Macià Riutort: “Gorbatxov i la caiguda del mur de Berlin”

29/11/2019

Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys

El vespre del 9 de novembre 1989 es va produir la caiguda simbòlica del mur de Berlín. El secretari general  del comitè central de la República Democràtica Alemanya, l’Erich Honecker, tanmateix, s’havia negat a percebre la cadena de canvis que la perestroica, iniciada pel Mikhaïl Gorbatxov, havia endegat quatre anys abans i que havia propiciat una nova relació de la relació que estat i ciutadans mantenien a la República Democràtica Alemanya. El 19 de gener d’aquell mateix any, encara havia dit que “el mur continuarà existint d’aquí a cinquanta i també d’aquí a cent anys, si no s’eliminen les raons existents per a les seva existència”. Per més que ho devia veure, no volia adonar-se que, si bé les raons de l’existència del mur continuaven essent plenament vàlides -evitar que ciutadans ben formats de la RDA abandonessin el país-, la continuïtat de l’existència del mur depenia d’un suport de l’URSS que havia desaparegut amb la perestroica d’en Gorbatxov.

Efectivament, el procés de reformes de la Perestroica i la Glàsnost gorbatxovianes havien canviat en quatre anys les condicions que definien la relació entre l’estat de la República Democràtica Alemanya i els seus ciutadans. Aquests havien iniciat un reivindicatiu moviment de protesta que s’havia anat enfortint al llarg de l’any, perdent com més anava més la por a l’estat. La confrontació entre ciutadans i estat s’havia anat aguditzant i no mancava gaire perquè s’arribés a una situació a la qual només hi hauria tres sortides possibles: l’enrocament en la defensa de l’estat socialista –que versemblantment implicaria un vessament major o menor de sang-, l’assumpció de diferents punts del moviment de protesta –que implicaria la reforma de l’estat socialista-, o la cessió davant la voluntat popular amb el consegüent esfondrament de l’estat. Quan va arribar el moment decisiu, els governants de la República Democràtica Alemanya, sense el suport soviètic que havien tingut fins al 1985, i per tant, insegures pel que fa a la via a seguir, van decidir no actuar i cediren així a la pressió popular. La frontera es va obrir, és a dir, el mur va caure.

La caiguda del mur només fou possible perquè quatre anys abans s’havia iniciat la perestroica gorbatxoviana a l’URSS.

La conseqüència més coneguda de la caiguda del mur és, òbviament, la reunificació de les dues Alemanyes. Però la reunificació només fou possible per una altra conseqüència de la caiguda del mur poc coneguda aquí: les reformes gorbatxovianes i la caiguda del mur varen propiciar la fi de la Segona Guerra Mundial, la qual, si bé havia acabat de facto el 1945, encara no ho havia fet de iure.

La fi de iure de la Segona Guerra Mundial es va aconseguir amb la signatura del “Tractat Dos més Quatre” (és a dir, un tractat entre la República Federal d’Alemanya i República Democràtica Alemanya d’una banda –com a representants del Reich– i França, Gran Bretanya, Estats Units d’Amèrica i URSS de l’altra –com a representants dels antics aliats-), signat a Moscou el 12 de setembre del 1990. Per aquest tractat els dos estats alemanys, entre d’altres coses, reconeixien les fronteres alemanyes en els límits que les coneixem avui, acceptaven una limitació de 370.000 homes per a l’exèrcit alemany i el compromís de no posseir mai armes biològiques, químiques o atòmiques.

Les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, per llur banda, renunciaven a reclamar a Alemanya el pagament de reparacions de guerra -en la plena consciència que aquest fet havia estat un dels detonants de la SGM-, iniciaven la retirada de llurs tropes del territori alemany i, el fet més important de tots, i alhora el més desconegut: tornaven als dos estats alemanys la plena sobirania tant en els afers exteriors com interiors, posant així punt final al Dret de Control Aliat (Alliiertes Vorbehaltsrecht), vigent des del 1949. Al meu entendre, doncs, la conseqüència més important de la caiguda del mur ha estat la recuperació de la plena sobirania internacional i nacional que dóna a Alemanya una maniobrabilitat en els escenaris internacionals que no havia tingut des del 1945.

Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys