Marcos Meury, amb la seva dona, Laura
Entrevistem el director del Club Golf Costa Daruada Marcos Meury, però sobretot a la persona. De pare suís, mare italiana i tarragonina de naixement, Marcos va estudiar Empresarials, però la vocació ho porta al món del golf, encara que la seva primera opció fos el tennis. Té el cor merenga perquè la seva germana major ho va aficionar al Madrid, però la resta del futbol no li interessa.
Qui és Marcos Meury Scavini?
Tinc 47 anys, estic casat amb Laura, tenim dos fills -Marcos, de 16 anys, i Nicolás, de 11, els dos nascuts un mes d’agost. Jo vaig néixer aquí, a Tarragona, fill de pare suís i mare italiana. El meu pare va venir de jovenet a treballar a Espanya. Havia estudiat enginyeria industrial. Les meves germanes i jo ja vam néixer a Espanya.
Quantes germanes tens?
Tinc quatre. La major, Lidia, va morir fa pocs anys. Jo era el petit de la família, el ‘acaronat’ de les meves germanes, encara que no de la meva mare, que sempre ens va cuidar a tots per igual. La meva mare era molt matriarcal, sempre havia treballat a casa, cuidant-nos. La meva germana major, Lidia, tenia 16 anys quan jo vaig néixer, per tant era com una segona mare per a mi.
Va ser el teu ullet dret?
Sí, i la pobra va morir jove. Quan començava a sortir amb el que seria el meu cunyat, em portaven amb ells de vacances. La gent pensava que era el seu fill i no el seu germà.
Va morir de càncer l’any 2016. Vaig sofrir molt la seva pèrdua. Es preocupava molt per les seves germanes i per mi. Era com si fos la mare de tots nosaltres.
Quan vaig néixer, els meus pares tenien quatre filles, totes noies. En el moment del part, el metge li va dir al meu pare que havia estat nena -llavors no es coneixia el sexe del bebè fins al moment del part-. Era una broma. Quan li va dir que era un nen es va posar molt content, tant que va baixar al primer bar que va trobar i va convidar a tothom a cava: ‘He tingut un nen!’, exclamava.
Com van arribar els teus pares a Tarragona?
Quan el meu pare, Marcel, va venir a Espanya a treballar ja va tenir clar que es quedaria a viure aquí. Deia: ‘La primera trigui que vaig venir a Espanya ja vaig saber que em quedaria a viure aquí. Com aquí no s’està en cap lloc’, em deia. Jo soc d’aquí, però em sento suís, i això que he anat poc a Suïssa. Quan anàvem a Suïssa amb el meu pare, amb només travessar la frontera ja li queien les llàgrimes. Aquest sentiment me’l va transmetre. Potser és per això que vull tant a Suïssa.
La teva mare era italiana. Com es van conèixer?
Pel treball. Es van conèixer a Barcelona. A Espanya sortíem de la Guerra Civil i a Suïssa estaven molt més avançats. El meu pare era capaç d’instal·lar una cadena de muntatge sense problemes. Va anar a treballar a Indústries Teixidó i després a la Bic de Tarragona, a la secció d’encenedors. El meu pare té creades nou patents; va inventar l’encenedor Bic de botó i va cedir la patent a l’empresa. Jo li deia: ‘Com se t’ocorre cedir la patent?’. I ell responia: ‘Jo treballava per a una empresa que em pagava per a inventar i muntar cadenes’.
La meva mare, que es deia Amelia, treballava en la mateixa empresa, però a Barcelona. Va ser allí on es van conèixer. Quan la meva mare m’estava parint, el cap del meu pare li va dir que després d’haver tingut quatre nenes si era nen, ell seria el padrí. I així va ser. El cap de la Bic Ibèria a Tarragona és el meu padrí.
Quin somni tenies quan eres petit?
Semblarà un tòpic, però jo volia fer el que va fer el meu pare: formar una família i tirar cap endavant. Que un sol membre de la família l’aconsegueixi, és molt difícil repetir-lo avui dia.
Vaig estudiar Ciències Empresarials en la URV. Aquí vaig cursar una assignatura de pràctiques empresarials i vaig anar a treballar de pràctiques durant mitja jornada a Mapfre. Estava en el departament de sinistres. Feia de tot, ajudava a tothom: anava a Correus, repartia la documentació, la qual cosa toqués fer. Em van proposar treballar en l’empresa quan acabés els estudis. Així va ser i vaig començar a treballar com a responsable d’un departament per a potenciar la venda d’assegurances, on formava als treballadors.
També vaig treballar en Decathlon. En la facultat van venir a buscar estudiants per a treballar i em va agradar el que proposaven. Jo em volia pagar les meves despeses, els meus pares ja havien fet bastant tirant endavant la família. Estudiava als matins i treballava a les tardes. En Decathlon tenia l’avantatge que sabia molt de golf i també de tennis.
Va ser el tennis el primer esport que vas practicar?
Sí, va ser el tennis.
I com et vas aficionar al golf?
Va ser per casualitat. Jo anava per a tennista i deien que era bo. Jugava moltíssim a tennis. En individuals no era molt bo, però sí en dobles. Tenia un bon revés. Des dels cinc anys i fins als 13 anava a jugar a tennis els dilluns, dimecres i divendres, de sis a vuit, i el dissabte, de 10 a dos amb la selecció provincial de Tarragona, en el Club de Tennis Tarragona. He arribat a jugar contra Àlex Corretja.
Va succeir llavors que quan tenia 13 anys vaig sofrir una lesió en el taló d’Aquil·les. El metge em va dir que parés durant un mes. El meu pare, que jugava al golf -molt malament, per cert-, em va portar aquí, al Golf Costa Daurada. I el primer dia em va donar un ferro del 8. Em va agradar de tal forma que ja no vaig tornar a practicar el tennis. El golf em va enganxar d’una manera brutal. I des de llavors, hauré jugat solament cinc o deu vegades a tennis.
El golf era un somni?
Als pocs mesos vaig guanyar la primera copa i vaig començar a baixar el meu hàndicap -el nivell que té un golfista-, però només jugava el cap de setmana. Tenia un joc molt natural. Guanyava a amics meus que jugaven cada dia, jugant jo només els caps de setmana.
Llavors em vaig plantejar que m’agradaria dedicar-me a jugar professionalment. Vaig començar com a amateur i després vaig ser professional.
Jo m’havia tret el títol d’entrenador de golf i ajudava als petits els diumenges. Estàvem l’any 2004 quan un professor de golf es va anar del club i llavors em va dir el senyor Artal -Javier Artal-, al qual li dec molt, i em va preguntar: ‘Vols començar a treballar demà?’. Caray! -vaig pensar- a mi m’havien traslladat a un altre departament de Mapfre; el tema de les assegurances havia anat molt bé. I em van donar el càrrec de responsable regional a Tarragona i Lleida. Tenia una bona feina i estava molt content, però d’altra banda el golf era el meu somni. I només has de mirar per la finestra i veure l’entorn natural que envolta al Club de golf, és fantàstic treballar aquí. I el món de les assegurances era una selva, malgrat que Mapfre et donava molta llibertat mentre complissis els objectius.
Què va succeir?
Artal em va dir que si als sis mesos no arribava, m’ajudaria. I vaig començar en el Golf Costa Daurada. A l’agost em vaig casar, vaig canviar de treball i em vaig venir aquí. En dues setmanes em va canviar la vida. El golf era el que sempre havia volgut.
Però encara no t’encarregaves de la gestió
No. Jo vaig començar com a entrenador de golf i em vaig treure el títol de jugador. Si ets entrenador no pots jugar com a professional, i al revés. Vaig superar les proves per a ser jugador professional, però amb la crisi es va suprimir el circuit Peugeot i no vaig poder jugar. Vaig continuar fent classes. Sempre em quedarà dins pensar que podia haver intentat ser jugador professional. Mai vaig començar a jugar com a professional.
I com vas començar a treballar en el despatx?
En el Club, la persona que portava la comptabilitat va sofrir una baixa per malaltia. Jo havia estudiat Empresarials, com us vaig comentar, i els vaig dir que podia ajudar-los les hores que no tenia classes.
Vas tenir algun nen o nena que despuntés en el golf?
Sí, Emilio Cuartero, Alvaro Perdrix o Neus Garau. De l’escola de golf sortien molts nens que competien a nivell nacional. D’entrenadors, estàvem José Ramon i jo.
Quan vas penjar els pals per a dedicar-te a la gestió?
El meu fill tenia deu anys. Jo treballava de dilluns a diumenge, sense vacances. Així van transcórrer deu anys. Estava molt cansat i això no era el que jo volia, que era anar a veure un partit de futbol del meu fill, anar a esquiar amb ell. Per casualitats de la vida em va sortir un treball en el departament financer d’una empresa i em van brindar la possibilitat de treballar amb ells, a La Canonja. Vaig ser allí tres anys.
Per què vas tornar al Club?
Perquè em van cridar. Necessitaven a algú que portés el tema comptable, en horari de dilluns a divendres, ja sense classes pel mig.
Quins valors vas aprendre a casa?
Els familiars. Us explicaré una anècdota: des que va néixer la meva germana major, la meva mare cuinava sempre macarrons els diumenges. Era com un ritual. Quan menjàvem amb nuvi o núvia dels germans, era la prova dels macarrons, i és que la cosa anava de debò. Era com un control de qualitat -riu-. La meva dona també va passar la prova dels macarrons.
Com vas conèixer a la teva dona Laura ?
La vaig conèixer aquí, en el golf. Treballava en Recepció. Va ser ella la que es va atrevir a fer el pas. En la meva joventut, jo no estava per a tenir núvies. M’agradava anar amb els meus amics, encara que no era molt de sortir. Sembla que fos com una obligació sortir cada cap de setmana. Jo tenia els meus gustos, com veure per televisió al Reial Madrid.
Ets seguidor de futbol?
M’agrada veure els partits del Madrid, i del Barça quan perd. No m’agrada el futbol, m’agrada el Madrid, jugui contra qui sigui.
Per què ets del Madrid?
Per la meva germana Lídia, que era del Madrid. Record una escena molt emotiva –s’emociona-. El dia que va morir, la família em va cridar perquè vingués. Lídia volia acomiadar-se de tots junts. I em va dir, com lamentant-ho: ‘Em perdré el Madrid aquesta tarda!’. Jugava amb el City en la Champions League. El preocupava no poder veure el partit. Per això soc merenga. Per ella i pel meu cunyat Nani.
Les noies que m’anaven darrere em demanaven anar al cinema i jo els responia que no podia ser, que jugava el Madrid. En un Madrid-Milan de Champions em quedo a casa, anem!!. I em cridaven dient: ‘Sent, això no funciona’. Clar que no funcionava. En canvi, Laura quedava per a un altre dia, era més llesta. Ella ho va acceptar. Amb Laura ens compenetramos molt bé. Jo era jovenet i volia estar amb els meus amics i no amb núvies.
I els teus fills, has aconseguit que siguin del Madrid?
Com no he estat molt futboler, no els hi he transmès, però el major sí que ho va captar, encara que mai li vaig dir res del Madrid. I en canvi, el petit m’ha sortit culer, crec que per tocar-me una mica els nassos. I Laura és del Madrid, però no és molt futbolera.
Juguen els teus fills al golf?
No. El major juga a futbol. Està en el juvenil del Nàstic. El petit juga bàsquet.
Ets director del Golf. Com està sent la transició de ser comptable a ocupar un càrrec més exposat al públic?
Laura i els meus fills em troben a faltar. Encara que tinc una estabilitat laboral que abans no tenia. Ho estem portant bé perquè em puc organitzar de manera que puc veure al meu fill jugar al futbol. Treballo el cap de setmana, però en començar el dilluns em puc prendre el dia lliure, acompanyar als meus fills al col·legi i anar a passejar amb Laura a la tarda. La meva prioritat és la meva família. Si a les sis de la tarda no tinc res a fer en el golf, em vaig amb la família, i faig els deures amb els meus fills, o no, perquè sempre acabem barallant-nos -riu-.
Quins són els projectes que més t’han omplert dels que has portat en el món del golf?
Veig a molta gent a la qual jo els vaig impartir classes. És brutal quan se m’acosten a mi, em donen les gràcies i em diuen: ‘T’agraeixo que m’hagis fet estimar aquest esport’. El que més vols és donar a conèixer el que a tu t’agrada. I fer-ho amb absolutament tothom. Una vegada em vaig assabentar que un jugador de golf anomenat Dos Santos, que havia sofert un accident i li havien amputat una cama, continuava jugant a golf. Jo em vaig dir: ‘Vull ensenyar golf a gent que tingui alguna discapacitat’. Sabia que el golfista Sergio García tenia una fundació i a través d’ella em vaig treure un títol per a fer classes a persones amb discapacitat. No és el mateix ser invident que tenir una altra discapacitat. Sergio García va organitzar un campionat i jo li vaig dir a un amic que anava en cadira de rodes que vingués i juguem un pro-am -un torneig per equips amb un professional contra tres amateurs- amb un noi de Sitges. Amb una cadira hidràulica aconseguia posar-se en peus per a disputar les boles. Això em va omplir.
Una altra experiència de voluntariat que em va omplir molt la vaig viure amb els nois de La Muntanyeta, l’associació d’afectats de paràlisi cerebral de Tarragona. Els vaig dir que volia anar a ensenyar-los golf adaptat a ells, i que, per què no provar-ho?. Efectivament, vam anar a la Muntanyeta, i s’ho van passar bomba. Vaig viure una escena que em va marcar. Un dels nois va donar un cop i la pilota va començar a rebotar per les parets. Llavors em vaig girar i vaig veure a les terapeutes plorant d’emoció. ‘Què he fet?’, els vaig preguntar. I em van respondre: ‘El nen portava aquí tres anys i no hem aconseguit que sigui capaç que algú li hagi donat una instrucció i li hagi fet cas. I tu, en cinc minuts que estàs amb ell ho has aconseguit. És increïble’, em van respondre. Jo em vaig quedar blanc. El noi havia trobat una motivació. I després va venir una noia, que no s’atrevia a dir-me alguna cosa. La terapeuta li va dir: ‘Vingui, digues-li-ho’. I ella va deixar anar: ‘Oncle bo’. Jajaja!!!
Se’m va passar el matí volant. Em deien que jo era bona persona, però el que em van donar aquests nois va ser infinitament superior al que jo els hagués donat.
Un altre noi no podia agafar pals de golf i amb una bena li lliguem el pal a la mà i al cap de res li estava pegant cops de 50 metres. Aquestes satisfaccions són les més grans que m’emporto d’aquest esport.
Una altra vegada, vaig demanar jugar un pro-am que s’organitzava en PortAventura i resulta que els va cridar Sergio García dient que estaria encantat que jo participés en el torneig.
Canviem de terç: com faries per a generar interès entre la gent que continua pensant que el golf és un esport per a rics?
Una forma és reunir la gent que juga padel amb la del pitch&putt, per exemple. I que vegin que el pitch és només una miqueta més car que el padel. Tampoc fa falta ser soci de cap camp per a jugar a golf. Cal fer que la gent ho provi, organitzar baptismes de golf,…És un esport molt social.
Què t’agradarà que descobrissin de tu els socis del club després d’aquesta entrevista?
Que coneguessin més a la persona, jo sóc molt familiar, soc de caràcter tranquil, reservat, però no em considero tímid. M’agrada anar a tots els esdeveniments del club i els gaudeixo. Molts em coneixen com ‘el Marcos’. Porto aquí des dels 13 anys.
El primer que m’ha sorprès de Marcos és que després d’aquest aspecte reservat hi ha un home extremadament solidari i empàtic que guanya en les distàncies curtes. El seu discurs i saber estar denoten seny i bon judici.
De la nostra conversa em quedo amb l’emoció amb la qual ha parlat de tota la seva família. I que els seus pilars són la seva dona Laura i els seus dos fills Marcos i Nicolás.
Mayo Lorda
Equip de redacció
