Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona. Foto Montse Riera
Benvolguts preveres concelebrants i diaques, religiosos i religioses, laiques amb missió pastoral, ermitanes, fidels laics i laiques de l’arxidiòcesi de Tarragona. Molt estimats tots en el Senyor. A l’inici del meu escrit setmanal, que he titulat «Gràcies de cor» i que trobareu en el Full Dominical, començo així: «Estimats, amb certa tristor però també amb joia i esperança per aquesta nova etapa arxidiocesana, comparteixo amb tots vosaltres la meva darrera carta dominical […].
En arribar com a arquebisbe de Tarragona farà prop de quinze anys, em vaig proposar escriure cada setmana una glossa, un escrit per difondre l’evangeli, transmetre el Magisteri de l’Església i fer-me ressò, en la mesura del possible, de fets significatius de la nostra arxidiòcesi. Espero que us hagin servit per a créixer en l’amor a Jesucrist, a l’Església i als germans.» Això és el que voldria per a tots vosaltres, que continuéssiu creixent en l’amor a Jesucrist, a la seva Església i als germans.
En la primera lectura hem escoltat que va venir un vent impetuós que va omplir tota la casa. El vent de l’Esperit no es veu però té una força transformadora en els primers seguidors de Jesús, ja que transforma en llum les seves tenebres, el tancament en obertura, el dolor en joia, l’angoixa en esperança i la por en valentia.
Ara bé, nosaltres, com a seguidors del mateix Crist vint segles després, també experimentem les febleses de les nostres limitacions, el dolor produït per la incomprensió, la por a donar testimoni de la nostra fe davant de la societat, i tanquem les portes del nostre cor perquè en el fons potser hem dubtat d’aquesta força transformadora de l’Esperit Sant que habita dins nostre i que fa noves totes les coses. Estimats germans, realment creiem que portem la torxa de la flama de l’Esperit de Déu en els nostres cors?
En la lectura del Fets dels Apòstols, veiem com la primera comunitat cristiana es trobava reunida, perquè l’Església és convocació i congregació, i veiem com l’Esperit Sant baixa en forma de llengües de foc i els fa parlar un llenguatge que tothom entén, que s’adapta a totes les cultures i nacions, que no exclou ningú, perquè l’Esperit Sant ens fa ser generadors de relacions en la caritat i en la humanitat de Crist.
Hem de tenir un amor molt gran a l’Esperit Sant, el Gran Desconegut, con deia sant Josepmaria. L’Esperit Sant ens fa un regal important: expressar en les nostres relacions quotidianes l’amor de la Santíssima Trinitat, que és sempre diàleg continu i relació de persones en la caritat, que ens fa mirar-nos als ulls, acollir-nos amb les nostres diferències i dir-nos «t’estimo» i així poder ser missioners i apòstols de l’evangeli en els nostres ambients.
El Salm que hem cantat és també molt adient per a aquesta eucaristia. Jo us demano perdó pel mal que hagi pogut fer, que segurament és més del que penso, però prego al Senyor amb les paraules d’aquest Salm: «No em reprenguis, Senyor, tan durament, no em corregeixis amb tant de rigor. Compadeix-te de mi, Senyor.»
En l’exhortació apostòlica dirigida al joves, el papa Francesc diu a tots els joves —i també a tots nosaltres— aquesta gran veritat: «Déu és amor» i per tant «Déu t’estima, no ho dubtis mai» i pots «llançar-te amb seguretat en els braços del teu Pare diví». I a continuació el Papa diu: «La memòria de Déu Pare no és un disc dur que registra i arxiva totes les nostres dades; la seva memòria és un cor tendre de compassió, que s’alegra d’esborrar definitivament qualsevol rastre del nostre mal.» Quina alegria tenir Déu com a Pare que ens estima, ens perdona i ens llança a viure feliços, plens d’esperança, joiosos de ser fills de Déu. Tots estem en mans de Déu i no podem estar en millors mans.
També us he escrit que és gairebé impossible fer un balanç de tants anys d’episcopat, però vull fer-vos saber que per a mi el més important ha estat tenir cura de vosaltres i seguir les directrius dels Papes sota el mandat dels quals he exercit el meu episcopat: sant Joan Pau II, Benet XVI i ara el papa Francesc. He tractat en primer lloc d’evangelitzar, després celebrar els sagraments i, com a conseqüència, vetllar per la caritat, i especialment pels més pobres i necessitats. No ho he fet sol, m’hi heu ajudat tots vosaltres a través de les nombroses delegacions, secretariats, associacions, confraries i iniciatives eclesials amb què compta la nostra arxidiòcesi. Us agraeixo de cor a tots el vostre temps, esforç i lliurament. No defalliu, hi ha molt per fer, però estic segur que sereu generosos al costat del nou arquebisbe Joan.
He procurat, com tot cristià, treballar amb entusiasme pel Regne, i sempre sota la guia del Papa, que representa el Bon Pastor que és Jesucrist. Tots sabem que l’Església no travessa un moment fàcil, que certament no serà el primer de la seva història, però això no ha de fer-nos perdre l’esperança.
És poc habitual que un Papa, si les circumstàncies personals li ho exigeixen, deixi d’ocupar el seu lloc, com va passar amb Benet XVI; en canvi és molt habitual, i està canònicament legislada, la successió episcopal en vida. Qualsevol bisbe és successor dels Apòstols i aquest és el seu títol més gran. A partir de la setmana vinent, amb l’ordenació del nou arquebisbe electe, Mons. Joan Planellas Barnosell, s’inicia una nou període a l’arxidiòcesi. Animo a tots els fidels de l’Església a Tarragona a rebre’l amb els braços oberts, a pregar per ell i ajudar-lo en tot allò que necessiti. Jo també pregaré per ell en els anys de vida que em quedin, i també pregaré per tots vosaltres, per les vostres famílies i les vostres institucions.
La nostra esperança és el Senyor, però tenim també una Mare al cel, que Jesús ens va donar abans de morir a la creu. Ella és també la nostra esperança. Mantingueu i augmenteu l’amor a Maria en tantes esglésies i ermites a ella dedicades. Ara us encomano especialment a la Mare de Déu del Claustre, advocació mariana principal d’aquesta Catedral i protectora del Capítol catedralici.
Us repeteixo allò que us vaig dir en la meva carta del passat 4 de maig: us tindré ben presents en la meva pregària i en el meu cor, i malgrat residir fora de l’arxidiòcesi, estaré sempre a la vostra disposició. Que Déu us beneeixi i us guardi.
Nicolá García, candidat del PSC a l’alcaldia de la Pobla de Mafumet
“Si un eslògan ha fet fortuna en aquesta campanya de municipals a la Pobla de Mafumet, aquest ha estat el de #LaPoblaPotMés.
No negarem que al principi de fer-se públic, hi havia gent que no entenia el seu sentit. Però aquests dubtes inicials es van anar esvaint ràpidament quan els veïns i les veïnes de la Pobla van anar escoltant i comprovant de primera mà les nostres propostes electorals. En elles podien conèixer de forma clara i sense cap dubte què volia dir aquell eslògan: Que a la Pobla es poden fer moltes més coses de les que es fan; que la Pobla pot aspirar a molt més d’allò que és ara; i, en definitiva, que la Pobla pot més.
La gent que em coneix sap que soc una persona extremadament dialogant, amb uns ideals molt arrelats i unes fortes conviccions i valors polítics. Per aquest motiu, quan vaig decidir presentar-me a aquestes eleccions, ho vaig fer amb el convenciment que la Pobla actual necessita un canvi que doni resposta i combati l’actual apatia i falta d’il·lusió d’un projecte esgotat i, ara ja, inexistent. Però aquests són només alguns dels problemes que tenim a la Pobla.
Amb tot, no vull parlar de passat. El que a mi m’agrada és parlar de futur i el futur passa inevitablement per fer una transformació radical al nostre municipi i, sobre tot, a les formes de fer. La Pobla que jo imagino serà un referent en noves tecnologies, en transparència i en educació. També un referent esportiu (més enllà del primer equip de futbol), alhora que també un referent en serveis socials i en sostenibilitat mediambiental. En definitiva, la Pobla que jo imagino serà imparable en molts àmbits del nostre dia a dia.
Aquests dies he tingut l’oportunitat i el plaer de visitar moltes de les cases dels veïns i les veïnes del municipi i he pogut compartir amb ells l’explicació dels nostres projectes i propostes. He de confessar que estic gratament sorprès de la quantitat de consultes que m’han fet en relació a les propostes del nostre programa electoral com, per exemple, sobre la peatonalització parcial de la Rambla Jaume I; l’augment de les zones wifi gratuïtes; la implantació d’un Centre d’Alt Rendiment Tecnològic; o l’ampliació d’alguns equipaments com el col·legi, la llar d’infants i el gimnàs.
Tenim un pressupost que molts municipis voldrien tenir però, davant d’aquesta gran oportunitat, ens conformem amb avançar sense cap tipus de plantejament ni línia estratègica.
Jo proposo canviar tot això, retornar la il·lusió al consistori, pal·liar la deixadesa i, sobretot, emprendre un camí on tots junts i juntes siguem importants.
Així que, si aquest proper diumenge els veïns i les veïnes de la Pobla dipositen majoritàriament la seva confiança en mi i en el meu equip, els haig de dir que no esperin una altra cosa que no sigui la màxima il·lusió per transformar la Pobla en allò que tots i totes ens mereixem, la Pobla del futur. I tot això perquè #LaPoblaPotMés”.
“El vint-i-dos de maig de dos mil quinze en aquest diari MÉS vaig escriure l’article “24M La força del diàleg”, amb motiu de les eleccions municipals. El bipartidisme ja no existeix des de fa anys, estem davant d’una manera nova de fer política. Les prioritats socials, econòmiques i culturals de tots els ciutadans estan canviant a marxes forçades i això significa, que totes les representacions institucionals tenen un ventall molt ampli de ideologies. Que ningú s’equivoqui estem davant d’una manera nova de fer política a tots els nivells. La campanya ha estat gairebé tots contra Ballesteros, amb dos fronts; l’independentista, format per Junts per Tarragona, ERC i la CUP i el bloc integrat per C’s i el PP.
En l’article citat el meu pronòstic va ser: “PSC, 9-10; CiU, 4-5; PP, 4: C’s, 4; ERC, 3; ICV-Eua, 2 i CUP, 0-1 . . . ERC tornarà a estar amb 3 ó 4 regidors, que mai els ha tingut. Els tres partits tradicionals baixaran la seva representació, però la llista més votada serà la socialista, amb certa diferència, doblant gairebé al segon en percentatge, nombre de vots i regidors. Per tant, Josep Fèlix Ballesteros és l’alcalde virtual, davant la fragmentació que tindrem i que impossibilitarà majories absolutes”. El resultat va ser: nou consellers el PSC, quatre l’ERC, C’s i PP, tres CiU, dos la CUP i un IC/Verds. Ara la meva intuïció és la següent: PSC, vuit/nou, ERC, set/vuit, C’s, sis/set, PP JxCat i CUP, dos. En qualsevol cas, la candidatura més votada serà la socialista i, per tant, malgrat el seu desgast de governar, però que no ha tocat fons, l’alcalde serà Ballesteros. Difícilment ERC i C’s es posaran d’acord per sumar catorze consellers, si es que els tenen. En canvi, el PSC pot pactar a esquerra i a dreta. Ara, a més de guanyar, es tracta de sumar. El proper govern municipal sortirà de la suma de dos o més grups. Per sumar no hi ha alternativa. El PSC té la clau.
L’independentisme a Tarragona és clarament minoritari, però el joc de pactes postelectorals, esquerra vs. dreta, per un costat, i independentisme vs. constitucionalisme, per altre, pot significar alguna proposta inversemblant. Hi ha pronòstics que la suma de ERC, PxCat, Cup i Comuns poden sumar una majoria absoluta, és a dir, 14 consellers. Crec que aquesta xifra no és possible. I en aquest cas, l’alcalde és la llista més votada. Potser, passarà com la foto finish esportiva, ja que l’alcaldia pot estar pel ball d’una senzilla conselleria dalt o avall.
Els pactes estaran sobre la taula, no es podran pas obviar. Ja qui opina que seria bo que els partits i els seus alcaldables en la campanya, manifestessin les seves preferències en els pactes postelectorals i, sobretot, ens anticipessin la capacitat i llibertat de pactes que tenen. Al menys, conèixer amb qui si estarien disposats a pactar i amb qui no. Però, és gairebé impossible que ho manifestin, ja que s’hipotecarien abans d’hora.
Viurem unes eleccions al límit i s’haurà de tenir molt present, a l’hora de formà govern, la capacitat de diàleg i del consens, per aconseguir l’estabilitat municipal d’una ciutat de més de 120.000 habitants. Al cap i a la fi és el que ja Ballesteros ha demostrat amb el seu tarannà. Ha liderat el govern municipal des de l’any 2007, governant amb diferents opcions polítiques en cadascuna de les tres legislatures passades. Pep Fèlix Ballesteros ha demostrat el pluralisme, la convivència, el respecte i la concòrdia entre tots els tarragonins. Per això jo m’he volgut sumar a la seva candidatura, ja que és la que inspira més confiança”.
“En quin món vivim, que molts joves prefereixen suïcidar-se a viure-? Què fem tan malament com a societat per emmalaltir mortalment una època vital de rebel·lia, de ser indomable gairebé per obligació, de beure la vida a glops llargs i menjar-se el món a mossegades? Són xifres de la vergonya: el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fins i tot per sobre dels accidents. Xifra que podria ser més gran perquè, segons alguns estudis, un 5% dels sinistres viaris són suïcidis encoberts.
El fenomen és a tot Europa i especialment sagnant en els països nòrdics, paradigma de societats i democràcies avançades. Quin contrast amb els joves que es deixen la carn i la sang en murs amb filferros de punxes per entrar en aquest mal anomenat primer món nostre. Què terriblement malament ho fem perquè joves que no tenen res valorin la vida per damunt de tot i joves que ho tenen tot perdin les ganes de viure.
Ho tenen tot … o no. També viuen amb l’amenaça de la precarietat, les altes taxes d’atur, la frustració de ser la generació més preparada de la història que no pot emancipar-se, de veure només carrerons sense sortida al que hauria de ser un enorme món per explorar. No obstant això, per molt dur que sigui, és insultant comparar-lo amb les persones que es juguen la vida creuant el mar dalt de barquetes gairebé de paper.
És el nostre deure tornar les ganes de viure als que les han perdudes,, han renunciat o se les han arrabassat per la raó que sigui. Hem de fer una reflexió urgent, seriosa i en profunditat sobre en quin monstre estem convertint el nostre món i per què no podem parlar d’aquesta xacra social.
Uns anys enrere, ningú parlava de càncer. Era un tabú amagat sota “una llarga malaltia” que ja s’està trencant. Trenquem també amb el tabú del suïcidi i abordem el problema de manera clara per posar-hi remei abans que sigui massa tard”.
Ander Basterretxea cap de llista de Tot Vila-seca-Centrats
“Ander Mikel Basterrechea Aranguren regidor y cabeza de lista de TOT PER VILA-SECA-CENTRATS ha solicitado al Ayuntamiento a través de la Comisión de Servicios Generales y de Seguridad, personarse en la causa que la fiscalía del Juzgado de Reus ha abierto contra la L’Última Llar, Serveis d’Animals de Companyia.
Nuestro ayuntamiento tiene un convenio con dicha fundación la cual recibe subvenciones y pagamos sus servicios. Esta fundación ha estado y está cuestionada por el trato que reciben los animales y por ser sospechosa no solo meras irregularidades e infracciones administrativas, sino de la posibilidad de muerte innecesaria de un número elevado de animales, en cuyo caso existiría un delito contra la fauna y también otros delitos relacionados
Por tanto como ayuntamiento tenemos la obligación legal y moral de saber que está pasando con los animales que desde nuestro Municipio cuando se trasladan a la Ultima Llar. En caso de ser condenada, de inmediato exigimos cancelar el contrato y convenio suscrito.
La implementación de una protectora de animales, la creación de un espacio para promocionar y divulgar las leyes en defensa de los animales, la cooperación directa con la sección de defensa de los derechos de los animales de los Colegios de abogados, la creación de un enlace entre las asociaciones animalistas y la acción política de nuestro ayuntamiento y personarnos como acusación particular en los casos que se detecten de maltrato animal, son algunas de las muchas medidas para con los animales a las que me he comprometido cuando sea alcalde”.
Respecto la honorabilitat i la dignitat d’aquells que pensen diferent que jo o que discrepen de les meves posicions polítiques. No només respecto la seva honorabilitat sinó que la defenso.
Vull començar per aquí i deixar-ho molt clar perquè si hi ha alguna cosa que m’ha entristit aquests darrers anys era constatar com hi ha persones amb responsabilitats institucionals que pensen que la política és insultar, difamar o mentir, directament. Tot els sembla vàlid per acabar amb un adversari polític, sense escrúpols. I això no és res de nou, és la vella política de sempre, la política trista, el camí segur a la decadència col·lectiva.
Josep Fèlix Ballesteros és alcalde de Tarragona i alcaldable pel PSC
Ho rebutjo rotundament. Com a alcalde sempre he defensat el diàleg, el respecte, el progrés i la convivència a la nostra estimada Tarragona que és i continuarà sent una ciutat plural, no només de molts colors sinó també de moltes tonalitats i intensitats d’aquests colors. I ja avanço que així seguirà sent mentre jo sigui l’alcalde de la ciutat: davant d’un insult un somriure, davant la confrontació diàleg i voluntat d’entesa pensant en el millor per la ciutat, davant de “fronts de bloqueig” mà estesa i desig sincer de cooperació per sumar tots junts en positiu pensant en Tarragona. Amb ambició de ciutat. Amb generositat. Sense apriorismes.
Perquè no podem mai substituir la política per un trist espectacle de desqualificacions personals, ni considerar els insults i les manifestacions d’intolerància com un debat raonat que pugui beneficiar als tarragonins.
Com sabeu sempre m’he caracteritzat per ser una persona propera i optimista que creu en els enormes potencials que Tarragona té al seu abast. Allà on altres tan sols veien problemes (perquè n’hi ha que realment ho veuen tot en negatiu, sempre en negre) jo he vist oportunitats que ens facilitaven una solució. Sense fer volar coloms ni prometre l’impossible i manteniment sempre una pressió fiscal baixa, reduint el dèficit municipal.
He après molt en aquests anys i ara vull posar aquesta sinèrgia i aquesta experiència acumulada a favor d’un projecte de millora amb noves idees que situïn Tarragona al capdavant del país en paràmetres de qualitat de vida. Després de deixar enrere definitivament una crisi econòmica monstruosa, que hem sabut gestionar correctament invertint en polítiques socials, ara ens preparem per fer un nou salt endavant de gegant.
Com? Per exemple, revolucionant i modernitzant la mobilitat convertint-nos en la primera ciutat de tot l’Estat (i una de les primeres d’Europa) en tenir el transport públic municipal totalment gratuït per als tarragonins i tarragonines, el que molts veïns i veïnes ja coneixen com el “bus gratuït”. No és una proposta electoral, és una acció de govern pensada en clau de ciutat i no de partit. I per això lamento sincerament que la resta de candidatures que es presenten a les eleccions hagin rebutjat incorporar aquesta proposta positiva i perfectament realitzable als seus programes, tal com els vaig proposar. És un error avantposar els interessos partidistes als de la ciutat. Què plantegen en positiu més enllà de criticar i menystenir “tot allò que proposi el Ballesteros”? Així no es construeix res de bo…
Jo sempre he tingut clar, i ho seguiré fent, que quan he pres la responsabilitat de ser alcalde de la ciutat he assumit la responsabilitat de ser l’alcalde de tots i de totes, no només d’un partit o d’una facció. De tots i de totes, també fins i tot dels que m’insulten. No vull una Tarragona sectària, reitero ara el meu compromís de sempre amb la tolerància i la recerca permanent de noves oportunitats per Tarragona, la dignitat humana i la justícia.
Aquests dies de campanya molts periodistes em pregunten a les entrevistes quan acabarà el meu compromís amb Tarragona. Comparteixo amb vosaltres la meva resposta: el meu compromís amb Tarragona no haurà acabat fins que tots els nens i nenes d’aquesta inigualable ciutat, des dels carrers de Bonavista o Campclar fins a la Rambla de Sant Pere i Sant Pau o les belles places i racons de la part alta, se sentin estimats i atesos, sàpiguen que sempre estaran a resguard de qualsevol contingència, i tindran garantits per l’ajuntament els serveis necessaris per tenir una vida material digne tal i com es mereixen. Perquè jo no vull veure Tarragona convertida en una peça tristíssima d’una mena de “guerra de banderes” estèril en termes de progrés social, a mi el que realment em motiva és assegurar que tots els tarragonins i tarragonines, i subratllo: tots!, tinguin un nivell bàsic de seguretat i dignitat material garantits per l’ajuntament. I en aquest empeny permanent m’hi deixaré la pell, en podeu estar segurs…
Josep Fèlix Ballesteros és alcalde de Tarragona i alcaldable pel PSC
Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat
“Ramon Gras Alomà, és un mig tarragoní que tenim per aquests mons de Déu que es va graduar brillantment a la Universitat Politècnica de Catalunya no fa gaires anys com enginyer civil i ara fa d’Investigador sobre Innovació Urbana a la Universitat de Harvard però també a Massachusets. És també cofundador de Arentia Urban Analytics and Design, una start-up especialista en Design Thinking, Ciència de la Complexitat i Teoria de Xarxes per fer front als reptes de la complexitat urbana i dissenyar ciutats que tenen com epicentre les persones.
La perfecta organització del TEDX Tarragona ha editat i penjat a les xarxes en només 24 hores les intervencions de la 5a edició del TEDx Taragona d’ahir dissabte celebrada al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, entre les quals hi havia la intervenció magistral de Ramon Gras que recomano vivament.
En veure-la he pensat en Flix. Ramon Gras va parlar del cas de Pittsburgh que va arribar a ser centre neuràlgic de la indústria de l’acer i del vidre dels EE.UU. Tant, que els historiadors li atribueixen un paper fonamental en la victòria del país americà en la segona guerra mundial. Però arribada la globalització, els 80 i 90 Pittsburg va patir una crisi sense precedents, amb una baixada del 45 % de la seva població i tot el que comporta en ciutats i pobles que pateixen aquests trasbalsos: terrenys i equipaments industrials abandonats, habitatges buits, desesperació de milers de persones que han de marxar o queden a l’atur, els joves sense futur….
Gras, que ha participat en l’estudi dels 50 principals eixos d’innovació a EE.UU en ciutats com Nova York, Boston, Chicago o San Francisco , es dedica a estudiar com alliberar el potencial d’innovació d’un territori i sosté que està a les nostres mans crear riquesa si se sap desenvolupar el talent local i encertar els sectors a treballar. Si no es fa així, si s’imposa la inèrcia o s’espera que vinguin de fora les solucions, aquestes no arriben i es va a pitjor.
Ramon Gras explica com a Pittsburgh se’n van sortir reconvertint la seva economia a una de serveis i basada en la robòtica i les noves tecnologies. I se’n van sortir perquè el principal factor que defineix la potencialitat de riquesa d’un territori és el know how col·lectiu, és a dir, el talent, l’habilitat de treballar en xarxa i produir noves idees, noves solucions, nous productes , nous serveis que donin resposta a les necessitats d’una comunitat.
Això és molt difícil perquè les inèrcies, per definició contràries a la innovació, maten les possibilitats de qualsevol recuperació. Però som nosaltres els qui tenim la capacitat i la possibilitat de posar en marxa aquests processos d’innovació i de connexió del talent local . És a dir, els motors de la innovació i de l’economia d’un territori depenen de decisions humanes
Salvant totes les distàncies amb Ramon Gras que són infinites, al matí del mateix dissabte també vaig parlar de talent al debat que ens havien convocat el Grup Sembrajoves de Flix per debatre sobre el futur del poble a les diverses candidatures per les properes eleccions municipals. La meva darrera intervenció va ser també sobre talent local. Vaig dir que a Flix n’hi havia molt, dins i fora del poble, que era fonamental per recuperar la greu situació que pateix el nostre poble , que l’havíem de posar en marxa per refer la nostra economia i crear nous llocs de treball
Nosaltres hem aportat la idea de constituir el poble i la comarca en un nou punt de generació d’energia renovable, de gestió d’aquesta energia a través d’una empresa local flixanca a crear des de l’ajuntament anant a buscar capital també privat. Aquesta empresa ha de començar a preparar-se per gestionar la central hidroelèctrica , municipalitzar la xarxa elèctrica, buscar alternatives renovables i d’emmagatzematge a la Nuclear d’Ascó i oferir els nostres polígons per desenvolupar aquestes noves activitats productives.
Ras i curt: es tracta d’aprofitar les nostres potencialitats, el nostre talent local i que no marxin fora del poble els beneficis.
Farem venir a Flix un dia a Ramon Gras i a altres entesos que estan disposats a donar-nos un cop de mà i sobretot , treballarem l’endemà mateix de les eleccions per portar inversions i llocs de treball.. Perquè Flix té futur”.
Hi ha una frase de Thomas Jefferson que m’agrada molt. “Els peus a terra i el cap a les estrelles”. Dit d’una altra manera, cal pensar en els problemes del dia a dia però sense renunciar a somiar grans transformacions. I aquestes idees que poden semblar utopies irrealitzables, sovint són realitats tangibles a alguna altra part del món. Només cal mirar en la direcció adequada.
Patrícia Olivé és membre d’En Comú Podem Tarragona
Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una amiga que fa molts anys que viu a Londres. Ella i el seu marit han decidit vendre el cotxe que tenien i no comprar-ne cap altre. Utilitzaran per a necessitats puntuals (un dia a la setmana portar una filla a dansa i els caps de setmana i vacances que vulguin sortir de Londres) un sistema de cotxe-compartit (pagant una petita quota mensual i un tant per l’ús). Tenir cotxe propi era una decisió econòmicament irracional i ecològicament poc responsable.
Pot pensar-se en una realitat així en el nostre entorn? La resposta és sí. Però és un sí condicional. Serà possible a mig termini si repensem i redissenyem la mobilitat de les ciutats per permetre la mobilitat en transport públic millorant les freqüències, les tarifes i les línies i la mobilitat amb mitjans nets (a peu, en bicicleta…) i, clarament en el cas de Tarragona, repensem la mobilitat en clau metropolitana, és a dir tenint en compte la intensa circulació de persones entre els principals municipis del Camp de Tarragona.
L’urbanisme pot dissenyar ciutats disperses i fragmentades, grans polígons d’oci i comercials a les afores obligant a l’ús del vehicle privat i afavorint les cadenes comercials i les grans superfícies. Això és el que ha passat a Tarragona fins ara. Però l’urbanisme també pot promoure una mobilitat més sostenible, integrant la ciutat a través de vies urbanes on ara hi ha carreteres, recuperant els camins tradicionals i millorant el transport col·lectiu. Podem avançar cap a un futur on una part important de la ciutadania no sigui cotxe-depenent, on es millori la qualitat de l’aire que respirem i la despesa en transport. Les ciutats més modernes ja caminen en aquesta direcció. Tarragona decidirà el proper dia 26 cap a on vol avançar. O retrocedir.
Patrícia Olivé és membre d’En Comú Podem Tarragona
Per què s’empenyen alguns en voler canviar-me? Fa uns dies vaig haver de fer front a la reflexió d’un polític que em va empipar. O no ha entès res o era una mostra de mala fe. Qui em coneix sap que si peco d’alguna cosa és de ser franca i dir allò que penso sigui on sigui i davant de qui sigui. Dir-me que m’he passat a un altre partit és bastant còmic.
La meva trajectòria ha estat sempre motivada per aconseguir el benestar de les persones. És el que es diu Humanisme. La meva formació i experiencia vital va fer que entrès a militar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) als anys 80. Hi vaig estar més de 20 anys. Fa mes de 6 anys vaig deixar el partit per discrepàncies amb un pacte contra natura a Salou.
Fa uns mesos em van proposar tornar a la política activa integrant-me a Convergents. Un partit on hem coincidit molts antics militants i simpatitzants de CDC, així com molta gent nova que busca consolidar aquesta formació de centre catalanista humanista, liberal i sobiranista. De cara a les eleccions municipals del 26-M em presento com a número 2 de la llista de Centrats per Tarragona, que és una coalició de Convergents amb gent de Lliures, un partit en el que s’hi troben molts antics militants de Unió Democràtica. Em presento per Centrats per Tarragona però milito i represento a Convergents. No he canviat: era Convergent i segueixo sent Convergent! Jo només he tornat a casa!
“La Formació Professional/FP sempre ha tingut com objectiu fonamental adaptar-se a las necessitats del món laboral. La Formació Professional sempre ha estat devaluada i el tòpic ha estat que els alumnes bons estudiaven el batxillerat i els dolents cap a l’FP. Això ja fa temps que ha passat a la història. A més, no podem pas obviar que tots els itineraris formatius condueixen a la titulació que es desitgi i sempre he cregut que l’FP ha estat mal valorada per la societat, quan en realitat és una peça clau de la formació en tots els àmbits professionals, ja que et dóna els coneixements bàsics per poder continuar estudiant qualsevol carrera universitària, com integrar-te al món laboral.
L’FP és una eina molt important per a dotar a la societat de professionals de bon nivell, aquestes dues lletres que, juntes i indestriables, representen tot un món d’oportunitats. A Tarragona ciutat hi ha més de 5.300 alumnes en nou centres, dels quals 1.200 cursen l’FP dual amb 400 empreses implicades. Quatre instituts són referència i configuren la capitalitat de Tarragona en l’FP de Catalunya: Comte de Rius, Pere Martell, Vidal i Barraquer i Cal·lípolis.
El Departament d’Educació invertirà 4 milions d’euros en un nou model d’ FP dual per al pròxim curs com l’objectiu de facilitar la tasca dels centres i incrementar exponencialment la xifra d’alumnes. Un dels canvis més importants és la distribució curricular única per a cada cicle formatiu. El nou model varia l’organització de cicles. En el primer curs tots els alumnes d’un cicle formatiu cursaran el mateix currículum, que consistirà en mòduls de la professió i en mòduls transversals. Serà en el segon curs on hi haurà una part comuna de formació en els centres, i a partir d’aquí una especialització a l’empresa, tant en el que triïn la modalitat dual, com per als que facin formació en centres de treball. També s’incrementen les hores d’estada a l’empresa. A la dual seran 1.000 hores ampliables a 1.300 (ara són 900) i en formació en centres de treball 500 ampliables a 600 (ara son 300/400).
S’incrementarà l’import de les beques que cobren els alumnes per les pràctiques, prenent com a referència el salari mínim interprofessional. Per tant, hi haurà una equiparació entre l’import de la beca i l’import del contracte. Aquest fet té per objectiu assolir el 40% de contractes de formació, atès que actualment un 10% són contractes i un 90% són beques.
Aquest any l’FP Dual impulsa el projecte “Somos FP Dual”, una xarxa de joves ambaixadors d’aquest tipus de formació que participa en activitats que es duen a terme al conjunt de l’Estat. Actualment hi ha més de 150 joves que expliquen a altres joves de la seva experiència a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, així com a través de xerrades en centres d’educació i fires.
L’atur dels graduats en FP se situa al voltant del 9%, una taxa tres vegades inferior a la de l’atur juvenils, que actualment és del 28,8%, segon un estudi elaborat a començaments d’any, per Educació. L’estudi d’inserció laboral dels ensenyaments professionals del 2018 xifra amb un 55,1% els graduats que han trobat feina nou mesos després d’acabar els estudis. En resum l’FP és garantia de trobar feina”.
Dicen los más viejos del lugar que jamás se había visto un espectáculo tan lamentable en una de las instituciones deportivas con más peso en Tarragona junto al Gimnàstic, el Reïal Club Nàutic y el Club Natació Tarraco. La esperpéntica asamblea de socios del pasado fin de semana, en la que se debía aprobar la absorción del vecino Tennis Park –ejecutada el verano de 2018-, marca un antes y un después en devenir del histórico Club Tennis Tarragona (CTT).
La asamblea comenzó con mal pie y terminó como el rosario de la aurora, con un sonoro fracaso que deja en una posición delicadísima a la actual Junta Directiva: tanto las cuentas de 2018 como el presupuesto de 2019 fueron rechazados por amplia mayoría. Su primer error fue el espacio reservado, incómodo, pequeño y con un sonido desastroso. Ni se oían bien las intervenciones, ni se podía seguir el power point explicativo. La presencia de nuevos socios procedentes del extinto Tennis Park –más de 80 sobre un total aproximado de 200 asistentes- pilló a contrapié a la Junta que preside con su mejor voluntad Pere Bergadà.
El segundo error, bastante más grave, tiene que ver con una absoluta ceguera a la hora de entender la idiosincrasia del club absorbido, que según los datos expuestos aporta unos 500 socios sobre un total de 2.000. El antiguo Tennis Park es pequeño en relación a su vecino, pero mucho más activo, participativo y cohesionado, de modo que de cara al futuro las reglas del juego para ganar cualquier votación en el nuevo CTT cambian sustancialmente.
Tercer error: falta de empatía en la comunicación. Desde la absorción, el malestar de los nuevos socios había ido in crescendo al sentirse menospreciados, como de segunda categoría frente a los DTV, los del club “De Toda la Vida”. Como si solo interesasen a modo de fondo de comercio para engordar el apartado de ingresos con el pago mensual de cuotas. La gota que colmó el vaso fue el despido fulminante del antiguo gerente del Park, Xavi Pueyo, quizá la única persona que se había preocupado de servir de puente entre la actual Junta y la masa social del club comprado.
Las formas en el despido del ex gerente, -que había sido acomodado hacía solo unos meses en la nueva estructura como director técnico del CTT y ya había sido arrinconado-, pone en evidencia un cuarto error derivado de una aparente improvisación y de la falta de una hoja de ruta. Pese a la impecable operación financiera de la compra, -pues el CTT se aprovecha del bajo precio del dinero-, el incremento de los costes de personal y los impagados han terminado por asfixiar la tesorería del CTT, hasta el punto de solicitar un crédito de 150.000 euros para afrontar las urgencias
Se puede entender que una fusión de estas características, con su complejidad, genera duplicidades y situaciones ineficientes para cualquier empresa. Lo que no es aceptable, -como en una sencilla economía doméstica que intenta no vivir por encima de sus posibilidades-, es la falta de análisis en la estructura de ingresos y gastos, que ha derivado en el incumplimiento de los compromisos adquiridos sobre el mantenimiento de la plantilla y el pago de cuotas.
Los cuatro errores mencionados están en la base del voto de castigo al que han sometido los nuevos socios, junto a los sectores críticos del CTT, a la Junta Directiva. Realmente, el pasado sábado no se votó ni la gestión de 2018 ni la previsión de 2019, sino una manera de hacer opaca, lo que en argot jurídico se llamaría nocturnidad. Mientras la Junta no aprenda a tender puentes, explicar sus planes con transparencia y no entienda que la ‘sección Park’ es más que un simple fondo de comercio, siete pistas de pádel, cuatro de tenis, dos de squash, un gimnasio y una piscina, no estará cumpliendo con su cometido y correrá el riesgo de nuevos disgustos.
Roberto Villarreal. Periodista y escritor. Es uno de los portavoces de los nuevos socios del CTT procedentes del absorbido Tennis Park.
Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat
“Quan diem que ” Flix té futur ” és perquè ho creiem fermament. Si no ho creguéssim no ens hauríem embarcat en el compromís de treballar fermament per la nostra vila els propers quatre anys.
Flix no té moltes oportunitats. Cap ciutat ni poble en té de sobreres en el món que vivim. Però en disposa d’alguna. Nosaltres n’aportem les que ens sembla que són viables i la principal està relacionada amb l’energia, més ben dit, amb la transició energètica. Tothom l’haurà de fer encara que al nostre país anem amb retard. Es tracta d’abandonar els combustibles fòssils i l’urani i passar a les energies netes.
Si Flix no hi volgués jugar ho faran altres pobles i ciutats. Tenim infrastructures de transport de l’energia , terrenys industrials , sol i vent. Per tant podem jugar a la solar, a l’eòlica, a l’hidrogen. Ho explicarem els propers dies però avui ens volem centrar en la central hidràulica que ha complert ja 71 anys de concessió i li’n queden només quatre. Proposem que se la quedi el poble i que sigui un dels elements que contribueixi a tenir un Flix 100 % renovable gestionat pels propis homes i dones de Flix. Se la pot quedar a través d’una empresa municipal o mixta. Aquesta hidroelèctrica que a Flix li diem ” la Central ” ha significat molt per l’economia del poble. En el nou món energètic pot jugar un nou paper passant a mans dels flixancos i flixanques que, estic segur, en farem un millor ús mantenint millor el meandre del riu i permetent que els beneficis es quedin al poble.
En parlarem els propers dies més detalladament. Perquè al segle XXI, l’energia ja pot estar en mans de les persones que la generen de forma descentralitzada i no cal que la monopolitzin grans companyies. I si ho fan centenars d’ajuntaments, petits i grans a Alemanya o a Sacramento a USA o a Evry a França – el sr. Manel Valls que vol ser alcalde de Barcelona ho va fer quan n’era allí alcalde – també ho podem fer a Flix i començar a tenir arguments per ser també la Ribera Nord Reserva de la Biosfera.
No podem perdre l’ocasió que se’ns presentarà ben aviat. Els nostres joves necessiten tenir noves oportunitats i haurem d’adequar la Formació Professional als nous reptes perquè els inversors tinguin més facilitats.
Sabem com fer-ho i Flix té condicions. Nosaltres ja ho comencem a preparar”.
La foto finish del 28-A dibuixa un escenari molt clar: l’estratègia de Pedro Sánchez encaminada a la moderació i l’aposta per introduir un menú social a l’estridència nacional-populista ha estat gratificada per l’electorat. El PSOE i ERC s’han erigit en els grans guanyadors dels comicis més radicalitzats. Els 800.000 vots dels indecisos que ningú sabia on anirien a parar i que provocaven el pànic general eren majoritàriament socialistes: la potent megafonia d”El novio de la muerte’ ha fet acudir en massa el vot centrista. Pedro Sánchez ha redimit el PSOE dels pecats de dretanització a què va conduir -involuntàriament o no- ZP.
Jaume Garcia és director de Tarragona21
No només han guanyat el PSOE i ERC, també Ciutadans, que ha passat de 32 a 57 diputats, situant-se a nou del PP, en condicions de disputar-li l’hegemonia de la dreta. La pèssima herència de Rajoy li ha costat una debacle històrica a Pablo Casado. El seu discurs radicalitzat potser era l’única opció que li quedava per no veure’s sepultat pel radicalisme espanyolista. Ni el PP de Cayetana Álvarez de Toledo ha pogut resistir. Diuen que Napoleó només exigia una cosa als seus generals: que tinguessin sort.
Parlant de Napoleó, a Catalunya ha fracassat el model Waterloo, ja molt qüestionat internament. S’imposa de manera brillant la proposta més realista d’ERC, que ja fa temps ha decidit no arriscar un altre 1-0 i eixamplar la base independentista. El mapa del diàleg que reclama la ciutadania espanyola queda encara més evident al Senat: la majoria absoluta del PSOE -amb el domini d’ERC a Catalunya- gairebé descarta de nou un 155. La principal amenaça electoral del tripartit de dretes radicalitzat s’ha esvaït, senzillament ja no existeix. Puigdemont perd arguments.
Queda un mes per a les eleccions municipals i cap formació amb opcions de pactar no s’arriscarà de descobrir les cartes. Pedro Sánchez pot governar amb Podemos, el PNB i algun suport puntual més sense haver de dependre sempre dels independentistes, o pot virar cap a Ciutadans. No sembla que sigui el que li demani el seu electorat, però en tot cas és l’amo de l’escenari.
Als nostres municipis, la mirada té un calendari marcat en vermell, el 26-M. El PSC recupera el somriure i Ballesteros rep un alè de cara a les municipals, on potser haurà de vigilar més a ERC que a Ciutadans. ERC fa un sorpasso espectacular a Reus, mentre a Salou, Junts x Cat queda com a última força. PSC i Ciutadans guanyen de carrer i ERC queda tercera. A Vila-seca, prova de foc per a Junts X Cat, es dóna un resultat similar. A La Canonja i Constantí, feus socialistes, el PSC àmpliament, amb una presència notable de Ciutadans. Fa temps que a La Canona inquieta Ciutadans. Cambrils i Torredembarra, amb alcaldes d’ERC, veuen com la formació lidera el triomf.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“La celebèrrima cita política del “puc prometre i prometo” ha desembocat en un trist, lamentable i generalitzat “puc mentir i menteixo”.
Hi ha barra lliure perquè els candidats menteixin sense cap mena de pudor. A algun igual se li escapa el riure i tot en veure que fàcil és enredar la gent. No entenc com poden guardar la compostura, el posat de no haver trencat mai un plat mentre llancen la vaixella sencera al cap dels seus oponents.
Puc mentir i menteixo que la ciutat tindrà serveis de qualitat. Puc mentir i menteixo que la ciutat estarà neta, serà segura, hi haurà obsessió per crear llocs de treball i qualitat de vida. Puc mentir i menteixo que sóc el més alt, el més guapo, el més intel·ligent, simpàtic i meravellós ser que hi ha sobre el planeta terra i que la resta heu d’estar al meu servei.
M’admira que puguin dir-ho tan amples, sense cap mirament. Serien temibles jugadors de pòquer, però més aviat recorden a tafurs plens de trampes per escurar els badocs. Podrien ser actors formidables, però semblen estàtues vivents, immòbils al seu lloc, a canvi d’uns calerons.
Em pregunto com hem arribat fins aquí i la resposta- crec que podran estar d’acord amb mi- és que ens hem deixat. Ens hem deixat que ens menteixin a la cara una vegada i una altra i una altra més sense que hi hagi cap conseqüència. Hem permès que la paraula, el bon nom, que és un dels béns més preuats que tenim les persones, s’empastifi al fang de la mentida i no passi res.
Sense reprovació social, creix la impunitat.
Però si les mentides es multipliquen com pans i peixos i no passa res, al final ja estan tan normalitzades que, al final, els que semblem estàtues vivents som nosaltres.
I ja està bé de deixar que aquesta bola, mai millor dit, es faci grossa i segueixi rodant costa avall de la decència.
Per si de cas creuen que exagero, fa gairebé 30 anys que Mediterrània reclama un estudi epidemiològic per saber l’estat de la nostra salut pública. Fa gairebé 4 anys, l’Ajuntament de Tarragona va acordar, per majoria absoluta, impulsar aquest estudi i seguim esperant.
Ja no sé ni quants anys han passat des de les promeses del Govern central de desdoblar la N-340 mentre seguim sumant morts i ferits. O d’impulsar el Corredor del Mediterrani mentre es perden inversions milionàries. Ni quants passaran fins que la Generalitat alleugereixi d’una vegada les llistes d’espera i tinguem hospitals en condicions o la Residencial recuperi la seva antiga esplendor.
Però no passa res. Són temps electorals i tot és meravellós. Siguem feliços que aviat s’acaba”.
Ángel Juárez Almendros.
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona
Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona
A la demarcació de Tarragona tenim tres senadors d’ERC. Tres senadors independentistes. Tres senadors que van plantar cara al 155. Tres senadors fidels al poble de Catalunya. El diumenge 28-A tornen a presentar-se per continuar defensant el territori, per continuar liderant iniciatives que han servit i serviran a Tarragona. Els tres senadors d’ERC han aconseguit, sobretot, una cosa que semblava totalment descartada: utilitzar el senat per a fer coses útils, concretes i tangibles pel territori, per Tarragona.
El Senador Miquel Aubà, ha treballat temes mediambientals centrats en la protecció del Delta de l’Ebre. Ha treballat mesures en matèria de transició energètica. Ha treballat iniciatives per la millora de la pagesia. Es va deixar la pell amb l’abusiva regularització del cadastre que implicava que, fins i tot una barraca de pedra seca, hagués de pagar IBI.
La Senadora Laura Castel, ha estat una treballadora incansable. Els seus àmbits principals d’actuació han estat la Unió Europea i les infraestructures. La seva presència en molts fòrums europeus denunciant la violència de l’estat l’u d’octubre i fent ressò de les aspiracions d’independència de Catalunya, han estat accions molt reeixides i amb molta repercussió. Però aquesta senadora ha estat decisiva en la denúncia i reclamació per a la millora d’infraestructures del nostre territori, del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Ha estat incansable denunciant la situació de desavantatge competitiva de l’aeroport de Reus, reclamant un aeroport de 24 hores, i estació intermodal al sud, les xarxes tancades de distribució elèctrica per la indústria, el Corredor del Mediterrani i les mercaderies per l’interior, l’A27 i el túnel del Coll de Lilla per a matèries perilloses, desviaments obligatoris cap a l’AP7 dels camions i increment de les bonificacions per als transportistes i millora de les seves condicions de treball, connexió del Port de Tarragona amb el Corredor del Mediterrani, etc.
El Senador Josep Rufà ha estat centrat en les cobertures socials, de manera que els policies locals es puguin jubilar abans dels 65 anys, ha posat sobre la taula que els treballadors de FGC, mossos i metro Barcelona també hi puguin accedir, així com tota la gent afectada per l’amiant. També ha treballat en la ponència d’immigració per afrontar aquest desafiament social, sobre tot centrat en la comunitat iberoamericana.
És per tot això, és perquè són persones de fiar, és perquè són persones fidels al seu país, és perquè coneixen molt bé les aspiracions i necessitats del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, i perquè no hi ha millor opció, coneguda i contrastada, que cal que votem als tres senadors de la candidatura d’ERC, com a garantia clara d’un grup potent al Senat. No hi ha millor opció per plantar cara als del 155.
Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona
“La legislació electoral vigent es va establir abans de la restauració de la democràcia. El 15 de desembre de 1976 es va aprovar en referèndum la llei de Reforma Política, peça clau de la transició i obra mestre d’Adolfo Suárez. Aquesta llei establia que el Congrés tindria 350 diputats i que els 207 senadors serien escollits per escrutini majoritari. Aquestes normes van ser aprovades en un real decret del 18 de març de 1977. Es va optar per un sistema proporcional amb doble correcció: la llei d’Hondt premia els partits més votats i l’assignació provincial dels escons prima a l’Espanya rural. L’equip de Suárez va calcular que un partit governamental de perfil centrista, podria acaronar la majoria absoluta amb un 36 % dels vots, si guanyava en la Espanya interior.
Així va ser, amb el 34 % l’UCD conquerir 165 escons, onze per sota de la majoria absoluta. Més endavant, el model electoral suarista va quedar protegit per l’article 68 de la Constitució en el que fa referència a la circumscripció provincial i la proporcionalitat. Sense aquesta protecció constitucional, Espanya ja haguera canviat les regles del joc en més d’una ocasió. Però, també és cert que l’estabilitat del règim electoral és una de les característiques del sistema polític espanyol. Quaranta dos anys després, la llei inspirada per Torcuato Fernández Miranda i treballada pels fontaners de La Moncloa pot ser vital per les eleccions del 28A. La fragmentació de la dreta conservadora i reaccionaria, poden col·locar al PSOE com guanyador, gracies a la prima electoral de la Espanya interior/rural.
D’acord la enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS, 9 d’abril l’estimació de vot el PSOE (128-138) podria governar amb Ciutadans (42-51) o amb Unidas Podemos i les seves confluències (33-41), sense el suport nacionalista. A més la suma de PP (66-76), C’s i Vox (29-37) no dóna la majoria suficient. A hores d’ara hi ha un 41% d’indecisos. A Catalunya és Esquerra Republicana qui guanya (17-18), seguits del PSC (12-14), En Comú Podem/ECP (5-6), Ciutadans/4, JxCat/4-5, Vox/3 i PP/1. Aquest pronòstic queda reforçat per la enquesta del Gabinet d’Estudis i Opinió Pública/GESOP que estima que els republicans podrien guanyar les generals a Catalunya en escons ( 14-15) i els socialistes en vots (13-14 escons). Els demés partits treuríen: ECP, 7-8; C’s, 4-5; JxCat, 4-5; PP, 2; Vox 1-2 i Front Republicà, 0-1. Els dos partit guanyadors tenen una cosa en comú, la determinació al diàleg i el rebuig d’actituds maximalistes. Si aquestes previsions es compleixen suposarien un canvi en el mapa polític de Catalunya. La lluita per la hegemonia de l’independentisme es decantaria amb claredat per ERC i el PSC després d’una dècada de resultats adversos, tornaria a ser decisiu.
A la província de Tarragona, el panorama és molt diferent que el darrer, juny 2016. Tots els partits van aconseguir un diputat. En canvi ara el canvi és radical: ERC obtindria 3, el socialistes obtindrien 1-2 escons, C’s/1, En Comú Podem cap o un. Es quedarien sense representació, dos històrics, el PP i JxCat, la CiU de tota la vida.
En definitiva, si aquesta enquesta es consolida el 28A, es produirà una bolcada en el mapa polític tarragoní i català. Del sis partits en representació a Madrid, sols hi haurà 3 ó 4. Els populars i el partit de Puigdemont es quedaran sense representació, fet històric. A més el PP fins i tot podria quedar-se sense cap representant de Catalunya. Les dades del darrer baròmetre del CIS, amb 18.460 entrevistes personals a domicili permeten treure algunes conclusions. El problema principal pels espanyols és l’atur/61,8%, la corrupció i el frau/33,3% i els partits polítics/29,1%. Segueixen la sanitat/16,6%, l’educació/12% i els problemes de la qualitat de l’ocupació/11,1%. El setè problema dels espanyols és Catalunya. Ves per on, després tots els polítics parlant dels catalans i del seu procés independentista”.
“Les polítiques d’igualtat a les administracions els hi queda molta feina encara, actuacions com la campanya Respecta’m posada en marxa l’any 2018 on va tenir una visualització internacional arran dels Jocs Mediterranis son un clar exemple del compromís del govern municipal de Tarragona, hem llegit no fa masses dies que l’ajuntament d’Avinyó ciutat francesa de la Provença, agermanada amb Tarragona està interessat en aplicar-la.
Aquesta iniciativa no és la única, ara es vol donar una passa endavant, visualitzar les dones al carrer, es tracte de donar noms de dona als espais públics. Durant segles i dècades les dones han estat invisibles en molts temes i en aquest encara més, segur que n’hi havia que es mereixien el reconeixement però a la societat d’aquelles èpoques només hi comptaven els homes.
És cert que durant els darrers anys ja temin a Tarragona espais que recorden a dones que han deixat la seva petja, com l’espai Pepa Rosselló al jardins del Metropol, el carrer de la Núria Delclós a la Mora, o el carrer de Mercè Rodoreda; per dir-ne alguns; probablement els dos únic carrers amb nom de dona durant molts anys era el l’escriptora de Josepa Massanés i el de la Reina M. Cristina.
Però tot i l’esforç fet durant els darrers anys amb els noms de dona als carrers, places o als jardins encara som lluny de la normalització o de la normalitat, crec sincerament que no es tracte de posar noms de dona només, es tracte de també posar noms de dona als espais públics.
l’Ajuntament de Tarragona ens dóna la possibilitat que pensem amb persones que tinguin mèrits suficients i les proposem, és una bona iniciativa, tant des del teixit associatiu com a títol individual ho podem fer.
Cal tenir en compte que posar el nom d’algú a un espai públic és una responsabilitat que ha de tenir el màxim consens ciutadà i ha de respectar algunes normes contemplades per l’ajuntament que ens donen seguretat jurídica.
Per cert el carrer més antic de Tarragona, la Via Augusta és femení”.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Perquè triomfi el mal, només cal que els homes bons no facin res. La cita d’Edmund Burke es mostra més vigent que mai i ja està bé de deixar avançar la maldat. La gent de bé ha de passar a l’acció i no deixar-ne passar ni una més.
Dia sí, dia també, ens aixequem amb tal quantitat d’escàndols polítics que ens hem anestesiat. Que la policia fabriqui proves per destruir un adversari polític i aquí no passi res és de jutjat de guardia. A menys que el fiscal ho afini, és clar.
Un dels escàndols és d’una magnitud tan enorme que ha aconseguit que no en fem gaire cas, a còpia de titulars endolcits i de repetir-se cada dia com una gota malaia i això és molt, massa perillós.
Us heu fixat que ara que les dones alcen la seva veu per dir que ni una morta més, ni una maltractada més, ni una violada més, ni una humiliada més, surt una horda reaccionària que les enviaria a totes, com es deia abans, “a la cocina y con la pata quebrada”.
A la cocina, que vol dir enclaustrades només a l’àmbit domèstic, per tindre cura de la llar, de la família i evidentment, del mascle que porta els pantalons. I amb la pata quebrada, amb barra lliure per a agredir-la si no es porta bé, com si fossin bèsties de càrrega a fer servir de sac de tots els cops.
Recentment, la Comissió de l’ONU sobre la Condició Jurídica i Social de la Dona ja va advertir dels efectes nefastos de la reacció contra el feminisme i els avenços en la igualtat de gènere.
El secretari general de Nacions Unides, António Guterres, va alertar: “Cal dir-ho com és. Al voltant del món hi ha una empenta contra els drets de les dones”.
Una reacció, a més “profunda” i “implacable”, començant per un augment de la violència contra les dones i, sobretot, les activistes i aquelles involucrades en política.
Pensem només en les estadístiques de dones assassinades per homes. Són esfereïdores. La violència masclista no és, com pensen alguns, pròpia d’homes emigrants, pobres i/o amb problemes d’addiccions, sinó que és transversal, afecta a tota la Societat i és tota la Societat qui ha de dir, alt i clar, que prou.
Que ja està bé. Que els homes bons no podem deixar avançar ni un mil·límetre més aquesta maldat que ataca, amb violència i malícia extrema, a les dones. Que no podem deixar avançar ni un segon més aquesta màquina del temps cap a passats obscurs en el que alguns s’entesten a fer-nos pujar i retrocedir més de 40 anys enrere.
Qualsevol gest, per petit que sigui, és millor que quedar-nos quiets I callats.
A Mare Terra Fundació Mediterrània continuem visibilitzant les dones i la lluita feminista a través dels Premis Ones Mediterrània, que enguany compleixen el seu 25è aniversari.
S’atorguen deu Premis, sis a persones i quatre a entitats i de les sis persones, cinc són dones. Lúnic home reconegut, a més, feia equip amb una de les premiades. També en les entitats, les dones en són protagonistes.
Mentre la maldat vol fer retrocedir les dones, nosaltres volem que avancin per avançar, plegats, més lluny”.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
Mentre el govern de la Generalitat de Catalunya (ERC, PDCaT) mira cap a un altre costat, els ajuntaments de Salou i Cambrils volen suprimir les estacions situades al centre dels municipis. Eliminar aquestes estacions comportarà que el seus 657.000 usuaris anuals hagin de fer un trajecte de 30 minuts a peu per poder accedir a un transport que ha de ser públic i accessible. A més, aquests mateixos ajuntaments volen que es desmuntin les actuals vies perquè afirmen que això ajudarà a connectar els nuclis urbans.
Desmantellar vies i tancar estacions va contra la necessària vertebració del Camp de Tarragona com a àrea metropolitana. I perjudica les persones, perquè cal recordar que no tothom té mitjans per arribar a les noves parades que s’establiran als afores dels municipis. No tothom té vehicle privat, no hi ha una planificació suficient de serveis de bus urbà i, encara més important, aquestes mancances comporten exclusió per a persones grans o amb problemes de mobilitat.
És una absoluta aberració des del punt de vista ambientat suprimir trens i obligar a utilitzar el cotxe, una irresponsabilitat que resulta encara més incomprensible ara, quan la joventut ens està recordant els Fridays for future que només tenim un planeta, que el canvi climàtic és una de les principals amenaces per a la vida humana i és imprescindible apostar pel transport públic per reduir la contaminació.
Segons el planejament vigent, la línia entre Port Aventura, Salou i Cambrils s’ha de tramviaritzar, s’hi ha d’instal·lar un tramvia. Diuen que el tramvia es farà, però no sabem quan, perquè no té encara un projecte acabat ni una dotació pressupostària. I no té sentit desmantellar unes vies per fer-ne una de nova en el mateix traçat, de fet és tan absurd que no ha passat mai, mai Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ha tancat una línia i l’ha eliminat per construir-ne una de nova en el mateix traçat, sempre el que ha fet és transformar-les.
És més econòmic, més ràpid i molt més pràctic per a les persones usuàries, que no veuen interromput el servei. Desmantellar les vies comporta a més el risc de quedar-se sense vies i que en comptes del tramvia ràpid, ecològic i social que necessitem, ens hi acabem trobant amb una carretera o amb un pàrquing de vehicles privats… projectes que signifiquen guanys per a uns pocs i pèrdues per a tots, pèrdues econòmiques, socials i ambientals.
Vull expressar el meu suport i el meu compromís amb les mobilitzacions per aturar aquest despropòsit, i instar a la Generalitat que exerceixi les seves competències i la seva responsabilitat, exigint el traspàs de línia i assegurant el manteniment d’un servei mínim de rodalies mentre no es construeixi el tramvia.
El camí del futur no passa per desmantellar vies i tancar estacions, el camí passa per aprofitar infraestructures, per millorar totes les estacions i els serveis ferroviaris del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Cal apostar per vertebrar, créixer i tenir mires i vies prou àmplies per tal de connectar persones, serveis i municipis.
Carles Fuxet és candidat al Senat per En Comú Podem i cap de llista de Torredembarra en Comú a les eleccions municipals
Aquest 6 d’abril és el Dia Internacional de l’Activitat Física, una celebració encaminada a reconèixer l’extraordinària funció que desenvolupa l’esport en la nostra societat. Tots i totes som conscients que l’esport promou hàbits saludables, per això és tan important fer que l’esport arribi a tothom, fent-lo accessible a tota la societat, a totes les persones i a totes edats.
Al llarg dels anys, durant la meva pràctica esportiva, he après que l’esport fa millors a les persones, que té un poder transformador per a les societats encara infrautilitzat, que l’esport s’ha d’utilitzar com una eina d’enfortiment personal, d’integració i de cohesió social.
L’activitat física gènera un gran impacte a la nostra societat i sempre és en positiu. Podríem parlar del benefici que gènera la pràctica esportiva en el rendiment escolar, o podríem recordar l’estalvi que una societat saludable pot generar en les partides pressupostàries de salut d’un país.
La pràctica esportiva moderada s’ha d’iniciar des de la infantesa i ha d’arribar fins a la maduresa, ja que això ens permetrà assolir una societat més saludable amb una qualitat de vida molt més elevada per a totes les edats. Hi ha diferents disciplines, diferents tipologies d’esports que poden adaptar-se perfectament a cada persona, a cada situació.
Tampoc ens hem d’oblidar de fer accessible l’esport per a tothom. En aquest sentit, i centrant-nos amb l’Ajuntament de Tarragona, calen polítiques d’igualtat a tots els departaments del consistori i, molt especialment, en les àrees d’Esport i Educació. Ens hem de posar les piles amb l’esport inclusiu, encara ens queda molt camí per recórrer i la feina és de totes i tots, de l’administració, de les famílies, de l’escola… I de totes les entitats esportives que avui encara no han fet el pas definitiu per fer de l’esport un activitat totalment inclusiva.
En definitiva, l’esport és, a la vegada, una necessitat i un deure. Tothom s’hauria de veure en la necessitat i l’obligació de practicar alguna disciplina esportiva per trobar-se bé amb si mateix, fomentar la convivència amb l’entorn i millorar la salut de la nostra societat.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
