Josep Maria Andreu, president del Nàstic. Foto: Tarragona21
El Nàstic porta quatre temporades instal.lat en una incomprensible davallada de resultats que va fer que enguany tornés a baixar a Segona B després de quatre temporades a Segona A -LaLiga 1, 2, 3 -, una primera sensacional on es va fregar l’ascens, i tres més de penitència. Ningú s’explica què ha passat les darreres temporades quan jugadors destacats del club es passegen ara per Primera -Lago Junior- o destaquen en equips de Segona. Per què no van funcionar a Can Nàstic, i si més no, quan va funcionar, per què l’equip no es va salvar?
És una pregunta que algú ha de respondre, però succeeix a la majoria de clubs que hi ha imponderables del joc, ratxes que no s’entenen i també decisions equivocades. La temporada passada, el Centre d’Esports Sabadell es va salvar de baixar a Tercera Divisió en la darrera jornada amb un empat agònic a Olot. Catorze temporades ha estat el Centre d’Esports a Primera Divisió, és el tercer equip català en palmarès, ha disputat una Copa de la UEFA i ha guanyat campionats de Catalunya i la Copa Federació. Ara va líder al grup 3 de la 2ª B.
Però no és l’únic cas que s’estavella cada temporada. El Castelló, que reuneix 10.000 espectadors cada quinze dies a Castàlia, porta deu temporades a Segona B. En l’època de Cruyff com a jugador del Barça, era a Primera i més tard hi va tornar. L’Oviedo, amb al flamant Nuevo Tartiere, va estar-se dotze anys a Segona B. L’Hércules, un altre exprimera, Cádiz -on destaca Fali, exgrana- i Múrcia han estat o porten sis temporades al pou de la Segona B. I el Racing -amb qui el Nàstic va estrenar Lliga a Segona en el seu retorn- va estar-se quatre temporades a Segona B.
Per cert, què fa el Castelló per arrossegar tanta gent? Com ho promocionen? Quins descomptes ofereixen? No es podria fer aquí? Aquest és un altre debat.
Parlàvem de l’Oviedo; el multimilionari Carlos Slim és el seu propietari. No l’ha pogut pujar a Primera encara. No tot són diners, pel que sembla. I parlàvem del Sabadell: es va salvar de baixar, però està colgat de deutes amb la Seguretat Social i Hisenda. La Unió Esportiva Lleida va desaparèixer, el Córdoba està intervingut per l’administració i té el seu president –Jesús León– imputat per presumta estafa i falsificació i no poden pagar ni l’autocar. L’etern rival, el Reus, ha desaparegut envoltat d’un guirigall econòmic dantesc.
Un informe de Mundo Deportivo situava en dotze els equips desapareguts per diferents crisis econòmiques: Salamanca, Extremadura, Granada 74, AD Almería, CD Málaga, SD Compostela, Sestao, CD Logroñés, Mérida, Lleida, Burgos i Linares. Caldria sumar-li al llistat altres de menor pes, com el Lorca.
Un salt en el palmarès
Si ampliem l’objectiu, les coses no van tan malament a Can Nàstic. De fet, des que és una Societat Anònima Esportiva -SAD- té un palmarès impressionant: de 2001 a 2019, és a dir, en les 19 darreres temporades, ha estat dotze cops a Segona A, sis a Segona B i una a Primera. En un 68% dels casos s’ha situat en les categories del futbol professional. La comparativa és demolidora: abans que fos una societat anònima, entre 1945 i 2001, és a dir, en 56 temporades, la categoria que més va trepitjar va ser… la Tercera Divisió, en 24 ocasions, seguida de Segona B, amb 19 vegades. A Segona A només hi va estar deu temporades i a Primera, tres. O sigui, només un 23% a la Lliga de Futbol Professional.
En les èpoques fosques, el Nàstic vivia crisis amb jugadors tancats als vestidors per impagaments. Això ha passat a la història.
El salt no ha estat només esportiu, sinó econòmic. L’entitat ha estat capaç d’eixugar un deute de set milions i mig d’euros, – nou, amb els interessos- i ha salvat un ‘matx ball’ d’Hisenda, a qui devia més d’un milió d’euros o l’hagués pogut conduir a la fallida. No només això, avui, és una societat sanejada on el Consell d’Administració vetlla perquè no es torni a viure mai més una època com l’anterior.
Un club i una societat comandada per tarragonins
Això ha suposat als accionistes situar el capital social de la SAD fins a set milions d’euros, accionistes majoritàriament tarragonins tots ells, que porten l’escut al cor i la ciutat també. Accionistes fills d’aficionats que no volen que un empresari xinès o àrab acabi fent-se l’amo, es perdi la identitat i el club acabi sent objecte de negoci pur i dur. Els experts afirmen que un club situat en categoria professional ‘que estigui ben gestionat’ és objecte de desig perquè genera beneficis, sempre i quan el principi de bona gestió es mantingui.
Però hi ha qui posa exemples d’èxit, com el Girona, filial de la marca City, o molts equips de la Premier League, el mateix Liverpool o el Tottenham, finalistes de la darrera Champions Gairebé tota la Segona anglesa està en mans d’inversors. El Nàstic va incorporar un accionista durant un temps –Promosport-, que el va posicionar com un club recurrentment destacat en la venda de futbolistes. Ara s’ha de buscar la vida sol, envoltat d’una tendència a la venda dels clubs cada cop més evident.
L’actual entrenador, Toni Seligrat. Foto: Nàstic
Hi ha veus que reclamen que el Nàstic s’endeuti per pujar a Segona donada la bona situació econòmica que viu. De fet, l’equip pot permetre’s econòmicament seguir a Segona B, no com succeïa abans. La pèrdua d’ingressos respecte a la categoria superior és monumental, però ‘la bona gestió assegura la tranquil·litat’. ‘No hi ha l’obligació de pujar per ‘poder pagar perquè no tenim deutes’, asseguren des de l’entitat.
El segon pressupost mes elevat, excepte els filials
El del Nàstic és el segon pressupost mes elevat de la categoria (exceptuant els quatre filials), el planter és el que demanen els tècnics i hi ha coincidències que Nàstic i Hèrcules són els millors. Doncs cap dels dos està en la posició que es mereix, almenys de moment.
El problema és que si vols que la marca Tarragona es mantingui gestionada des de casa, la ciutat s’hi ha de bolcar: quan es va anar a demanar suport via ampliació de capital a gent de Tarragona, ningú s’hi va sumar i van ser ‘els de sempre’ els que ho van haver de fer. Els accionistes -uns molt més que altres- van haver de posar els diners en els moments crítics. Hi ha hagut ofertes de compra, que no han estat ateses per no perdre la identitat tarragonina.
Per a un hom que no sigui de Tarragona, els arguments per no desesperar-se són molts, i sorprèn que el públic no conegui aquest tarannà tan tarragoní del Nàstic, aquests sacrificis tan difícils d’explicar racionalment que han fet alguns dels accionistes, com sorprèn que sovint les crítiques vinguin dels que no són socis o de profetes del cataclisme que fa anys que no veiem als partits a Can Nàstic.
Jaume Garcia
Equip de redacció
