L’heroïcitat dels voluntaris de Protecció Civil
Fa uns mesos celebraven 25 anys de vida. Ves per on, van néixer l’any de les grans inundacions que van anegar les comarques de Tarragona i Catalunya. El 1994. El temps ja els va avisar que no els donaria treva. Així anava sent i amb el pas dels anys creurien haver-ho vist tot, però el que està passant els darrers mesos ha superat la seva capacitat d’imaginació. ‘Hem estat en incendis paorosos, en inundacions, en accidents químics, però mai en dues tempestes consecutives, en un accident químic amb morts i en una pandèmia mundial que no s’ha acabat i que no sabem com acabarà, tot junt amb i pocs mesos de diferència’.
Antonio López és vicepresident de l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona, una entitat que suma 65 membres i que des del voluntariat més de base es juga literalment la vida. No és una metàfora ni una hipèrbole. Per primera vegada en aquests ja 26 anys d’existència contemplen unes escenes que per ells i elles són inenarrables, escenes tristes, i també de profund agraïment: ‘La gent ens aplaudeix quan ens veu, ja no som només aquells que col.loquen tanques quan hi ha la Mitja Marató. Som els que sortim cada dia al carrer’.
Reparteixen mascaretes protectores i guants contra el coronavirus, i també aigua embotellada. Aigua embotellada, per a qui? ‘A Tarragona encara hi ha gent que no té aigua corrent i nosaltres els la servim embotellada’. La crisi sanitària està aflorant episodis nous a la nostra societat, casos de solidaritat extrema, com la tasca dels que lluiten en primera fila, i també ens apareix de sobte gent que no té aigua. Són pocs, però hi són.
La batalla del coronavirus és com la de les trinxeres a la Primera Guerra Mundial; sembla que no avançarà mai. Darrera un Somme hi ha un Verdun. El vertigen s’ha apoderat de les tropes d’assalt. El rival lluita amb artilleria nova, les trinxeres són residències de gent gran que reben els impactes dels obusos sorgits de les fàbriques d’armament més modernes del món. La covid-19 ens ha canviat el paradigma i ens ha entristit profundament.
Era el mes de març i els voluntaris havien deixat enrera la Cavalcada de Reis, on sempre hi tenen una destacada presència. Tenen molt pautat l’any: ‘Ja ens coneixem sobradament el calendari d’actuacions. Primer ve la Cavalcada de Reis, després el Carnaval, la Setmana Santa i Sant Joan, abans de les festes majors’. Res faria pensar que seria el darrer Carnaval amb normalitat. L’ordre governamental de confinament, dictada el 14 de març, ha fixat una trinxera invisible en les vides de tots. Els joves ho explicaran als seus fills, quan els tinguin, i els diran: ‘El 14 de març va acabar tot‘, i també va començar, molt diferent, més temerós, temor i tremolor.
‘Hem fet les mateixes hores de servei que tot l’any passat‘, recorda Antonio López. L’Ajuntament de Tarragona, de qui depèn el col.lectiu -una conselleria municipal comandada per Manel Castaño se n’ocupa- va activar el Pla d’emergències. Els voluntaris de Protecció Civil s’enquadren en els serveis d’ordre i logístic, depenent jeràrquicament de la Guàrdia Urbana i de la Brigada Municipal, respectivament.
Se’ls va començar a veure notòriament quan amb les seves furgonetes recorrien els carrers de la ciutat llençant missatges per megafonia demanant el confinament general de la població, també agraint-los la seva resposta, recordant-los que no llecessin la brossa fora dels llocs i essent la imatge viva dels donants de mascaretes a les estacions de tren i d’autobusos. Un dia caldrà estudiar com ha estat possible que no hi hagués aldarulls als carrers amb tota la ciutadania confinada setmanes senceres a les seves cases. Potser ha estat la por extrema a una malaltia infernal. Els delictes han desaparegut de les estadístiques policials. La solidaritat ha trobat el seu moment d’expressar-se i de redimir els ciutadans.
Antonio López recorda aquella veïna de Sant Salvador que porta més de 2.000 mascaretes brodades a mà, gent anònima, esperança enmig del dolor. Solidaritat d’empreses que ofereixen gel desinfectant gratuïtament o netegen i desinfecten altruistament els vehicles del parc de l’entitat. Moments tendres, com quan van anar als hospitals a donar suport amb el seu escalf i els aplaudiments públics als treballadors sanitaris. Han fet cinc vegades més quilòmetres amb els seus vehicles que en un any normal, 4.830 quilòmetres en un mes.
Estar en bones mans
‘Estem rebent força sol.licituds de persones que volen fer-se sòcies de l’entitat. Ho deixem per més endavant, ara no podem admetre’ls; per començar cal una entrevista presencial’.
El conseller Manel Castaño no deixa d’admirar la capacitat de reacció i d’adaptació que han tingut els voluntaris, que són una de les cares més visibles de l’Ajuntament de Tarragona al carrer. ‘La crisi ha demostrat que el Departament de Protecció Civil de l’Ajuntament ha actuat fent aflorar els valors dels voluntaris de cara a situacions d’emergència, amb una alta capacitat per adaptar-se a la pandèmia i donant una resposta altruïsta. És una peça fonamental i clau a Tarragona‘. L’anomenat Document Únic de Proteció Civil -DUPROCIN- és la guia que els fa actuar des del consistori.
‘Han estat i són arreu en tot moment i de manera professional, corrent riscos com altres col.lectius que estan en primera línia’. Han fet mes fàcil la tasca de coordinació municipal d’una conselleria que també es responsabilitza de la Guàrdia Urbana. ‘La percepció ciutadana és que estem en bones mans‘, conclou Castaño.
Jaume Garcia