Per diferents fonts ha corregut la notícia que la fundación Francisco Franco té interès en instal·lar-se a Tarragona dins d’un procés d’expansió, com si fos una franquícia de menjar ràpid. Ull! Com no hi plantem cara, serà un plat difícil de digerir.
Pau Ricomà, portaveu del grup municipal
No és normal que un “estat democràtic” mantingui i engreixi una entitat que té la trista missió d’homenatjar la figura i l’obra d’un dictador criminal. Entre la retòrica i l’estètica a la posada en pràctica només hi la fina línia de l’oportunitat. N’hem de ser conscients i el conjunt de la societat hem de posar als feixistes lluny de la línia de l’oportunitat, que ben segur aprofitarien.
Ho van aprofitar bé quan van tenir l’ocasió, deixant un reguer de repressió i mort que es va estendre durant quatre dècades. Les joves generacions potser associen el franquisme a unes imatges en blanc i negre, d’uns homes ridículs, braç enlaire, amb una parafernàlia chapliniana. Imatges que per la seva llunyania sembla que no es puguin reproduir.
Els 766 ciutadans identificats a la fosa comuna del cementiri de Tarragona, assassinats sumàriament per les autoritats franquistes, testimonien la repressió dels primers anys i ens comprometen a mantenir-nos fidels als ideals de la pau i la democràcia.
Però el franquisme no és una història del passat llunyà. Gairebé la meitat de l’actual població catalana va viure el franquisme, encara que només fossin els últims alers. Un regim de la mort que, fins només dos anys abans de l’agònic traspàs del dictador, usava mètodes tan terribles com el garrot vil per dur a terme les inhumanes condemnes. Tarragona va tenir el trist honor de ser l’última ciutat de l’estat que acollí una execució per garrot vil, en la persona d’un pres comú, Heinz Chez. El mateix dia, a Barcelona usaven el garrot vil contra un pres polític, Salvador Puig Antich.
No acabava aquí l’ús reiterat de la pena de mort. Només dos mesos abans de la mort de Franco van tenir els darrers cinc afusellaments. L’acomiadament d’un regim que havia començat aterrint i acabava aterrint.
Res del que avui ens és comú, res del que forma part de l’organització del nostre sistema de valors democràtics era permès a les acaballes del franquisme. Sindicalistes, polítics, objectors de consciència, homosexuals –tractats com a “vagos i maleantes”-…eren reclosos a les presons. Ni dret a sufragi, ni dret al divorci, ni molt menys dret a l’avortament, drets especialment retallats a les dones, escolarització només en llengua castellana i un llarg etcètera de privacions.
Que el feixisme, amb la seva covardia, agressivitat i violència contra els oprimits, campen per l’Europa culta, que cada tant en tant oblida els seus orígens il·lustrats, és una evidència. Hi ha governs que li planten cara. Malauradament no és el cas de l’estat espanyol, on el franquisme que ara torna a mirar el sol de cara, s’ha mogut durant dècades sota l’ombra de la protecció policial i judicial.
Ens correspon als demòcrates de totes les ideologies i pelatges plantar cara als feixistes. Negar-los l’aire que necessiten per viure i créixer. Fem-ho! no ens ho quedem mirant, ens hi va tot allò que ens estimem.
Equip de redacció
