De fa un temps cap aquí alguns representants municipals venen qüestionant les bondats i la coherència de la política urbanística de la ciutat pel simple fet de posar tots els obstacles possibles a l’acció de govern, sense adonar-se que el que estan fent és perjudicar greument a aquells col·lectius amb més dificultats de la nostra societat. Col·lectius que no poden accedir al mercat lliure de l’habitatge i que necessiten una política decidida de les administracions per garantir aquells drets que contempla tant la Constitució Espanyola com el mateix Estatut de Catalunya.
Begoña Floría, portaveu de l’equip de govern de l’ajuntament de Tarragona
Com deia Miquel Martí i Pol, el que és essencial es diu amb senzillesa. Així les conseqüències de les polítiques que proposen aquests col·lectius, a la pràctica seria l’expulsió dels tarragonins i tarragonines a viure a altres municipis veïns, doncs la manca d’alternatives raonables pel que fa a la creació de sol i d’habitatges protegits ho faria inevitable. Tal vegada aquesta visió coincideix amb polítiques com les del segon municipi de Catalunya amb les rendes més altes, on la regidora de Serveis Socials manifestà fa pocs dies, que qui no tingui determinades rendes que li permeti viure en aquest lloc, que marxi a un altre poble on pugui viure.
Es vol fer creure que la política de crear nous sòls, tant a llevant com a ponent, i la de rehabilitar les zones més centrals de la ciutat són contraposades i per això es fan servir eslògans més propis de la cultura twittera, com ara “ens preocupa més la ciutat construïda que la per construir” (afirmació d’un representant municipal agafant les paraules d’un altre autor), o “que la política del Dònut és un error”.
Rehabilitar és necessari, però les dificultats de portar aquestes polítiques a la pràctica són innumerables: propietat fraccionada, superfícies dels solars, ocupació dels habitatges, finançament,… A més, aquestes operacions per tractar-se de sol urbà consolidat, no comporten normalment reserva d’habitatge protegit. Una altra cosa serien exemples com els que s’estan impulsant en grans ciutats on és obligatori que les operacions de rehabilitació en sòl urbà consolidat tinguin un percentatge d’aquest model habitacional protegit. Són els casos de París, Londres, Nova York i ara Barcelona.
En tot cas, a la nostra ciutat (coma totes els municipis de tamany mitjà) aplicar aquestes polítiques requeriria molt de temps i per ser honestos en cap cas estarà a l’abast de tothom. Per fer-les accessibles caldran plantejaments d’ajuts tècnics i econòmics molt importants que són inassumibles amb les estructures administratives i financeres municipals. I així i tot no cobririen les necessitats que tenim.
En definitiva, a Tarragona és necessari crear nous sòls per tal de garantir un suficient nombre d’habitatge protegit per cobrir les necessitats actuals i futures. Sòls que han de complir les exigències dels nous temps, amb criteris de respecte absolut a la natura i els principis que han de regir els preceptes a la necessària transició energètica.
Per acabar, malgrat que resulti una obvietat, és important llegir el que diu el nostre Estatut en el seu Article 47 d’Habitatge: “Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”. La nostra responsabilitat com Ajuntament de Tarragona és aquesta.
Equip de redacció
