Fins el sis de març de2022 es pot veure l’exposició ‘(Re)conèixer Gaudí. Foc i cendres’ al Museu Nacional d’Art de Catalunya/MNAC. Durant l’itinerari, mínim una hora, pots analitzar i entrar en el món gaudinià amb tota una sèrie de panells acompanyats d’una informació molt exhaustiva de tota la producció del genial i únic Antoni Gaudí (1852-1926), que sens dubte és l’arquitecte català més popular i reconegut en l’àmbit internacional. És una proposta amb una nova mirada sobre l’arquitecte reusenc. Vol ser un exercici de desconstrucció del mite i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins al punt de convertir-los en una marca. Tot acompanyat de més de 650 objectes arquitectònics, de disseny i mobiliaris, obres d’art, plànols, documents i fotografies d’Antoni Gaudí, però també d’altres artistes catalans i internacionals amb els quals va ser coetani.
Josep Maria Buqueras
En el recorregut ens trobem cinc panells. El primer titulat ‘Anys de formació de Gaudí’. El mite d’un Gaudí que tot ho havia après gràcies a una mena de ciència infusa, mirant amb ulls de nen la natura; és quan va tenir coneixement crític de les obres dels teòrics i arquitectes europeus més influents, com Viollet–le-Duc, Jhon Ruskin o els moderns reformadors anglesos del disseny. El segon, ‘Primers projectes’. Tot i que la seva família tenia prou mitjans per pagar-li una carrera a Barcelona, la veritat és que Gaudí, arribat de Reus, i d’origen artesà, va haver de treballar al seu inici professional, i de vegades de molt mal grat, com a empleat de les obres d’altres arquitectes: per a Josep Fontserè en el parc de la Ciutadella, o per a F. de Paula del Villar en el cambril de la Verge de Montserrat. Els primers projectes corresponen a mobiliari urbà. Als inicis del 1880 ja rep l’encàrrec de la Casa Vicens i els pavellons de la finca Güell.
El tercer panell ens parla de l‘Exposició de París. El 1910, gràcies al patrocini d’Eusebi Güell, va tenir lloc una exposició de l’obra de Gaudí i poc després de la Setmana Tràgica, Gaudí abandona tots els encàrrecs privats per dedicar-se, exclusivament i fins a les acaballes a la Sagrada Família; en aquest àmbit tenim plafons fotogràfics que el 1927, en el primer aniversari de la seva mort, es va fer en un exposició com a homenatge. El quart panell és ‘El Temple de la Sagrada Família. El taller de Gaudí’. La idea de construir un temple dedicat a la Sagrada Família sorgeix a la dècada del 1870. L’Asociación de Devotos de San José va decidir construir a la ciutat un temple expiatori. L’arquitecte ja citat, F. de P. del Villar, va començar les obres i hi va renunciar el 1883. A través de Joan Martorell ja li van encarregar a Gaudí, que ja va significar un canvi radical en la seva vida, als seus 31 anys. Hi va establir el seu obrador i va crear un dels centre artístic, ideològic de producció simbòlic més importants de la Barcelona moderna i d’aquest arquitecte demiürg i visionari que li dona forma essent des d’un inici el monument més popular de la ciutat.
Antoni Gaudí, davant de la Sagrada Família, setembre de 1920. Foto: Centre de Documentació de l’Orfeó Català
El darrer panell es refereix a ‘La doble fortuna de Gaudí’. Quan Gaudí moria el 10 de juny del 1926, quinze dies abans de fer 74 anys, tres dies després que l’atropellés un tramvia, dos camins van obrir-se: 1.- Popularitat com un barceloní molt excèntric, gran solitari, esquerp i incomprès; És l’”arquitecte de Déu”, que junt amb la seva genialitat i divinitat el fan un personatge irrepetible. 2.- El caràcter propi de Gaudí i la seva obra serà decididament universal, serà un “precursor” de les avantguardes i un “mestre” inopinat d’artistes tant diversos com Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tapies, entre tots els qui van reclamar-ne l’origen, això escriuen.
En fi, val molt la pena visitar aquesta mostra per admirar els treballs dels arquitectes de fa més de cent anys. Dibuixos aquarel·lats, rajoles florals com les de la Casa Vicens, trencadís, mobiliari de Gaudí i de Jujol, del que també tenim peces religioses com làmpades, sagraris i canelobres. També tenim un bon ventall de maquetes i que no faltin les notes humorístiques de Josep Costa/Picarol amb els seus dibuixos sarcàstics.
Amic, desconegut lector, t’ho passaràs d’allò més distret i segur que et sorprendrà la grandiositat d’un arquitecte que és immortal. Ah, aquesta exposició al MNAC està oberta fins al sis de març del 2022, que després se’n va al Musée d’Orsay parisenc, ni més ni menys.
Josep Maria Buqueras
Equip de redacció
