Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Sona el despertador. Allargo cinc minuts la meva estada al llit i em llevo. Vaig a la dutxa, i després a esmorzar. M’agrada veure l’alba amb la tassa de cafè a la mà. Són moments sagrats, que fan que em senti viu. Poso les notícies. A l’informatiu anuncien un nou cas de corrupció política a Espanya. M’acabo el cafè i me’n vaig a treballar. És un matí qualsevol. Sense sobresalts ni sorpreses. És la nostra rutina. Aquesta fastigosa rutina a la qual malauradament ens hem acostumat en aquest país.
Si hi ha algun estadista a la sala l’animo a que agafi els diaris dels últims anys i analitzi el nombre de casos de corrupció que han sortit a la llum durant aquest temps. Encara que calculi a ull, estic convençut que la mitjana diària no és inferior a un. És trist, però el cert és que la corrupció ha passat a formar part de la nostra rutina al mateix nivell que la perversa alarma del despertador o el cafè amb llet.
Partint d’aquesta base, cada vegada em fan més gràcia (per dir-ho d’una forma suau) les persones que reivindiquen les dretes o les esquerres (o el centre) com si la posició ideològica tingués alguna cosa a veure en aquesta història. Especialment tenint en compte que tots els partits polítics tenen un paper destacat en aquest lamentable vodevil. Per tot això, he arribat a la conclusió que molts dels que defensen la tasca d’aquestes formacions (PP, PSOE, IU, CiU i un llarguíssim etcètera) viuen d’esquenes a la realitat. O són uns inconscients. O, el que encara és pitjor, s’ho fan.
I ull, que tenir una ideologia i uns principis és una cosa sana i necessària. En el meu cas, sempre he estat (i segueixo sent) d’esquerres. Però el reguitzell de casos de corrupció i la insuportable situació social em fan pensar que hem arribat a un punt en què hem d’anar un pas més enllà. Per aquest motiu, fa molt de temps que vaig decidir militar en el partit del sentit comú, la coherència i la justícia social.
Al meu parer, davant les eleccions que han de venir (municipals, generals i qui sap si plebiscitàries a Catalunya), aquells que tinguin el carnet d’un partit haurien de guardar-lo en un calaix, oblidar els seus sentiments i els bons temps pretèrits i fer cas al seu sentit comú. Perquè els dies van passant i hi ha massa coses que no han canviat: desnonaments injustos, cues als menjadors socials, bancs que salven els poderosos, una justícia amb una visió excel·lent i un poble amb cada vegada menys drets (i més exigències). I només podem viatjar en un tren que ens allunyi de tot això: el del sentit comú.
Porto quatre dècades al capdavant de moviments socials i mai havia vist tanta passivitat davant d’una situació pitjor. Oblidem amb massa freqüència que els polítics són els nostres empleats, i que si no ens agraden tenim l’oportunitat de posar-los de potetes al carrer. I només cal fullejar un diari (un dia qualsevol i no importa quin trieu) per comprovar que els partits que porten tant de temps en el poder (i en l’oposició) han fet mèrits suficients per tal que els castiguem.
No és una qüestió d’ideologia, ni d’esquerres ni de dretes (ni de centre), ni d’afinitat ni simpatia. És tan simple com tenir sentit comú. Un sentit comú que hem d’activar cada dia si realment volem ser un país millor i no sentir vergonya aliena cada vegada que llegim les notícies.
