Mònica Alabart: ‘100 anys del vot femení’

🔊 Escoltar la notícia

Si algú vingués ara i ens digués que les dones, el 52 % de la població, no tenim dret a votar, ens posaríem les mans al cap. Tot i això el dret de les dones a escollir els seus representants no es va assolir fins fa 100 anys.

Des d’abans del 1900 les dones van començar a lluitar per defensar els seus drets i aconseguir el sufragi igualitari- que no universal- que no va arribar fins uns quants anys més tard. Una de les principals dificultats de l’època era la visió tradicional del paper femení a la nostra societat, fortament influenciada per l’església, que considerava que les dones s’havien de dedicar  a la vida privada, a la cria dels fills, i a complaure i obeir a l’espòs. L’any 1893 Nova Zelanda va ser el primer país que va crear una llei que permetia a les dones votar, tot i que no els permetia ser candidates a cap elecció. A les europees els hi va costar una mica més poder votar. Els països nòrdics, com és habitual, són els que van fer el primer pas: Finlàndia el 1906 i Noruega el 1913.

La primera guerra mundial va portar el canvi definitiu. Les dones es van incorporar al món laboral fent funcions d’infermeres a la rereguarda o treballant en les fàbriques d’armes. A partir d’aquest moment les dones van començar a reclamar el seu dret a la igualtat, sota el lema women work, women vote, és a dir, si les dones podem treballar les dones podem votar. Així, en el període d’entreguerres, es va assolir el vot femení a gran part d’Europa.

A Espanya, durant la dictadura, Primo de Rivera va fer una primera proposta per a que poguessin votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes, és a dir, pràcticament cap. Després d’aquest intent de burla, quan es va proclamar la República es va assolir finalment el dret de vot per a les dones, que es va aprovar l’1 d’octubre del 1931.

Han passat més de 85 anys però cal plantejar-nos si hem assolit la igualtat real entre homes i dones o si tot això és només un miratge. Hi ha certs aspectes que ens indiquen en quin punt ens trobem, considerem-ne només tres del que podria ser una llarga llista:

És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.

La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes. Les dones perceben, en general, una menor remuneració que els homes, fet que comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa.

De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes. Un factor que influeix aquí és la penalització per fill. La cura del fill, especialment quan aquest és petit, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, especialment si s’és una família monoparental.

S’ha avançat molt des del segle XIX i les dones hem assolit drets que abans eren impensables. Tot i això estem encara lluny d’una igualtat real i efectiva entre homes i dones. Cal que la lluita continuï i que la República ens torni a portar la igualtat, igual que fa 85 anys.