‘Gràcies, Joan Miró, per haver pintat la meva mare i la meva àvia’

🔊 Escoltar la notícia

Mont-roig del Camp va viure una emocionant escenificació del ferm lligam que sempre van mantenir els seus vilatans el amb pintor Joan Miró, que de jove va viure al mas del mateix nom i cada any hi passava llargues estades els estius.

En el context dels cent anys de la creació d’una de les obres més icòniques de l’artista, ‘La Masia’, que retrata el mas de Mont-roig que va adquirir el seu pare i es va dedicar a fer de productor agrícola, l’Ajuntament organitzava la nit de divendres el que ha estat l’acte més emotiu, proper i humà dels que s’han celebrat fins ara.

Dirigit per Ibán Beltran i amb la coordinació de Núria Mariné, amb l’actuació de les entitats de la vila -encapçalades pel grup de teatre Els Xuts i amb la Colla de grallers de Mont-roig, la Colla sardanista La Rotllana, la Coral Sant Miquel, la Kobla d’en Taudell- i l’actuació i acompanyament musical de Guillem Anguera i el seu grup -on destacava Xavier Pié-, tenia lloc a les escales de la majestuosa església de sant Miquel, que alguns han batejat com la catedral del Baix Camp, un retrobament amb el passat.

En l’escenari dominava una gran pantalla per la qual desfilaven fotografies antigues relacionades directament amb les nou històries que nou vilatans i foranis explicarien de la seva relació amb Miró. Un exercici d’autenticitat, d’amateurisme buscat donat el trasbals emocional que suposava narrar-ho de primera mà i que va colpir una platea a l’aire llire que es va omplir de públic.

Per acabar-ho de complementar, una hora i mitja abans d’aquesta part, s’activà un recorregut pels carrers circumdants a la plaça on, al llarg de racons diversos del municipi, hi havia una mostra d’entitats, instal·lacions i accions de caràcter artístic que mostraran l’actiu cultural del municipi, amb els artistes artesans locals Lluís Font Munté, Lluís Font Grau, Joan Vilà, Beatriu Mar, Teresa Mariné, Cristina Olivé i Joan Reverté.

Fou un impacte per als qui no el coneixien veure sortir en escena el nen dels masovers de Mas Miró, Josep Maria Savall, fill de l’aleshores nena que protagonitzaria el famosíssim quadre ‘Retrat d’una vaileta’ -Consol Boquera-. En un mar de llàgrimes, Savall agrairia a Joan Miró ‘haver pintat la meva mare  i la meva àvia -‘La masovera’-‘, que també fou model de l’artista avantguardista.

 

 

 

Sorprenent fou també escoltar el relat d’Angelina Rovira, de 71 anys, i escoltarcom de petita algú li va escapçar el cap a la seva estimada nina. Joan Miró li demanà quedar-se amb les restes de la nina i també una carbassa molt habitual al mas, on els pares de l’Angelina feren de masovers entre 1955 i 1975. No li va dir per què volia aquells estris i anys després ha quedar bocabadada en veure l’escultura ‘L’equilibrista’, feta amb la carbassa i la nina.

També tenia una història per explicar la Judit Robert Macià, de 59 anys: ‘La meva mare era modista i va treballar al Mas Miró cosint, arreglant i “senyalant” la roba de la família’. Viuria moments molts íntims quan cosiria les inicials JM, per a Joan Miró, les mateixes inicials de la roba que havia cosit per al seu pare, Josep Macià, que va morir jove. ‘Ma mare ha perdut tots els records i de vegades no es recorda de mi’, afegia per donar més dramatisme a la història. D’aquest relat en van fer un conte.

Cada història tenia el seu contrapunt visual amb les imatges de fons de la història que es relatava, amb un crescendo emocional que es rematava amb la imatge final, fos la de ‘La vaileta’, ‘L’equilibrista’ o la mare de la Judit Robert.

Dramàtica fou la darrera història narrada per Josep Maíllo, fill d’un escultor i motllista que va ser contractat per Miró al lllarg d’un estiu per tal d’ajudar-lo a fer peces de cara a una exposició imminent. ‘Els dos van mantenir una gran amistat’. Un bon dia, en Joan Miró ‘li va dir al meu pare que faria una exposició a Nova York i li demanà si volia anar amb ell. Quan li ho va explicar a la mare, aquesta li va respondre: ‘Durant els quatre anys de la guerra no te’m vist el pèl i ni tan sols vas veure néixer el nostre fill Juanito’. No el va deixar anar i temps després, quan van comprar una televisió en blanc i negre, en Joan Miró apareixia sovint en les notícies. ‘Ma mare recordava com li agradava el vi i les olives que ella li servia, però el meu pare callava. Sempre que sortia en Joan Miró per la televisió, el meu pare callava. Hagués volgut anar a Nova York i triomfar allí. No va poder ser. És una record agredolç’.

Vicenç Toda, Assumció Pellicer, Maria Carme Calaf, Judit Robert, Josep Maria Savall, Miquel Anguera, Gerard Martí, Angelina Rovira i Josep Maíllo, tots amb històries orals viscudes en primera persona o contades pels seus pares, foren els relators de l’estret enamorament que Miró i Mont-roig van viure durant tota una llarga vida, i amb les seves intervencions van enllaçar amb el gran homenatge que Mont-roig va retre en vida a l’artista l’abril de 1979.

“Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig. És el xoc preliminar, primitiu, al qual sempre torno. En altres llocs tot ho mesuro en comparació a Mont-roig”, va deixar dit el pintor.

Jaume Garcia