara sectors del mateix partit socialista rebutjaven : ERC, PDeCAT, Podemos, PNB, Compromís… Però la situació no és pas la mateixa.
Tot el que ha anat succeint en els darrers dos anys ens ha de fer pensar que si realment es vol un canvi de Govern, si el que es vol és abolir lleis injustes, obrir diàlegs fraternals amb els nacionalistes, si el que es vol és dignificar la política o, com es diu ara “fer política per donar solucions”, hauran d’entendre que no hi ha més camí que comptar amb aquests vots. Girar-se d’esquena a aquesta realitat comportaria una moció estèril i decebedora que mantindria en el poder als que fins ara només han vist en l’enfrontament i l’immobilisme la millor estratègia de l’Estat.
Ara bé. Pensen el mateix els partits nacionalistes ?
Veuen amb el PSOE i més concretament amb Pedro Sánchez, l’oportunitat d’obrir el diàleg que tant diuen han demanat a l’Estat ?. Veuran amb aquesta moció de censura la possibilitat de restablir les relacions perdudes amb el govern del PP, o bé preferiran continuar alimentant l’enfrontament on tan a gust es troben Mariano Rajoy i Albert Rivera ?.
Personalment, crec seria un error que, tant uns com els altres, iniciessin les relacions amb unes condicions prèvies que no siguin exclusivament les del compromís a parlar i acabar amb l’escalada de divisió que patim ara a Catalunya com a punt de partida.
Evidentment el mateix plantejament faria amb Podemos, però vist el reclam que dia a dia han fet des de la seva direcció, i vist les darreres declaracions de Pablo Iglesias, no tindria cap sentit donar un pas enrera davant d’aquesta hipòtesi de permetre que l’esquerra pugues formar un Govern sòlid.
La experiència en els diferents Ajuntaments i Comunitats on els avanços socials son una realitat, fan que difícilment vegi que no sigui factible repetir la experiència en un Govern de l’Estat.
Naturalment tot dependrà de dues coses: quina és la prioritat de cadascun dels protagonistes (continuïtat o canvi real) i fins a quin punt els socialistes tindran el suport majoritari de les seves bases per obrir aquest diàleg que tan benvingut seria entre el PSC i, crec i espero equivocar-me, tan malvist a altres comunitats encapçalades per dirigents de la vella guarda, anomenats “barones”.
Clar que, en política, no hi ha res escrit, però és cert que ara s’obre la possibilitat de fer un gir important i fer passos per portar un canvi que seria, o podria ser, excepcional en la política espanyola.
Excepcional per la ocasió de crear unes estructures favorables al conjunt de la ciutadania i de les classes més desfavorides, defensant la efectivitat de la Sanitat i la educació, fent que la salut democràtica tornes als jubilats, a les persones més desemparades per les polítiques dretanes.
I, per damunt de tot, tornar la esperança i la credibilitat en la política, en la justícia, en la solidaritat i en la fraternitat entre el conjunt dels pobles i nacions que configuren l’Estat, iniciant els passos per una reforma constitucional tan necessària i imprescindible, o bé fent una lectura oberta i positiva d’una Constitució que, en el fons, no es contrària a lleis i actituds més progressistes com alguns ens volen fer creure.
Dons sí: potser sigui una de les millors notícies que podríem tenir si entre tots la fan realitat.
Tothom parla de la potencialitat cultural que té tot el nostre territori. Darrerament es conrea, es parla de la Regió del Coneixement, a la que pertanyem 800.000 habitants i que per la seva diversitat – energia, química, turisme, agroalimentació, cultura, patrimoni – som una Regió avançada d’Europa. Generem 22.000 milions de PIB. Aquest projecte es vol materialitzar, portant-lo al Parlament de Catalunya, l’any 2019. Més endavant ja escriuré sobre aquest projecte que neix de la Càtedra Universitat i Regió de la URV i la Diputació.
Josep Maria Buqueras
La cultura sempre defineix qui som i com som. Actualment té molt sentit parlar del sistema cultural, perquè el tema no és tant si tenim més o menys, sino quines oportunitats tenim per davant. El repte és explicar fins quin punt la cultura és una oportunitat per a la ciutat. Es té que convertir la crisi en oportunitat. Els museus son llocs de trobada, però ara també són llocs de recerca. Tota institució cultural no sols necessita capital econòmic, també és important tenir coneixement i engrescament, que son intangibles.
L’art conviu amb nosaltres? Per alguns l’art està llunyà. És elitista? Tot plegat és més complex. En realitat, és un espai de reflexió. Tarragona és una ciutat que pot barrejar el seu passat romà, amb la modernitat, i aquesta complexitat està per desplegar. Tot canvia, durant el segle XX els museus dedicaven el 90% dels seus recursos a les exposicions i el 10% per a activitats. Aquesta proporció al segle XXI s’ha invertit. Tot canvia. La manera de socialitzar l’art, la cultura té que ser cooperant, col•laborant, cogestionant.
Estem davant de canviar la manera d’operar, sense negar tot lo anterior. Ja no val que des de els despatxos es decideixen els programes i els ciutadans es limiten a consumir-los. Això s’ha acabat. La cultura no depèn solament de les administracions, cada vegada hi ha més aliances amb els agents privats. El mecenatge és una realitat i sortosament creix.
Ara la cultura esta relacionada amb el turisme. Hi ha una cosa pitjor que el turisme, que és no tenir-lo. Hem de conviure amb els turistes. El sector turístic no és únicament hotels, restaurants, platges… La taxa turística hauria de ser per promocionar també la cultura, el patrimoni, que són els que generen l’atracció turística. A Berlín ho fan així. Per què l’hoteler té dret al retorn en forma de la taxa i no el tenen els que generen atractiva la ciutat? La cultura també és un motor econòmic i genera llocs de treball. La oportunitat turística ens enriqueix i no parlo dels euros. Entre la turismefòbia que sol veu problemes i la turismemania que sols veu l’enriquiment, hi ha un punt mig on torna aparèixer la oportunitat cultural en línies generals.
La Generalitat vol reduir el diner que aporta als municipis per la taxa turística, que segons l’Agència Catalana de Turisme, la recaptació des del quart trimestre de 2012 al tercer de 2017 ha estat: Cambrils, 3.977.828 euros; Reus, 222.695 €; Salou, 14.051.424 €; Tarragona, 1.866.712 €; El Vendrell, 1.349.645 €; Vila-seca, 4.040.450 €. L’any passat, sense les dades del quart trimestre, s’han recaptat 6,6 milions. Aquest impost té com a finalitat reequilibrar els recursos del conjunt del territori, que tenen que ser transparents, saber a on van a parar els ingressos i crear les sinergies territorials.
Com en un malson que no s’acaba mai, la situació a Palestina empitjora cada dia que passa. L’Estat d’Israel no en té prou amb mantenir el bloqueig a la franja de Gaza, condemnant la població a una crisi humanitària – aquesta, sí, autèntica- que ha convertit tot un territori en una immensa presó a l’aire lliure. Les mobilitzacions de protesta contra aquest estat de coses es reprimeixen amb mètodes propis de segles passats, o sigui, obrint foc real contra manifestants desarmats. Quins soldats més valents! Les celebracions del 70 aniversari de la fundació d’Israel i la inauguració de l’ambaixada nordamericana a Jerusalem han servit per afegir matances a les matances, horror a l’horror.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Ho hem repetit tantes vegades que ja no ens ve de fer-ho una més. Les actuacions d’Israel són contràries al dret internacional. O sigui, delictives, i plantegen als altres països una exigència de resposta tant des dels aspectes polítics com dels ètics i morals. No es pot permetre que un estat, pel seu compte, violi sistemàticament les normes de convivència del que considerem una societat civilitzada. Cal una condemna rotunda de les Nacions Unides i de la Unió Europea, una investigació independent dels fets que en determini exactament les responsabilitats i, arribats a aquest punt, sancions internacionals.
Per què fa Israel el que fa? Perquè des que va signar els acords d’Oslo el 1993, entre Arafat i Rabin, es va embarcar en un procés negociador que només podia acabar amb la independència de Palestina. Aquell acte els hi va costar la vida, anys després, a tots dos signants. Des d’aleshores, governs d’extrema dreta han triat com a única política atiar el conflicte per evitar, precisament, el desenvolupament dels acords de pau. Una situació bloquejada, i plena de sang, afavoreix aquesta visió bàrbara de la qüestió, que en comptes de resoldre el problema l’eternitza.
La responsabilitat de la comunitat internacional és, doncs, crucial, com també ho és la capacitat d’acció dels ciutadans i ciutadanes de tots els països. Per aturar el reguitzell de morts, tothom s’hi ha d’implicar.
En el plenari del mes d’abril, vaig preguntar a l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros si era veritat que l’exhibició de la Patrulla Águila prevista a Tarragona per diumenge 20 de maig formava part del Programa Cultural dels Jocs Mediterranis, aquest emplastre que s’havia de fer el 2017 i per incompetència dels qui manen ens plomarà el 2018 i en els anys que el seguiran.
Jordi Martí Font és regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
L’alcalde va delegar la resposta en la consellera del PP Elisa Vedrina (enèssima responsable d’un Programa Cultural que és excusa permanent i falsedat manifesta). La consellera, segur que sense mala fe, em va respondre que no en formaven part i ja ho havien explicat en algun acte públic dels molts en què participen mentre la ciutat s’afona, l’aire es manté irrespirable i els somriures llueixen sempre que hi hagi càmeres al davant. I jo no m’ho vaig creure però en vaig prendre nota.
Avui, dimecres 16 de maig, després que Tarragona s’omplís de música militar i banderes espanyoles i tabernícoles per un concert molt lluït i espanyol al Metropol, amb presència del cap del consistori local…, la premsa local ens explica que la demostració militar de la Patrulla Águila forma part del Programa Cultural dels Jocs Mediterranis 2018 i la Subdelegació del Gobierno explica que l’acte de diumenge “és un privilegi” i “vol situar Tarragona al món.”
Cap sorpresa, ja ho sabíem
I ja ho sabíem perquè el programa PSC-PP-C’S dels Jocs i de qualsevol cosa que es mogui en aquesta ciutat en els propers mesos va encaminat a convertir Tarragona en l’espai de confrontació nacional central a Catalunya, i en el cas dels tres del 155 a espanyolitzar tot allò que es pugui i més. Ciutadans es pensa que així guanyarà l’alcaldia, tot i que per si de cas ja té pacte amb Ballesteros, que es pensa que la perdrà, per repartir-se el pastís si cap dels dos suma prou trossos. El PP no para de portar ministres a veure obres mentre prepara munició contra Ciutadans, el seu màxim competidor, de cara a “la que se avecina”. I tots tres es quadren quan els amos de la Subdelegación o de la militar institució els criden a files en defensa de la unitat de destinació en allò universal (que poc castrense sona en català).
Però anem al que anàvem perquè el tema té fons i forma. Uns Jocs que són una mala broma obren el seu programa cultural amb una demostració militar. I, mentre busquen excuses per justificar endeutaments inútils encaminats només a fer més ric qui ja ho és, ens colen avions de guerra i música militar com si això fos “cultura”.
Un avió que serveix per llençar bombes damunt gent mai serà cultura, malgrat la Subdelegació del Gobierno ens informi que són capaços “d’aterrar amb tota la precisió del món a dalt d’un fanal”. Jiménez Losantos ja ens ha explicat clarament per a què serveixen i serviran aquests avions i la seva precisió i ens el creiem, més que res perquè la Fiscalia no l’ha denunciat per delicte d’odi, enfeinada com està a perseguir docents “desafectos”. I si no el denuncien per amenaçar de matar-nos deu ser perquè té raó.
Cultura és deixar l’espai aeri d’una ciutat ple de banderetes de l’Estat que sigui (que ja sabem quin és)? Cultura és “normalitzar” eines de mort i assassinat col·lectiu com són uns avions de combat com aquests, construïts no per entretenir sinó per matar més i millor? Cultura és “normalitzar” la presència a la ciutat, ara com si fossin part de la diversió comuna, dels membres de l’Exèrcit que ens va massacrar l’1 d’octubre mentre l’alcalde de Tarragona es feia invisible per passejar-se pels col·legis electorals de la ciutat i no hi veia cap “desordre”?
És clar que no i mil vegades no
No desitjaré que caigui cap dels avions que el proper dissabte faran soroll a Tarragona, més que res perquè a dalt hi van persones i a baix també n’hi ha, i res més lluny del meu pensament que algú prengui mal, però sí que desitjaré i desitjo que se’ls espatllin tots els motors abans d’aixecar-se i que demostracions de poder militar de l’Estat que ens nega com a persones amb tots els drets (inclòs el de decidir) no les haguem de patir mai més ni en aquesta ciutat ni en cap altra.
I que consti que si Catalunya –o els Països Catalans- esdevinguessin república –o monarquia- i a Tarragona s’organitzés una demostració de la Patrulla Àguila (amb accent obert) pensaria i opinaria exactament el mateix. Tal com deia la pancarta de Tarragona Patrimoni de la Pau davant del Teatre Metropol ahir, “Cap exèrcit defensa la pau” i la pau és l’únic horitzó per què m’he mogut i em mouré. Pau real, és clar, no la dels cementiris.
Pel que fa a les mentides de l’Equip de Govern, ja sé que és impossible escapar-se’n perquè han esdevingut la seva marca de fàbrica i l’únic que saben fer, i és per això que cada cop que un o una d’elles obre la boca el meu cap activa un cartellet d’autoprotecció que diu “és mentida”. I no s’equivoca mai… Us recomano que ho feu… i no tampoc us enredaran més.
Per acabar de forma festiva, malgrat tot, tanco amb la proposta de lletra que feia un company per al pasdoble “La banderita”, amb motiu del concert militar del Metropol. Ell es preguntava si Ballesteros hi aniria o no i, si hi anava, si taral·lejaria o cantaria la coneguda cançó per a la qual proposava una nova lletra més ballesteril que banderil: “Ballesteros, tú eres rojo?, Ballesteros, tú no eres ‘gualdo'”, que en català seria groc. Una nova lletra que a la primera pregunta, retòrica, respondria amb l’afirmació segona o, més clarament, amb la síntesi ‘rojigualda’, no inclosa en la lletra però present arreu. I cap a Ciutadans falta (o pacta) gent. I “solo quiero que me cubran con la bandera de España”, tararí xim pom….
Per a CCOO la viabilitat del sistema públic de pensions i la protección de les persones treballadores quan finalitzen la seva vida laboral ha estat, i seguirà sent la nostra prioritat.
Les pensions són un pilar fonamental de l’Estat del Benestar, què a més de garantir la protección social i económica dels i les pensionistes, contribueixen a la demanda interna, a la redistribució de la riqueza, a l’activitat económica i a la generació d’ocupació, ja que la pràctica totalitat de les pensions són dedicades al consum.
Vicente Moya és secretari general de CCOO de Tarragona
El sistema de pensions té dos reptes de futur:
1) Un increment de la despesa en pensions a causa d’un major nombre de nous pensionistes, major esperança de vida i major pensió mitjana dels i les noves pensionistes. Això vol dir: més pensions, durant més anys i de major quantia.
2) La incapacitat del del sistema productiu de generar ingresos suficients per fer front a la despesa en pensions. Fet que ha provocat, gairebé, l’esgotament del Fons de Reserva de la Seguretat Social.
Aquests dos problemes ja fa temps que s’han detectat i tots els ajustaments que s’han introduït a través del consens polític (Pacte de Toledo) i social (mesa de diàleg social entre govern, patronal i sindicats), han servit per continuar mantenint un sistema de pensions públic, de repartiment, solidari entre generacions i equitatiu. Ha estat, el govern del PP, qui ha trencat el consens amb una reforma unilateral del sistema de pensions que están provocant l’empobriment les persones pensionistes i la viabilitat del sistema.
Per garantir la viabilitat i la sostenibilitat del sistema de pensions, CCOO proposa un seguit de mesures que afecten als ingressos i les despeses del sistema:
A curt termini:
Adoptar mesures per equilibrar la situació financera, millorant els ingressos per cotització i incorporant ingressos addicionals des dels Pressupostos Generals de l’Estat, per cubrir els déficits de la Seguretat Social.
Actuar sobre el dèficit financer que té el sistema des de 2011, provocat per la crisi económica, la reforma laboral (que ha devaluat els salaris i ha generalitzat la precarització laboral) i l’elevat atur, conseqüència del model productiu i econòmic del nostre país.
2) A mitjà termini:
Recuperar el marc d’actuació i de consens del Pacte de Toledo, adoptant mesures noves per evitar fets com la reforma imposada pel PP el 2013, que suposa una pèrdua de poder adquisitiu de les pensions, quan el sistema públic de pensions ha de garantir el poder adquisitiu d’aquestes.
3) A llarg termini:
Calen mesures estructurals que incideixin positivament tant en l’estabilitat financera com en l’equitat i la legitimació social del sistema. Aquests mesures són de dos tipus:
a) El canvi de model productiu cap a un que generi ocupació de qualitat i valor afegit, amb la posada en marxa de polítiques d’ocupació que afavoreixin la creació de 2,5 milions de llocs de treball de qualitat.
b) La lluita contra el frau fiscal i laboral, millorant l’organització dels recursos de la Inspecció de Treball i l’Agència Tributària, amb accions complementàries per aflorar l’economia submergida que està al voltant del 6% del PIB. Amb aquesta quantitat es podria finançar amb escreig els déficits del Sistema de Pensions, de la Sanitat, de l’Educació i de la Dependència.
CCOO, doncs, fa una aposta clara per recuperar el consens polític i social per tal d’acordar mesures que garanteixin ara i en el futur unes pensions publiques dignes, i combatre les mesures regresives del Govern del PP i els discursos catastrofistes i de la por de la Banca i les Asseguradores perquè la ciutadania subscrigui Plans de Pensions Privats que els garanteixin més beneficis.
Vicente Moya és secretari general de CCOO de Tarragona
Tarraco Viva ja és aquí. Des d’aquest passat diumenge, la versió romana de Tarragona reviu un any més -i ja en són 20- per apropar-nos una cultura tan impressionant que, 2.000 anys després de la seva eclosió per convertir la nostra ciutat en una de les principals ciutats de la Mediterrània, segueix plenament vigent. De fet, la nostra manera de fer política, de pensar en l’economia, en la cultura i el lleure, en l’esport, en la importància de la gastronomia… tot té una clara arrel romana.
Begoña Floria és tinent d’alcalde de patrimoni històric i portaveu del Govern
Això és llegat. I gràcies a Tarraco Viva, des de fa 20 anys el revivim, el difonem i el potenciem. La Tarragona romana va configurar l’etapa més gloriosa de la nostra història i, gràcies al festival de recreació història més prestigiós, hem transformat pedres mortes en pedres vives.
Enguany ho fem amb més força que mai, perquè la Tarragona del llegat romà connecta directament amb la Tarragona del llegat modern. La que té per bandera els Jocs Mediterranis, el patrimoni casteller i de la dieta mediterrània, la smart city i el lideratge científic a través de la URV. En les properes setmanes, els Jocs ens permetran ser de nou l’epicentre de la Mediterrània. Obrirem una finestra a un mercat de més de 400 milions de persones, amb una competició esportiva que assolirà un rècord de participació amb més de 4.000 esportistes inscrits. Les xifres també són de rècord en matèria social, amb 7.800 voluntaris inscrits quan en necessitem 3.500. També ho és en l’àmbit laboral, ja que els Jocs han permès la creació de fins a 3.000 llocs de treball directes i indirectes.
Tot plegat ho farà Tarragona, la ciutat més petita en acollir uns Jocs Mediterranis. Ho hem fet gràcies al principal actiu de l’etapa Ballesteros al capdavant de la ciutat: el diàleg i el consens. Amb els Jocs, hem posat d’acord Generalitat i Estat, hem captat inversió externa fins al punt que per cada euro d’inversió municipal, n’hem aconseguit cinc arribats de fora la ciutat. Això ens permet afirmar que els Jocs no han suposat despesa. Al contrari. Els Jocs han suposat un enriquiment patrimonial de la ciutat.
Tenim Jocs i tenim llegat. Aquest serà un esdeveniment únic i irrepetible, que ens permet avançar en el gran objectiu de l’alcalde Ballesteros durant una dècada: la cohesió de Tarragona com una ciutat integrada i integradora, i no com una suma de barris. De fet, amb els Jocs dotem a Campclar d’equipaments de primer nivell en l’àmbit esportiu i comercial, amb la pròxima arribada d’Ikea. Hem cosit una zona històricament oblidada com és Ponent a la resta de la ciutat.
Ara toca gaudir dels fruits del treball fet. Amb Tarraco Viva i amb els Jocs Mediterranis, tenim dos actius importantíssims per difondre el nostre llegat, la nostra cultura, el nostre patrimoni, la nostra gastronomia. Toca gaudir-ne, sí, però també toca treballar de valent per aprofitar l’oportunitat que tenim al nostre davant per fer-nos grans a la Mediterrània.
Ara toca ser part de la Tarragona optimista i orgullosa de qui és. Perquè Tarragona és passat, present i futur de la Mediterrània. Gaudim-ne.
Begoña Floria és tinent d’alcalde de patrimoni històric i portaveu del Govern
Aquesta setmana teníem notícia de l’incendi i explosió a Roma d’un autobús urbà. L’incendi s’atribueix a la falta de manteniment dels vehicles i a la seva antiguitat, superant de llarg els 15 anys de servei. Una ciutat com Roma, referent mundial pel turisme i patrimoni de la humanitat, no es pot permetre disposar d’uns serveis públics com els que reflecteix la notícia. Durant el 2017 s’hi han incendiat més de 20 autobusos urbans.
Jordi Fortuny i Guinart. Conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona
Aquesta notícia ve a tomb per reflexionar sobre la situació de la flota d’autobusos de l’EMT de Tarragona. No serem alarmistes. Les inspeccions tècniques que passen els vehicles de l’EMT són serioses i no puc imaginar una situació a Tarragona com la de Roma. Però sí que podem convenir en la necessitat que l’empresa disposi d’un pla de renovació constant, ja sigui per estar actualitzat en les millores tecnològiques i mediambientals, ja sigui per reduir l’impacte de les reparacions i major cost de manteniment del material que porta molts anys de servei. En definitiva, la renovació de material reverteix sense dubte en una millora de servei cap a l’usuari.
Actualment, l’EMT disposa de 65 vehicles, dels quals 7 superen, ara ja, els 20 anys de servei i seran 53 els que aniran superant els 15 anys de servei durant els propers 4 anys, cosa que fa necessari que l’ajuntament programi la renovació els propers anys de manera singular. És aquest el compromís que com a grup municipal d’ERC-MES-MDC elevarem al Ple de l’Ajuntament de Tarragona aquest mateix mes de maig.
L’EMT és un instrument fonamental per a la mobilitat de Tarragona. Més de 9 milions de viatgers a l’any utilitzen els autobusos de l’empresa municipal. Interconnectar els barris i nuclis de població del terme municipal de Tarragona és la missió de l’empresa. El volum que actualment té l’empresa no es justifica pel nombre estricte d’habitants de Tarragona, sinó perquè tenim un urbanisme dispers, de ciutat extensa i esmicolada per tot el territori municipal. Tot i això, la justificació del seu volum no tapa la necessitat de racionalització dels recursos i dels seus efectius, que són esbiaixats, no atenent les necessitats reals de consultoria i d’expertesa. Tot i així, val a dir que l’autobús de Tarragona és un dels serveis millor valorat per la ciutadania, producte, sense dubte, del bon fer i dedicació de les persones que hi treballen.
No podem afirmar, històricament parlant, que la gestió de l’empresa hagi estat sempre excel·lent. La prova més fefaent és que avui encara tenim problemes de finançament. Avui encara estem pagant material mòbil que vàrem comprar fa més de 10 i 20 anys.
Tarragona és una ciutat que necessita l’autobús urbà i per a molt ciutadans l’autobús és un espai quotidià on hi passa temps. És per a molts ciutadans una necessitat, un servei irrenunciable. Les tarragonines i els tarragonins ens mereixem uns autobusos, moderns, confortables, accessibles i agradables, a la vegada que puntuals i fiables. Treballem perquè així sigui i, en aquest cas, no ser un mirall de Roma.
Cuéntalo,va proposar l’escriptora Cristina Fallarás per Twitter. Explica la teva pròpia experiència, que se sàpiga que si hem dit a la noia violada per la manada #hermanaYoSiTeCreo és perquè ens hi reconeixem.
I moltes dones, centenars de milers, de totes les edats i condicions, van compartir el hagshtag #cuéntalo. Van parlar en primera persona de violacions, d’agressions, d’abusos, d’assetjament, d’humiliació. Hem llegit històries terribles i experiències quotidianes d’aquesta violència de baixa intensitat amb la que ens hem acostumat a conviure, com ens hem acostumat a normalitzar la por, a sentir-nos culpables de les agressions que patim i a callar. I també a no denunciar.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Segons dades de la Macroencuesta de violencia de género, només el 10% de les dones que va viure una agressió sexual que creia delictiva la va denunciar. Evidentment no denunciar és un problema, perquè vol dir renunciar a la justícia i reparació a què tenen dret les víctimes, comporta impunitat per als culpables, reforça la banalització i la tolerància social cap a aquestes conductes i provoca la indefensió de futures víctimes. Però faríem bé, abans d’assenyalar les que no gosen denunciar, de preguntar-nos sobre els seus motius.
I el cas de la Manada, que és el més conegut però no és excepcional ni singular, n’és un exemple claríssim: si denuncien és molt probable que pateixin el que els experts anomenen una revictimització, no només perquè s’han d’enfrontar a un procés llarg i han de reviure experiències traumàtiques, sinó perquè passaran a ser elles les jutjades –el seu comportament,la seva vida, els seus costums, les seves intencions– i el seu testimoni qüestionat. Això pel que fa a la justícia, que se suposa que les ha de protegir. Després està l’assenyalament social, el judici paral·lel, la llàstima o les burles, les etiquetes, els comentaris morbosos, la vergonya.
De fet el qüestionament judicial i el social són dues cares de la mateixa moneda, la llei són normes que redacten persones i interpreten i apliquen persones, i reflecteixen els estereotips i les maneres de pensar de la societat. El codi penal podria ser més clar, per impedir segons quines interpretacions (ho hauria de ser), però amb el mateix codi penal, un tribunal podia i pot interpretar que hi va haver intimidació i que va ser una violació, no abús. I si no ho veu, és perquè hi ha una determinada mentalitat que ho permet.
Que la redacció del vot particular que demana l’absolució vegi “sexo en un ambiente de jolgorio y regocijo” en una violació oral, vaginal i anal de cinc homes a una noia de 18 anys no passa al marge del món (encara que ho sembli) passa en una societat en què “La Manada” “Sanfermines” i “Violación” són tendències en un web de vídeos porno.
Que la sentència, després de descriure clarament una violació i donar credibilitat al relat de la víctima, la qualifiqui d’abusos i no d’agressió perquè no hi veu “intimidació” no passa en un espai asèptic, sinó en un context cultural que entén d’una determinada manera el rol dels homes (domini) i les dones (submissió), que creu encara que ells desitgen i elles “consenten” i que si les dones no s’hi resisteixen heroicament, deu ser perquè en el fons és el que volen i el que busquen.
El cas de la noia valenta que es va atrevir a denunciar ha posat de manifest la indefensió de les víctimes de violència sexual i ens ha interpel·lat a totes, hem sortit al carrer i a les xarxes a dir que ja n’hi ha prou d’impunitat, que cal canviar les normes i la manera d’actuar dels operadors judicials. Els que ens acusen d’oportunisme (sempre som culpables d’alguna cosa!) o veuen les protestes desmesurades, no deuen saber que fa anys que exigim formació i sensibilització en matèria de gènere per als professionals de la justícia i que reclamem l’aplicació del conveni d’Istanbul (ratificat per l’UE) que defineix la violació com a absència de consentiment, perquè no reconèixer-ho legalment fomenta la idea que són les dones les responsables de protegir-se. Estem acostumades a què no ens escoltin, però s’ha acabat. No pot ser que els #cuéntalo de noies de 16, de 20 anys s’assemblin als de les seves mares. Hem trencat el silenci i ens hem cansat de tenir por.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
“Els dies de manifestacions de protesta s’han acabat. Són antics.” Això es deia a la sala Audubon Hall de Harlem el 1964 i aleshores era tan sols una proclama. Avui, en canvi, és ja una veritat. Això no significa que haguem de deixar de manifestar-nos; no pararem de fer-ho. Significa, no obstant, que en l’actual moment de cul de sac del procés i de pèrdua accelerada de llibertats ja no podem limitar-nos a la manifestació.
Josep Maria Martorell Calaf. Militant de la Coordinadora Obrera Sindical (COS)
I el que val per a aquest cicle de grans manifestacions de l’independentisme val per a les altres tàctiques en les que ens hem bolcat els darrers vuit anys. En aquest temps hem enfortit els partits, presentat candidatures, organitzat referèndums, afrontat eleccions imposades… en resum, tot allò que engloba el dret a expressar-nos, així com el d’escollir i ser escollides. Hem exercit el poder que se’ns reconeix com a ciutadanes. I això ─l’1 d’octubre n’és l’exemple─ ens ha enfortit, ens ha empoderat, ens ha agermanat. Però avui, malauradament, comprovem els límits que té aquest tipus de poder, el que emana de l’ideal de ciutadà. Això no té res de dolent en si mateix, però hem ignorat, i l’ignorem encara, el poder que tenim com a treballadores, que és immensament major.
Aquell qui parlava a l’Audubon Hall el 1964 (només sis mesos abans que l’assassinessin) era Malcolm X i hi pronunciava un discurs que sembla escrit per al dia d’avui: “Els dies de manifestacions de protesta s’han acabat. Són antics. Tot el que fan és ficar-los a vostès a la presó. Han de pagar per sortir-ne. I tot i així no han resolt el problema. Vagin i esbrinin quant han hagut de pagar els manifestants durant els últims cinc o sis anys en judicis, honoraris i fiances. I després investiguin el que hem guanyat, i veuran que estem endeutats. Estem en fallida.” És per aquest terrible descobriment, precisament, que el van assassinar, clavant-li set trets d’escopeta al pit en aquella mateixa sala de Harlem.
Avui l’experiència dels CDR marca l’inici d’un canvi de paradigma. Els CDR són l’autèntica victòria de l’1 d’octubre. Marquen l’esgotament de les velles tàctiques, les que ens havien venut com la solució a tots els mals. En ple segle XXI, i a la civilitzada Europa, ens havien convençut que els mecanismes democràtics i la manifestació tranquil·la, si eren recolzats per una majoria i reivindicaven quelcom d’acord als drets humans, eren la manera de solucionar qualsevol problema. Avui es demostra el que ja es podia intuir. Que l’Estat modern no va ser inventat per al benestar i la llibertat de la ciutadania, i que la democràcia es respecta només mentre no posa en perill els interessos de les classes dominants. Quan l’opinió de qui s’expressa en democràcia posa en perill els privilegis dels qui manen realment, aquesta se suspèn, s’intervé o, si és necessari, es derroca per cop d’estat militar: no seria el primer cop que això passa a casa nostra.
Per sort o per desgràcia avui la llibertat del Poble català s’està demostrant lligada a la llibertat en un sentit més ampli. O ens alliberem com a dones, com a treballadores, com a persones de diverses procedències, de diversa opció sexual… o no ens alliberarem de cap manera. I això perquè el principal obstacle que ens impedeix d’assolir les llibertats que desitgem és el mateix l’Estat espanyol: un conjunt d’institucions arcaiques i corruptes dissenyat des de temps remots per garantir els privilegis de certes classes a costa de l’explotació, precisament, de dones, treballadores, catalanes, persones migrants, etc.
Però si la manifestació i la convocatòria infinita de conteses electorals no son el remei, ¿aleshores, què? El poder que tenim com a ciutadanes és un poder que se’ns reconeix (o no) per part de l’Estat, mentre que el poder que tenim com a treballadores és el que sustenta, ho reconeguin o no, tot el sistema que pretenem canviar. Aquest poder, el poder de classe, té moltes branques, però la que ens interessa és aquella que consisteix en la nostra capacitat de controlar, organitzar o interrompre el procés de treball i la producció. I això és tan fàcil com creuar-se de braços. Una solució fàcil que, degut a l’enorme alienació a la que estem sotmeses, no hem contemplat seriosament fins ara. Les vagues, històricament, son el que ha canviat lleis i condicions laborals, però també ha derrocat governs. La vaga general és la culminació de la desobediència. És el creuar-se de braços dies i dies perquè el sistema caigui i així poder començar alguna cosa nova.
Però la vaga i la negociació col·lectiva no s’organitza sola. Els sindicats, la militància al lloc de treball, és el que permet l’organització als centres de treball i que la vaga sigui una possibilitat real. Si ens hem organitzat al carrer i al barri, ens hem d’organitzar també a la feina, el lloc on sovint passem més hores, el lloc on treballem colze a colze amb les nostres iguals, el lloc que realment sosté aquest sistema. Aquesta és l’assignatura pendent de l’independentisme. Prendre consciència de classe no és res més que això. És organitzar-se en tant que treballadores, però també com a dones, aturades, precàries, desnonades, empobrides, etc. Aquest és el moment d’afiliar-se i militar al lloc de treball, o bé d’organitzar-se en assemblees veïnals, d’aturades, pensionistes, la PAH…
Malgrat el descrèdit (intencionat) al que s’ha sotmès el sindicalisme gràcies a la reiterada traïció i corrupció de CCOO i UGT, aquest 1 de maig comencem per fi a prendre consciència de classe. I sortim al carrer no només per a passejar un cartell, sinó per cridar a l’afiliació i l’organització massiva en sindicats combatius com a pas ineludible per avançar cap a una vertadera vaga general.
El que més m’agrada d’envellir, a més de tenir el sarró de la vida ple d’experiències i saviesa, és que cada cop tinc menys objeccions a dir allò que penso. Sempre he estat agosarat i mai he tingut por a donar el meu punt de vista sobre qualsevol tema per truculent que sigui. Els centenars d’articles d’opinió que he escrit són una bona mostra. No obstant això, reconec que en algunes ocasions m’he mossegat la llengua per no ferir sensibilitats o per no crear una opinió errònia sobre la meva persona. Però… sabeu què? Cada cop m’importa menys. Fa anys que sóc un llengut i a cada dia que passa ho soc una miqueta més. No m’importa un rave ser políticament incorrecte o que les meves paraules provoquin estralls entre els meu coneguts. Dic allò que penso, i punt.
Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Us he posat en context perquè faré una afirmació que potser alguns no entendran. Disparo: de tot el dolent que podem trobar a la nostra societat, el que menys suporto és la covardia. És un dels pecats capitals en què caiem amb més freqüència, i crec que si el corregíssim tot ens aniria millor. No sé vosaltres, però jo estic fart d’estar envoltat de covards. És obvi que hem de denunciar al polític que posa la ma a la caixa, però també a aquell que ho sap i no té els nassos de fer-ho públic. Vivim en una societat covard que s’atemoreix amb freqüència, i aquest és l’escenari ideal perquè els poderosos ens segueixin sometent i la distància entre classes es vagi eixamplant a tota màquina.
Precisament per tot això hem de posar en valor amb més força que mai aquelles persones que destaquen per la seva valentia. Dones i homes que no s’atemoreixen davant dels que manen i que posen la seva carrera –en ocasions fins i tot la seva vida- en perill per treure la veritat a la llum o per demostrar que les coses no són com ens havien explicat. Estic parlant d’aquells que fan seva la mítica proclama marxista “la pitjor lluita és aquella que no es fa”. Insisteixo, hem de posar en valor el seu treball i aplaudir-los. Per aquest motiu brindarem un homenatge a alguns d’ells en els Premis Ones Mediterrània d’enguany, que se celebren el dia 1 de juny a Tarragona i que arriben (ni jo mateix m’ho crec!) a la seva vint-i-quatrena edició.
Aquest dia trepitjarà l’escenari del Teatre Metropol (i rebrà un aplaudiment molt fort de les més de 500 persones que ompliran el recinte) Ana Garrido, la funcionària de Boadilla del Monte la valentia de la qual a l’hora de denunciar unes irregularitats enlloc de mirar cap a un altre costat va possibilitar que es destapés el cas Gürtel, la trama de corrupció més important de la història d’Espanya. Des de llavors molts s’han dedicat a destrossar-li la vida (per sort és molt forta i sé que ho superarà). També rebran un Premi Ones dos periodistes del Diario Público que són un exemple en els temps de crisi que corren per a aquesta bonica professió. Em refereixo a Patricia López i Carlos Enrique Bayo, que han destapat una gran quantitat d’exclusives relacionades amb les ‘clavegueres de l’estat’ i han posat en evidència que la suposada democràcia perfecta en què vivim té molts forats. Això els ha suposat moltes crítiques de polítics i també unes quantes querelles (tot i que les guanyaran totes…).
El poble huitxol també destaca per la seva valentia. Aquesta comunitat indígena ubicada a Mèxic té un enemic molt poderós com són les multinacionals mineres que volen explotar un territori que els huitxols consideren sagrat. Però sabeu què? Ells no són covats i porten anys plantant la cara. I ho seguiran fent. També podem parlar de la valentia de Juan Diego Botto, un actor d’èxit que enlloc d’envoltar-se de la jet set i del luxe prefereix fer-ho dels col•lectius i entitats que lluiten per la justícia social i per les causes justes. I podria continuar, però millor deixo alguna cosa per la nit de la cerimònia… En tot cas, totes les persones o col•lectius que premiarem tenen en comú que han decidit arromangar-se i treballar, cadascun des del seu àmbit, per crear món millor.
Ja sé que ho dic cada any i em repeteixo més que l’all, però no per això deixa de ser cert: cada edició dels Premis Ones és molt especial, i no n’hi ha cap que s’assembli a una altra tot i que ja són vint-i-quatre anys consecutius. Estic convençut que la cerimònia del proper 1 de juny serà única, irrepetible i inoblidable. El meu consell és que no us la perdeu. Ciutadans del món, estigueu atents: ha arribat l’hora dels valents.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
