Es diu Orfeó Canongí Teatre Municipal, té una superfície de 1.700 metres quadrats, disposa de 350 cadires a la platea, està redissenyat respectant el model original noucentista, que data de l’any 1930, i ha obert avui les seves flamants portes per situar-se al bell mig de l’escena cultural del Camp de Tarragona.
Deia Balzac que en l’origen de tota gran fortuna hi ha un crim. El crim de La Canonja és haver estat beneficiada per la idea de crear un pol cultural potent i haver tingut la fortuna de disposar de la fiscalitat de la indústria química, que ha permès una meravella d’equipament nascuda de les mans de l’estudi reusenc d’arquitectura Figuerola-Gavaldà-Romera.
El nou Orfeó Canongí, batejat com a Teatre Municipal -amb l’atractiu acrònim OCTM-, ha viscut una profunda remodelació i ampliació, iniciada en 2020, que ha costat quatre milions d’euros i que situa immediatament La Canonja en el panorama de la programació escènica de la regió. Alcover, El Morell, La Selva, Riudoms, Vila-seca, ara La Canonja… el territori està ampliant una oferta de categoria que se suma a la tradicional que formen Reus, Valls i Tarragona. A la cuina d’aquest projecte ha estat el regidor de Cultura, Salvador Ferré.
De la ploma del gran Emile Cioran vam llegir que Déu no sap quant creients li deu a Bach. Johann Sebastian ha sonat angelicalment a l’escenari gràcies a un quintet de corda, un clavicèmbal i una flauta travessera, dirigits tots pel canongí de renom internacional Daniel Espasa, superant la prova del cotofluix de la seva sonoritat, la gran prova. L’actuació ha estat completa amb la dansa del també canongí Aleix Mañé, mentre la conducció de l’acte ha anat a càrrec de la periodista Núria Solé, tarragonina amb arrels familiars a La Canonja.
L’alcalde, Roc Muñoz, ha aconseguit portar tot un ministre de Cultura, Miquel Iceta, a la reestrena del teatre, malgrat que el Ministeri no ha aportat ni un euro. Ha estat una jornada per veure desfilar alcaldes com el de Salou, Pere Granados; el de Vila-seca, Pere Segura; el coalcalde de La Selva del Camp, Josep Masdeu; l’alcalde de Constantí, Óscar Sánchez; l’exalcalde de Valls, Albert Batet; el de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, o programadors culturals com Jordi Beltran i Josep Baro.
Roc Muñoz ha mostrat la seva gran satisfacció “per fer la inauguració i arribar fins al final, per a partir d’ara comenci una nova vida per a l’Orfeó”. L’alcalde de La Canonja, que per alguna cosa es diu Roc, anunciava al públic que omplia la platea: “Recordeu que l’Orfeó ha estat reinaugurat el 21 de gener dos dies després de la mort de David Crosby, del grup Crosby, Stills, Nash and Young”, aquells que al festival de Woodstock es van fer mundialment famosos intepretant ‘Suite Jude Blue Eyes’.
Miquel Iceta, improvisant la seva intervenció, reconeixia amb ironia que havia assistit a l’acte “perquè callés l’alcalde”, que tant li demanava de venir, i recordava les paraules d’un representant de la indústria “que em deia que poques vegades ha vist que turisme, indústria i cultura convisquin tan bé com ho fan aquí”.
La nota nostàlgica de la vetllada, de la portentosa vetllada, la donava l’actual president de l’Orfeó Canongí, Pep Espasa, que rememorava els inicis de l’entitat, en un llunyà 1930, quan “en 65 dies es va construir l’edifici”, amb aportacions de mà d’obra de la gent del poble i cessions de finques dels vilatans, una pràctica general a l’època. Eren temps en què Ràdio Barcelona i Unión Radio emetien des de l’Orfeó Canongí per a tot el país, però ja fa dècades que hem comprovat dramàticament que Barcelona ha girat potser definitivament l’esquena al calendari cultural de les comarques de Tarragona i als seus notables equipaments.
La Canonja ha aconseguit salvar l’Orfeó, que és el que volien Ajuntament i els socis de l’entitat privada, no sense aferrissada lluita contra la poderosa emotivitat local, a diferència d’altres municipis de les nostres contrades, on el sentimentalisme de les entitats està impedint que se salvin de l’anorreament bells santuaris de la cultura. Deia el faulista grec Isop que el bé no és conegut fins que és perdut.
Jaume Garcia
Equip de redacció
