La Júlia té 27 anys i, quan en tenia 14, va començar una relació amb un noi. “Al principi tot era fantàstic, estàvem molt enamorats, però un bon dia, sense cap motiu, ell em va insultar i, a partir d’allí tot va començar a canviar“, explica.
Ara sap que aquella relació era tòxica i que el seu és un cas de violència de gènere, però no en va ser conscient fins al cap d’un temps quan, veient una pel·lícula al seu institut, es va identificar amb la protagonista i es va adonar que allò no anava bé: “Un dia, a l’institut, van projectar la pel·lícula Te doy mis ojos (basada en un cas de maltractament masclista) i aleshores em vaig adonar que, tot i que en la meva relació no hi havia violència física, sí estava sent víctima de violència psicològica”.
El fet de no ser conscient de ser una dona maltractada és quelcom comú entre les noies joves i també entre les adultes. Per això la xerrada que ha dut a terme la Júlia a la Biblioteca Municipal Bibliocreixell aquesta setmana “és tan necessària“, comenta Chelo Picón, regidora de Benestar Social i Atenció a les persones de l’Ajuntament de Creixell. “És important que els adolescents, tant nois com noies, sàpiguen què és una relació tòxica i com comencen els maltractaments. Només educant-los en el respecte podrem tenir una societat lliure de violències masclistes”, afegeix.
La xerrada, que s’emmarca en els actes del 25N que organtiza l’Ajuntament, girava al voltant del llibre de l’editorial Meraki Calladeta no ets més maca, de l’autora Núria Prieto. El llibre recull el relat de 10 noies que han patit violència de gènere, relats ficcionats a partir d’històries reals acompanyats amb il·lustracions fetes per la mateixa autora. L’objectiu del projecte és mostrar deu històries reals i properes a través del relat en primera persona i posa l’èmfasi en les primeres alarmes d’una relació de maltractament.
“Ho faig perquè em fa por perdre’t”
Tal com explica la Júlia, “justificant-se amb l’amor que sentia per mi, ho faig perquè em fa por perdre’t, em deia, em controlava les xarxes socials, la gent amb qui parlava, quan arribava a casa…”, fins arribar al punt que “cada nit, quan em preparava la roba per anar a l’insti al dia següent, em feia una foto i li enviava per obtenir el seu vist-i-plau”. Va arribar un punt que el nuvi de la Júlia controlava el temps que trigava en arribar a casa des de l’institut, en dutxar-se, en sopar o en qualsevol activitat del dia a dia. Les trucades i els missatges eren constants i sempre per controlar on estava, amb qui o què feia.
Les amistats també van desaparèixer. “Jo tenia el meu grup d’amigues i, a banda, tenia el meu millor amic. Va arribar un punt que no els veia, ni a elles ni a ell, tot per no tenir problemes amb el meu nuvi”. “Només em relacionava amb ell i, quan celebrava el meu aniversari, per exemple, em sentia molt aïllada dels meus amics, que tenia la sensació que venien per compromís”, afegeix.
Després de tres anys, la Júlia va fer un cop de cap. “Primer vam estar un temps que deixàvem de sortir, però després hi tornàvem. Durant una setmana era el noi que jo havia conegut al principi, però després es tornava a convertir en el maltractador i, finalment, vaig decidir deixar la relació”.
Aquests tres anys li han costat a la Júlia temps de teràpia: “Els sentiments són diversos: culpa, vergonya, por a l’hora de començar qualsevol relació, inseguretat… i una baixada d’autoestima brutal“.
La Júlia fa xerrades pels instituts i escoles i també per casals i centres cívics, unes xerrades que li resulten terapèutiques: “Al principi, em posava molt nerviosa i fins i tot em sortia el riure quan ho explicava perquè em feia vergonya. Ara, però, tinc clar que això m’està ajudant a superar-ho i, si puc ajudar altres noies que ho estan patint, em sento molt satisfeta”.
V.Tapias
Equip de redacció