Hi ha dates que ja identifiquem ràpidament amb una sigla. L’11-S o 15-M volen dir ja moltes més coses que una data, ens indiquen un abans i un després, una inflexió important en la manera de veure les coses, en l’actuació de molta gent, en la presa de posició davant d’una situació. A Catalunya, el 20-S potser no té la difusió d’aquelles dates, però sens dubte que ha tingut el mateix impacte.
Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona
Aquell dia, un fet aparentment –molt aparentment- “normal” com és una actuació judicial va desfermar una enorme reacció popular (popular en el bon sentit del nom, però en algun altre segurament també, i encara dura). No cal entrar ara en tecnicismes derivats del codi penal. Això ja ho fan els entesos, i ho fan molt bé, com ara aquell centenar llarg de catedràtics, docents i investigadors del món del dret, catalans i d’arreu d’Espanya, que denuncien les contínues i profundes irregularitats de les actuacions judicials seguides. No es tracta, ara, d’això, o només d’això. Es tracta de recordar que aquell 20-S, a la Rambla de Catalunya –un nom molt oportú- davant la conselleria d’Economia i Finances hi havia tota mena de gent, de tota edat i condició, amb pensaments molt diversos sobre moltes coses, però també amb unes quantes idees compartides: la defensa de les institucions catalanes, la defensa de la llibertat i de la democràcia, i una actitud absolutament pacífica alhora que ferma.
Res més lluny, doncs, d’aquells contes de la vora del foc d’alguns jutges i periodistes –de vegades, difícils de distingir uns i altres- que van veure, no se sap com, “manifestacions tumultuoses”. Gent que, en sentir la notícia per la ràdio, en rebre una trucada o un whatsapp, va canviar el rumb i en lloc d’anar a la feina, a la classe, a la botiga, al taller o a casa, va variar rumb, va agafar un cotxe o va canviar de metro, i va anar a la Rambla. Molts ho vam fer, convocats per ningú en concret, sense saber exactament què hi anàvem a fer ni què passaria, però tenint molt clar que allò, que aquelles detencions, ocupacions, escorcolls, no eren admissibles. Que volíem fer saber a tothom, al país, als qui manen als de la porra, i a tot el món, que no ho acceptàvem aleshores ni ho acceptem ara.
No ens enganyem, però. No deixem que aquesta teranyina de subterfugis pretesament legals ens enredi i ens impedeixi avançar. El que s’està dirimint aquí no és un procediment legal, no és examinar si falta un paper o si ens hem equivocat de finestreta. Del que es tracta, de veritat, és d’una qüestió essencialment democràtica: donar veu a la ciutadania de Catalunya perquè decideixi si vol o no la independència. Un plantejament que inclou, amb tota naturalitat, l’opció del rebuig a la independència, i el respecte a la decisió majoritària. I, davant d’això –per no dir directament en front, o, encara més, al front- la intolerància dels qui no volen que es voti, la dels qui tenen por a la resposta. En una banda, el vot i la urna; a l’altra, la porra i la presó. Això també ho volem decidir, i el 20-S ja ho vam començar a decidir.
Tu tries qui són els teus.
Equip de redacció
