Fa dies que he vist superada la meva capacitat de suportar tanta deshumanització. La fotografia del nen mort a una platja del mediterrani, l’Aylan, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Tant me fa la identitat de la criatura, no m’importa la religió o ideologia dels seus pares, m’és indiferent la platja on va aparèixer el seu cos menut i indefens mort. I que ningú m’interpreti malament, si us plau, perquè el que em fa venir el ventre al coll és el fet en sí, que aquest infant hagi perdut la vida, precisament mentre buscava mantenir-la. El que m’esborrona, el que m’indigna, el que fa que se m’omplin els ulls de llàgrimes és que aquest ésser humà, així com molts i molts d’altres, milers, estan morint cada dia fugint d’una guerra, d’uns opressors d’una vida que no és vida. El que em desespera és veure cues i cues de persones marxant de casa seva amb l’únic anhel d’anar a una Europa ferida, desunida i que no els garantirà res de res, potser perquè no pot, tampoc no ens enganyem.
Marga Mallol és periodista.
El refugiat és aquella persona que fuig. I la definició de fugir segons l’Institut d’Estudis Catalans és “allunyar-se corrent per tal d’evitar un dany, un perill, etc…” Aquests homes, dones, nens i nenes marxen de casa seva perquè allí ja no s’hi poden estar. Hem de continuar mirant cap a un altre costat com hem estat fent fins ara? És veritat que Europa no pot acollir un número indefinit de persones. Però potser sí que ha arribat l’hora que ens deixem de tanta demagògia com estic escoltant aquests dies i ens posem a mirar una solució que no només sigui bla-bla-bla. Potser ja comença a ser l’hora que els ciutadans obliguem a als nostres governants a que deixin de parlar i actuïn. Hem d’acabar amb aquest drama o arribarà el moment en què deixarà de ser-ho, per passar a ser quotidià.
Equip de redacció
