Gerard Gené, alcalde de Vilallonga: ‘Els valors que m’han inculcat a casa han estat molt positius per a mi’

🔊 Escoltar la notícia

Gerard Gené Solé, de 63 anys, vilallonguí de tota la vida i jubilat des de fa uns mesos, ha tornat anys després a l’Alcaldia del seu poble. En aquesta entrevista amb DiariTots21 ens obre les portes a la seva vida més personal, les seves aficions, la seva família i la seva passió per viatjar en moto.

La jubilació t’ha permès tornar a ser alcalde?

Sí. Vam guanyar en tres legislatures, del 91 al 95, del 95 al 99 i del 99 al 2003. Primer vaig ser a l’equip de govern com a regidor, després com a alcalde amb majoria absoluta i la tercera vegada, vaig guanyar, però no vaig poder governar perquè a Vilallonga es va fer el primer tripartit de Catalunya. Es van unir el PSC, ERC i el PP.

Per què es va fer el pacte?

Perquè els convergents no manéssim. Era un pacte contra Convergència. I puc dir que el llegat d’aquells anys en què vam governar no s’ha superat en 20 anys. Moltes coses importants es van fer aquells anys. Vam passar de recollir la brossa amb un tractor i abocar-la a la riera, a fer-ho amb contenidors, vàrem construir el centre cívic, al costat del centre recreatiu, on les associacions del poble hi fan tota mena d’activitats, també ara hi tenim el museu del cinema, vam aconseguir de la Generalitat l’ampliació de la carretera del pont de la riera fins al Morell, ampliant la calçada i actuant amb tot el tram que passa pel poble, per reduir velocitat dels vehicles, vàrem traslladar la festa major d’estiu al poliesportiu, guanyant espai, entre d’altres coses. És evident que després es van fer coses importants. Però quan van arribar els anys del ‘boom’ de la construcció, a Vilallonga no es va aprofitar i no es va deixar un bon llegat per al poble.

Deixem la política. Anem a la persona. De quina família vens?

Vinc de casa de pagès. Els meus pares, el Joan i la Maria, eren pagesos de sempre, el meu padrí havia vingut a Vilallonga a principis del segle XX des de Masllorenç a treballar al Mas de la Montoliva. El meu pare va néixer al mateix mas el 1919. Ma mare és de la Pobla de Cérvoles. Jo i el meu germà, el Valentí, som nascuts aquí, al poble.

El teu germà també es dedica a la política?

Va ser regidor uns anys i després ho va deixar.

Quina relació tenies amb ell, quines aficions compartíeu?

Sempre bona, i compartim l’afició de la moto, però de petits, és clar, ell és quatre anys més gran i aquesta era una distància molt gran quan érem nanos. Eren dos mons diferents. A ell, el deixaven sortir i a mi no perquè no era el gran.

Veníeu de família interessada en la política?

No, l’interès per la política no em ve de família. De política no se’n parlava gaire a casa. El meu pare va anar a la guerra amb els republicans, i entre la guerra, els camps de concentració, i la mili després, no en volia saber gaire cosa de política.

Éreu del Barça o del Madrid?

No som massa ‘futboleros’. Jo no sóc de cap equip, no m’ha motivat mai el futbol.

Hi ha algun esport que et cridi?

Honradament, no. Puc gaudir veient un partit de bàsquet perquè té aquelles emocions que altres esports no tenen, i les voltes ciclistes, però com a seguidor, no.

Quines aficions tens?

Sóc motorista de cap de setmana i d’entre setmana. És la meva afició.

I per on et mous?

Som una colla de Vilallonga, els Amics de la Moto, la típica que surt els diumenges. Sempre fem un parell de sortides a fora a l’any. Vam anar als Alps a passar una setmana, hem fet els Pirineus de punta a punta, els Picos d’Europa,… Busquem paisatge i muntanya, que és quan ho disfrutes. Tinc una bona moto, una BMW. Hi hagué uns anys que hi anava amb la canalla i la dona: eren excursions de cap de setmana en les que sempre venia algú amb furgoneta, i uns anaven amb furgoneta i un d’ells darrera meu.

‘Duros a quatre pessetes no existeixen’, em repetia el meu pare

Quins valors et van inculcar a casa?

Que t’has d’espavilar, que has de treballar, l’honradesa, ser bona persona i tenir educació. Aquests valors han estat molt positius per a mi. Això ho tinc clar. ‘Duros a quatre pessetes no existeixen’, em repetia el meu pare. ‘S’ha d’estalviar en el que es pugui i gastar amb el necessari’, em deia ma mare. Érem una família de classe mitja que menjava sobretot el que es cultivava al camp. Érem una típica família catalana de l’època.

Vas fer la mili?

No, perquè als sis o set anys vaig tenir un accident a la vista. De l’ull dret no hi veig des de llavors. Me’n recordo perfectament: el meu pare estava arreglant la nostra habitació. Jo vaig arribar i m’havia de treure les sabates, que anaven cordades. Una me la vaig poder treure i de l’altra no en podia desfer el nus. Aleshores vaig anar on era el meu pare, li vaig agafar un tornavís punxó, vaig posar el peu damunt del wàter per desfer el nus i el tornavís va patinar. No me’l vaig clavar, però em va tocar el nervi. No em vaig fer ni sang, ni vaig plorar, però no hi veia. Ja us podeu imaginar el sidral que es va muntar.

Què va passar aleshores?

Em van portar a un oculista de Barcelona, vaig estar bastant de temps ingressat al Clínic, on em van operar dos cops, i després a la Teknon. Al Clínic em trobava en un pavelló de sostre alt, antic, amb pacients que eren dones. En un extrem hi era jo i un xiquet de la Fonda Camí de Cambrils. Això em va quedar gravat. Doncs sabeu que fa un parell d’anys vam anar a sopar amb uns amics a Cambrils i em van portar al costat de la Fonda Camí, que havia obert un nou restaurant. Hi arribem, aturem el cotxe i veig el rètol de Fonda Camí. No vaig dir res a ningú i hi vaig entrar. Al primer home que em vaig topar, que era a la recepció, li vaig explicar la història de l’accident i em va respondre: ‘Tu ets el de Vilallonga!‘. Se’n recordava perfectament com jo. Em vaig quedar astorat. I va continuar dient: ‘Saps els cops que he anat a Andorra i en veure el rètol de Vilallonga he pensat en tu?’. Ens vam emocionar.

Va ser un trauma

Però no tinc mals records de tot allò. Tota la vida que m’he acostumat a veure-hi amb un ull. No vaig fer la mili i per aquesta raó vaig entrar a treballar a l’empresa Ravago, on m’hi estaria tota la vida. Si hagués anat a la mili potser no hagués estat així.

És Ravago l’empresa més gran de Vilallonga?

Sí, és una firma belga, i és una potència a nivell global. Es dedica a produir les matèries primeres plàstiques, per exemple, per fer una carcassa de televisió o una ampolla d’aigua. El mateix que fa Repsol o Dow, però amb unes qualitats diferents.

Quina feina vas desenvolupar a l’empresa?

Aleshores era una firma petita, amb tres o quatre treballadors. Jo tenia 21 anys, havia estudiat per administratiu i hi vaig anar per a treballar tres o quatre dies carregant i descarregant mercaderies, però m’hi vaig quedar 40 anys. Al principi el que feia era treball físic. Però vaig començar fent unes hores a l’oficina -no hi havia massa feina- i al cap de dos anys em van dir si em semblaria bé estar al departament de vendes. A més, el sou seria més alt si aconseguia vendre, és a dir, a comissió. Així va ser com me n’anava a Cornellà, a Esplugues, a Sant Adrià de Besòs i a L’Hospitalet, conduint per polígons industrials, poblacions que no sabia ni on eren amb carreteres de fa 50 anys. Però vaig arribar a tot arreu i no em vaig perdre mai. Anava amb el cotxe del jefe.

‘D’aquí a l’entrada de Barcelona, per autopista, trigaves menys que ara’

Què trigaves en arribar de Vilallonga a Barcelona?

D’aquí a l’entrada de Barcelona, per autopista, trigaves menys que ara. Recordo que me n’anava a Sant Adrià de Besòs amb els mapes-guies antics. Em vaig convertir en un expert en el seu ús.

Et guanyaves bé la vida, oi?

Sí, no em queixaré mai de Ravago. Van ser uns anys d’inici més normals -quant a ingressos-, després van venir uns anys bons, i posteriorment, va arribar la crisi del 2008, que va marcar un abans i un després en moltes coses.

Com vas entrar en el món de la política?

M’hi vaig posar de jove, abans dels 30 anys, amb els joves de Convergència del poble. Aquest punt de servei em motivava. Ara torno a ser polític, però penseu que en el meu recorregut he estat a l’Associació d’Amics del Roser, he estat president del Centre Recreatiu i membre d’altres entitats. D’allà on m’han demanat hi he format part. Em motivava i em motiva.

Com vas conèixer la teva dona?

A la discoteca Flash Back de Salou. Em vaig casar amb la Carme amb 26 anys. Era l’any 1986 . Havíem festejat quatre o cinc anys. La cosa va anar bé i aquí estem. Ara fa 38 anys que ens vam casar.

Un clàssic, això de la Flash Back. I d’on és ella?

De Constantí, com “Els Pets”.

Quants fills teniu?

Dos. La Myriam, que té 35 anys i treballa a Ravago, i l’Albert, que en té 32, i és jardiner. Ja són independents: ella viu a Vilallonga i ell al Morell. I encara no m’han fet padrí (somriu).

‘Els últims cinc anys, he recorregut Espanya de punta a punta’

Parlàvem de feina. Viatjaves per Espanya?

Sí, per tot Espanya. He tingut èpoques que he fet menys i altres de més. Els últims cinc anys, he recorregut Espanya de punta a punta, per vendre porexpan que es feia servir a les caixes de peix. Això m’obligava a moure’m molt ja que es fabriquen a Bilbao, Astúries, Cantàbria, Galícia, Camp de Gibraltar, Cadis, Lepe,… tot dispers. No té sentit fabricar una caixa de peix a Saragossa, pujat a un camió i enviar-la a la costa, a 200 quilòmetres de distància. Les fàbriques es troben a la costa, a prop d’on hi ha la demanda.

I la teva dona s’encarregava de cuidar els fills

Sí. La Carme ha tingut tota la responsabilitat de tenir cura d’ells durant anys mentre jo viatjava.

Si haguessis d’escollir dos llocs d’Espanya, amb quins et quedaries?

Com a ciutat, Logronyo. Es una població còmode per viure-hi, fàcil per a la circulació, amb un centre de ciutat que m’agrada molt, amb molta vida al carrer, amb una gent molt agradable i a més es tracta d’un lloc que no està massa lluny d’on jo anava. Quan havia d’anar a Bilbao la meva seu hotelera era Logronyo. Era més còmode estar-hi tres nits allí que no canviar d’hotel cada dia.

‘Escoltaven Jiménez Losantos cada dia i ens tenien per terroristes’

La gent amb què t’has trobat què tal era?

La gent és més normal del que diuen els polítics. Puc explicar anècdotes de gent de Valladolid i d’altres llocs. Fa bastants anys vaig tenir un client a Sòria. L’empresa a la que venia plàstic es deia Patriaplast. Ja et pots imaginar de quin color polític eren. Vaig tenir discussions sanes molts cops. Era l’època de Carod Rovira reunint-se amb ETA. I jo els preguntava: ‘Això que em dius, on ho escoltes?’ I em responien: ‘Al Federico Jiménez Losantos‘. I jo els responia: ‘Home, posa la SER‘, i ells em deien: ‘No!, que són uns comunistes!’. Imagineu-vos! El món polític és més dolent que no pas la gent, que és més sana. ‘No comprarem res català!’, em deien altres. ‘Doncs això que us perdeu. Jo seguiré venint aquí a comprar formatge manxec i el vostre corder, que m’agrada molt, i si no voleu les coses bones nostres us foteu’, els responia jo. Escoltaven Jiménez Losantos cada dia i ens tenien per terroristes. Si resulta que a Catalunya vas a demanar un tallat i la gran majoria et respon en castellà!

Ens queda que ens diguis quin segon lloc d’Espanya t’agrada més?

És difícil de triar. Penso més en el nord, qualsevol poble d’Astúries. També tinc bons records de Jerez de la Frontera, de Múrcia, de la Meseta,… però el nord és paisatgísticament espectacular, amb aquells pobles que pengen damunt del mar. Encara hi ha gent de Ravago que quan viatgen em truquen per demanar-me que els recomani un lloc per anar a dinar.

Quants anys vas estar a la carretera?

Trenta-cinc anys. He vist canviar Espanya. Per exemple, jo anava a València quan era el semàfor d’Europa. L’autopista acabava amb un semàfor dins de València. Havies de fer totes les rondes de la ciutat per anar a l’altra part i t’hi podies estar una hora… o tres, per agafar la carretera d’Albacete, que era una carretera d’un sol carril plena de camions. Anàvem tant lents que un portava el cotxe i l’altra podia anar recollint taronges. Ara bé, quan els valencians es van posar les piles, amb els governs del PP, que deien que eren corruptes, ens van passar la mà per la cara als catalans. En poc anys van fer autovies impressionants, com ara la d’Alcoi, que havia estat una població aïllada.

On estaves quan es va declarar -i congelar- la independència de Catalunya, el 27 d’octubre de 2017?

A l’oficina. Ho recordo perquè ho vaig viure molt intensament.

Com ho vau viure a casa?

Estàvem preocupats. No sóc un independentista al cent per cent, m’hagués agradat més un model federal amb un fons comú. Ara bé, si em preguntes segons què, ho engego a dida, però també és cert que m’he guanyat la vida fora de Catalunya i aquell sentiment (contra Espanya) no el tinc. Però hi ha dies que veus la televisió i el que fan els jutges , i aleshores ho veus diferent…

Com creus que acabarà la llei d’amnistia?

Espero que ho acabin ràpid i tiri endavant.

Quan li vas dir a la teva dona que et tornaries a presentar per ser alcalde, com ho va veure?

Em va donar suport. Sempre havia dit que no descartava tornar al món de la política. Em va agradar l’etapa que vaig ser a l’Ajuntament i les circumstàncies de la feina m’han permès jubilar-me abans de temps i no sóc un home d’estar-me a casa mirant les obres. Necessito activitat i una mica d’obligacions. Tinc un hortet.

‘Jo sóc dels que encara planto patates, bajoques i faves tot l’any’

Tens un hort?

Mon pare tenia una mica de terra, i com he viscut sempre això de fer de pagès, i sempre m’ha agradat, fa uns anys em vaig comprar una finca per a mi. Jo sóc dels que encara planto patates, bajoques i faves tot l’any. Durant el bon temps planto tomàquets, enciams i quatre pebrots.

Acabem: què voldries que la gent descobrís de tu després d’aquesta entrevista?

M’agradaria que descobrissin que sóc una persona molt assequible per a tothom. Crec que sempre ho he estat i més sent alcalde. Sempre he rebut tothom que m’ha vingut a veure, sigui per una queixa o per una consulta. El cert és que tinc una relació fàcil amb la gent.

Mayo Lorda / Jaume Garcia