Dos dels records més vius que tinc de la coneixença amb Xavier Amorós són de fa uns quants anys a casa seva i tenen a veure amb la doble vessant de la seva personalitat: d’una banda, amb la figura literària, l’escriptor; d’altra banda, amb el personatge polític, el ciutadà. No en faré pas una biografia ni m’endinsaré en la seva bibliografia perquè totes aquestes dades ja són a les enciclopèdies, a les biblioteques i a la xarxa, sinó que em referiré als dos fets, per significatius d’un tarannà, que anunciava al començament del meu escrit.
Biel Ferrer
El record de l’home de lletres és de l’any 2015, quan va accedir a rebre’m a casa seva per tal de presentar-li la que aleshores era la meva culta parella lingüística perquè, vinguda d’Ucraïna i vivint a Reus des de feia uns quants anys, volia conèixer el poeta viu més important de la ciutat. Ella aprenia català amb mi com Joan Ferraté va aprendre de llegir gràcies a la pacient dedicació de Xavier Amorós. En aquella visita, vam intercanviar moltes paraules i fins i tot regals: el Xavier va obsequiar, amb generositat, la jove ucraïnesa amb un llibre seu i ella va dur-li un pastís típic de la seva terra. La cordialitat de l’escriptor va ser deliciosa i l’agraïment de l’estudianta, infinit. La seva obra poètica va guanyar una lectora més i, amb ella, una fidel parlant de la llengua catalana. Des del poble de Pradell de la Teixeta, el tornaveu havia arribat fins a una altra petita vila a l’Oest d’Ucraïna, on, ara que ell ha traspassat, hi ha una guerra terrible per culpa d’un dictador rus criminal que nega la condició nacional al país dels colors blau i groc, com feia amb Catalunya el dictador espanyol criminal, que va guanyar la guerra i encara governa a casa nostra per mitjà dels seus ferms seguidors i subtils col·laboradors. Jo ja li havia llegit gairebé tota l’obra, a l’Amorós, que, com a escriptor, havia anat publicant, és clar. De fet, Amorós va tocar tots els gèneres literaris: la poesia, l’assaig (l’articulisme), el teatre i la narració (el memorialisme). I la llengua li era pàtria, com Gabriel Ferrater afirma tot parlant de Josep Carner.
El record de l’home polític és anterior, de l’any 2010. Aleshores, la plataforma d’entitats ciutadanes Reus Decideix organitzava la consulta popular sobre la independència de la nació catalana, hereva de la d’Arenys de Munt de 2009. Vam decidir de demanar el suport de personalitats de Reus per tal que les persones que dubtaven de participar-hi democràticament perdessin la por i s’engresquessin a fer-ho. Quan vaig visitar Xavier Amorós per tal sol·licitar-li que ens fes costat, em va fer a mans un text manuscrit que deia: «Per la independència de Catalunya i per la concòrdia entre tots els ciutadans de Catalunya. Xavier Amorós. Reus, 15 d’abril de 2010». Era, doncs, la versió en prosa del seu també breu i celebrat poema «A la pàtria»: ‘Feu-la lliure i suau, / blanament ajaguda / en el concert dels pobles, / perquè pugui oblidar-la’. La independència de Catalunya era, doncs, per a ell, un objectiu indefugible, en el seu pensament polític, en el mateix ordre jeràrquic que la justícia social per la seva sensibilitat progressista, de ciutadà i polític d’esquerres. Aqueixa idea, me la va refermar per mitjà d’una carta privada amb data 7 de març de 2014, en què feia seva la reflexió de Salvador Espriu de l’any 1963, que va passar decididament a la radicalització a favor de la independència després d’uns pocs anys d’haver publicat La pell de brau: «Vaig escriure La pell de brau perquè no fos dit que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec -i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre». Joan Salvat-Papasseit també havia fet la mateixa evolució anys enrere: llegiu-li’n Les conspiracions, de l’any 1922, d’un socialisme que encara creia en la possibilitat de redimir Espanya, passa a l’independentisme explícit, amb l’estel com a símbol inequívoc, convençut que l’única via possible d’alliberament nacional (i també de classe) és la separació: ‘Catalans! tots en peu, / l’Escorial deixem-los / per trofeu». Talment, el Xavier, un altre ciutadà de Reus i amorós de la pàtria que no ha pogut veure lliure la nació per les renúncies de qui havia de culminar el procés d’alliberament.
Descansi en pau, doncs, el degà de les lletres catalanes, que, pel que va gosar poder escriure i publicar, serà etern si el continuem llegint com es mereix i si en servem la fidelitat a la pàtria que, recordant-lo, alliberarem.
Biel Ferrer Puig
Filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l’institut Gabriel Ferrater de Reus
Equip de redacció
