Jordi Fortuny: ‘Què ens diria el mestre Pau Casals?’

🔊 Escoltar la notícia

Tarragona va viure el passat diumenge 7 de juny un esdeveniment musical de primer ordre, d’una qualitat extraordinària. A la Catedral de Tarragona es va celebrar el  Concert  VIII JOCS OLÍMPICS DE PARÍS (1924) – XVIII JOCS MEDITERRANIS TARRAGONA (2018), que inaugurava el programa cultural Tarragona 2018. Un concert de l’OBC, dirigida magistralment per Kazushi Ono, que commemorava el concert que el mestre Pau Casals va dirigir amb a seva orquestra al Theâtre des Champs-Elysées  de la capital francesa el 1924.

M’atreveixo a qualificar l’esdeveniment de concert històric. Considero que una sola interpretació no és suficient i, a més, és injusta perquè malgrat va ser gravat pel Canal 33 i emès per TAC12, només en va poder gaudir el públic assistent. Escoltar  en directe la música de Beethoven interpretada per un elenc de músics de primera línia és un plaer indescriptible. No endebades el 1924, a París, es va interpretar dues vegades.

Vaig descobrir la figura de Pau Casals el novembre de 1979 quan vaig assistir a la tornada de les despulles del mestre a Catalunya, que ara reposen al cementiri del Vendrell. I he de dir que des d’aleshores sempre m’ha captivat el personatge per tot allò que representa i pel caràcter ferm que sempre va demostrar. L’arribada del mestre va ser impressionant. Ells carrers del Vendrell eren plens a vessar i al cementiri les cues eren interminables. Aquell dia acabava definitivament un exili que sols va trencar una vegada, el 1955, quan va venir a enterrar Francesca, la seva muller.

Quan es va exiliar, va decidir no tornar a trepitjar territori espanyol mentre no tornessin les llibertats. Tampoc no volia ser enterrat al Vendrell fins que no tornés la democràcia a Catalunya. Pau Casals va morir a l’exili el 1973. Home de fortes conviccions, es va negar a interpretar en països no democràtics. Es va negar a tocar a l’Alemanya Nazi.

Avui estem vivint en una democràcia, diguem-ne, de mala qualitat, si és que es pot parlar de democràcia de mitges tintes. Segurament -i amb raó- pensareu que la democràcia és o no és. I certament es fa difícil pensar que hi pugui haver democràcia quan s’empresonen músics i cantants. És incomprensible parlar de democràcia en un país on hi ha presos polítics i exiliats. Em pregunto,  què hauria fet avui el mestre Casals? Hauria dirigit la seva orquestra a la Tarragona del 2018? Si més no,  quin missatge de pau ens hagués donat?

Fa massa dies que tenim bona gent empresonada i exiliada. No podem acostumar-nos al seu tancament injust a Estremera, a Soto del Real, a Alcalá-Meco o a Berlín, Brussel·les, Ginebra o Saint Andrews sense poder venir. Tant de bo el mestratge de Pau Casals, compositor de l’himne de les Nacions Unides, sigui mestratge de pau, mestratge de solidaritat i de valors democràtics, mestratge que ens encoratgi a no defallir en la defensa de la democràcia i de les llibertats del nostre país.