Teresa Pallarès
Ramon Tremosa i Jaume Morron han presentat aquesta setmana a El Círcol de Reus el llibre ‘Energia sobirana. Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable’, publicat per Pòrtic Edicions, i que ja és una obra de referència per entendre les claus de l’èxit de la nostra transició energètica.
L’aparició del llibre no pot ser més oportuna. El preu de l’energia es troba en l’ull de l’huracà i la guerra d’Ucraïna ha demostrat la dependència de bona part d’Europa del gas rus. És un escàndol que Catalunya, que va començar a fer els deures fa anys, es trobi ara a la cua d’Europa pel que fa a la transició energètica.
Si estem així és perquè no hi hagut ni lideratge, ni coratge, ni voluntat política. Falta visió estratègica, energia per fer canvis i ambició. O augmentem molt significativament la capacitat de generació d’energia i electricitat amb fonts renovables, o seguirem depenent de les nuclears, de cremar gas i de les importacions d’energia.
Una de les causes de la paràlisi és el blocatge administratiu, incomprensible si de debò creiem en la sostenibilitat i la transició energètica. Les tramitacions d’un parc eòlic són escandolsament llargues.
També és un escàndol la desproporció territorial. Mentre que les comarques del sud contribuïm enormemement a la generació d’electricitat a les de Girona en produeixen menys del 5% de la que consumeixen.
El lideratge no és fer discursos contundents als Telenotícies però a la vegada permetre que les rutines ancestrals del funcionariat governin la gestió administrativa.
Cal accelerar i facilitar els projectes de grans parcs eòlics i fotovoltaics, només amb les petites instal·lacions no anem enlloc, i cal apostar per les centrals hidroelèctriques reversibles, dites també de bombament. Catalunya, com bé explica el llibre, gràcies als 66 embassaments i als seus desnivells, és un indret idoni per desenvolupar-hi aquest sistema que permet la reutilització de l’aigua per generar electricitat de manera infinita. A més permet emmagatzemar-la per utilitzar-la quan es necessiti.
No podem pretendre oportunitats de desenvolupament econòmic, industrial i tecnològic amb una estructura de producció d’energia de fa 60 anys.
Hem de ser capaços d’oposar-nos amb èxit a la cultura del no i a la concepció bucòlica i virginal del paisatge. A París la torre Eiffel també va tenir una forta oposició inicial, en el seu moment, però poc després va ser acceptada com una aportació monumental i espectacular de la tecnologia al paisatge.
I no deixa de ser una paradoxa que col·lectius que es presenten com a ecologistes siguin els que s’oposen a tants i tants projectes de renovables arreu del país.
Només amb líders forts i amb ambició trasformadora de les nostres administracions podrem sortir-nos-en.
No podem tenir polítics que s’encongeixin a la mínima que algú aixeca la bandera del no o la bandera de mantenir administracions amb els hàbits de funcionament del franquisme.
Hem d’impulsar la Catalunya del Sí. La del sí al progrés, el sí a la sostenibilitat i el sí a l’eficàcia de l’administració. Si no fem i, amb urgència, el que toca fer, ens portaran l’electricitat de l’Aragó i ens cosiran el país amb línies de molta alta tensió. Ens hem d’emmirallar en com fan la transició energètica països avançats com Noruega, Escòcia o Dinamarca, entre d’altres. Tothom s’espavila i actua depressa. Hi ha en joc la sostenibilitat i la competitivitat del país.
Per fer la transició energètica cal sentit d’estat. D’estat català, és clar. Perquè, com la política, la transició energètica la fas o te la fan. I Catalunya no es pot permetre perdre aquest tren, ha d’aspirar a ser capdavantera.
Teresa Pallarès
Equip de redacció
