Passen els anys i seguim sense aprendre la lliçó. Molts segueixen omplint-se la boca amb la paraula pau, perquè és un concepte que ven, però en realitat les guerres continuen i les tensions internacionals semblen anar en augment. I sempre que hi ha un conflicte polític armat, el gran percentatge de víctimes acaben sent persones innocents que no tenen res a veure. Especialment, nens. Els nostres nens.
Ángel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Segons Amnistia Internacional, hi ha milions de menors d’edat que d’una forma o una altra es veuen envoltats per algun conflicte. La majoria acaben sent assassinats sense haver sabut mai la raó. Però també hi ha molts que reben una arma i són posats a lluitar en nom d’alguna cosa o alguna persona que ni coneixen. Són els coneguts com a nens soldat, un concepte a priori contradictori però que és dolorosament real.
Encara que no existeixen dades fiables sobre el nombre de nens soldat al món, es calcula que podrien ser més de 200.000. Segons les Nacions Unides, hi ha 19 països al món que recluten i obliguen joves a lluitar. Entre ells trobem República Centreafricana, Sudan del Sud, l’Afganistan, Txad, Colòmbia, Costa d’Ivori, Filipines, Índia, Iraq, Líban, Líbia, Mali, Myanmar o Pakistan. Una llista vergonyosa de governs que destrossen la joventut, el futur i en la majoria d’ocasions també la vida de petits que per la seva edat no haurien de saber què és una guerra.
Per què continua havent conflictes armats al món? No descobreixo res si dic que els interessos de governs i empreses armamentístiques en què existeixin guerres són enormes. No oblidem que amb una pírrica porció del pressupost bèl·lic d’un país com els Estats Units es podria acabar amb la fam al món. Però els interessos semblen anar en una altra direcció.
He de fer una confessió. Porto més de dues dècades sense escriure públicament sobre aquest tema. Vaig prendre aquesta decisió després de presenciar amb els meus propis ulls un atac a Cisjordània i el Líban, que van ser massacrades sense pietat. No havien passat ni 48 hores quan ja s’havien aprovat centenars de milions de pressupost per a la reconstrucció d’allò que havien destruït. No havien passat ni dos dies. Ni tan sols es van molestar a dissimular l’interès que existia en provocar el caos per obtenir beneficis econòmics. En aquest conflicte, es van acabar amb centenars de vides humanes. Vaig veure com usaven a nens com a escut. Van morir molts innocents. Entendre que hi havia tants interessos en la guerra em va desenganyar del tot.
Però la meva penitència s’ha acabat. És hora de reaccionar. No podem romandre callats. No podem seguir permetent que es jugui amb les vides humanes, especialment la dels nens, com si fossin mercaderia. Un bon amic meu, l’advocat i polític Juan de Dios Ramírez Heredia, ho va dir ben clar fa uns dies en un discurs: “Hi ha moments en què no es pot ser neutral”.
I té raó. Ha arribat un punt en què no podem ser neutrals. Perquè el nostre silenci i neutralitat és la força dels que maten els nens. I si seguim callats, si seguim sense moure un dit, serem còmplices d’aquests assassinats. Hem arribat a un punt de no retorn. O actuem, o milers i milers de nens moriran per culpa nostra. Ens podran dir que som culpables i no tindrem dret a la rèplica, perquè tindran raó.
Hem de canviar de mentalitat. No som els pares biològics dels nens que moren assassinats a Sierra Leona ni dels que sostenen un Kalashnikov al Sudan. Però ells, en realitat, són els nostres nens. Nosaltres som els seus pares i ells són els nostres fills. I són, per tant, el nostre futur. No podem quedar-nos quiets. No podem seguir sent còmplices d’aquesta barbàrie. Són els nostres nens. Si no els cuidem nosaltres, qui es farà càrrec d’ells?
Ángel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
