Ramon Arnabat Mata, professor d’Història Contemporània de la URV i investigador del Grup de recerca ISOCAC
La història, el coneixement del passat, ens ajuda a entendre i comprendre el present i aquest és el sentit d’aquestes ratlles: conèixer la perspectiva història de la guerra a Ucraïna. Centrem-nos, però en l’època contemporània, on podem distingir tres grans etapes. La primera ve determinada per l’ocupació de l’oest i el centre d’aquest territori per part de l’Imperi Austrohongarès i l’est per part de l’Imperi Rus. Aquestes llargues ocupacions van acabar dividint Ucraïna en dues parts des del punt de vista lingüístic, cultural i religiós.
La segona comença el 1922 amb la creació de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna que esdevé cofundadora de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i té veu pròpia a la ONU. De fet, és la primera vegada que Ucraïna conforma un estat, més o menys, propi i amb unes delimitacions semblants a les actuals.
Les fams de 1933 que causen milions de morts (Holodom); les purgues estalinistes de 1937-1938; l’alineament dels ucraïnesos de l’oest amb l’exèrcit alemany i la Waffen SS i l’assassinat de desenes de milers de polonesos en la matança de Volinia (1943-1945); l’establiment de l’efímer estat independent de Lviv sota protecció de Hitler;… van fer que les relacions entre ucraïnesos i russos es tensessin. Malgrat això, la RSS d’Ucraïna amplià territoris per l’oest a costa de Polònia, Romania, Txecoslovàquia i Moldàvia. Finalment, l’any 1954, la RSS de Rússia transfereix Crimea a la RSS d’Ucraïna.
Manifestació prorrussa a Crimea el 2014. Imatge : Andrew Butko
La tercera arranca el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la dissolució de la URSS (1991), amb motiu dels acords Baker-Gorbachov, el tractat Dos més Quatre i la Carta de París entre els països de la Conferència de Seguretat i Cooperació d’Europa (CSCE). Tot plegat pretenia posar les bases de una nova Europa després de la Guerra Freda. La OTAN, però, no en va fer cap cas i va seguir amb una política expansionista amb l’objectiu d’aïllar militarment Rússia. Fins a tretze països de l’est d’Europa s’han integrat a l’OTAN des de 1997.
L’any 1991 Ucraïna es constitueix en un estat independent i inicia negociacions per entrar a la Unió Europea que el 2013 es trenquen per decisió del govern prorús i això origina la revolta del Maidan que provoca la caiguda del govern i l’elecció d’un de nou prooccidental el 2014. En resposta Rússia s’incorpora Crimea i a la regió prorussa del Dombàs es formen les autodenominades repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk que no accepten el govern de Kíiv. Obrint una guerra civil que ja ha causat la mort de 13.000 persones.
Per intentar arreglar la situació es van signar els Acords de Minsk (2014 i 2015) entre les parts implicades i que contemplava, entre altres punts, que el govern ucraïnès elaboraria una nova constitució que contemplaria la descentralització i autonomia de les províncies. Però, els acords de Minsk no van ser respectats pels signants i l’any 2016 Ucraïna arribà a un acord amb la UE, mentre la Cimera de l’OTAN adoptava un Paquet d’Assistència Integral per Ucraïna; i el 2017 el parlament d’aquest país acordà reprendre les negociacions per a la seva integració a l’OTAN i es posà en marxa l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE. Finalment, el setembre de 2020, el president ucraïnès aprovà una nova Estratègia de Seguretat Nacional que preveia l’associació definitiva d’Ucraïna a l’OTAN. A partir d’aquest moment, el govern rus accelerà l’escalada militar que ha portat a la invasió d’Ucraïna i l’esclat de la guerra.
Equip de redacció
