Juan Cruz és cineasta i coordinador artístic de La Violeta
“Mentre t’acabes de vestir, davant del mirall, has descobert sense voler el somriure trapella del desig. És festa major i avui hi ha ball a la Violeta. No saps ben bé si és una orquestra o un Dj. T’és igual. Has decidit posar-te aquella samarreta que et van regalar pel teu aniversari i que et fa tipet. Explores cada mil·límetre de la teva pell —encara llisa i tibant per la teva joventut— a la recerca de qualsevol microscòpica anomalia. Et tranquil·litza no trobar res que et pugui generar inseguretat perquè saps que al ball hi acudirà M. Li direm així: M. Amb M. has coincidit algun cop, teniu amics en comú. M. t’agrada. T’agrada molt. De tant en tant, entres al seu perfil d’Instagram a tafanejar. Vols saber què fa, on està, amb qui. Quan se te’n va de les mans la fantasia, t’imagines dins d’una d’aquestes imatges, al costat de M., somrient davant d’un sol que s’està ponent i us pinta la pell de color or. El diagnòstic és clar i el tractament també: tu el que vols és cardar amb M. i per això fins i tot, abans de sortir de casa, el mirall del rebedor, també t’enxampa amb aquest somriure trapella del desig”.
“T’endinses pel túnel de la Violeta i t’acostes fins on hi és el bo d’en J. Li direm el bo d’en J.; que és qui aquesta nit valida les entrades per entrar al ball. Treus la teva i li ensenyes el salconduit que t’ha de portar fins a la pista de ball, fins a M. Ja sents de fons la música amortida. De reüll, veus les portes tancades que són a més d’una desena de metres d’on et trobes en aquella part fosca que fa d’avantsala. Se t’eriça la pell i notes un calfred elèctric que recorre la teva esquena de pura excitació. Moment que talla en sec el bo d’en J. quan et diu que hauràs d’esperar, que l’aforament està complert. De l’excitació no en queda ni rastre. El bo d’en J. també et diu que així que surti una persona i marxi, podràs passar. Poses cara de no entendre res, poses cara de dir que és festa major, poses cara de què això no pot passar i és aleshores quan el bo d’en J. et diu que no pateixis que segur que de seguida marxa algú i pots passar, que ets la primera persona de la cua, i et fa un gest per a què et giris i comprovis que darrera teu s’ha format una bona filera de gent que també porta a la seva mà una entrada per al ball. L’aforament és per a tres-centes persones, estàs de sort, ets la tres-cents u, et diu el bo d’en J. Però això a tu t’importa un rave. Portes dies pensant en aquell ball, en aquell moment, en M.! Vols veure a M. Vols veure als teus amics i amigues que segur ja són a dins. De sobte, la porta s’obre. Surten dues noies que… (oh, shit!) es posen al lavabo”.
“Potser no has escollit el millor calçat quan decideixes pensar en positiu: potser M., encara no ha arribat, potser els teus amics, tampoc. Et tornes a girar, ara amb la clara intenció de fixart’hi qui hi ha a la cua. Déu meu, quina gentada! Veus alguna cara coneguda, saludats, gent que et sona, una veïna amb la que no et parles, ja no recordes el per què. Les noies que han anat al lavabo surten d’aquest i tornen a entrar al ball, bufes i el bo d’en J. et mira comprensiu i aixeca les celles en un gest d’empatia. Es torna a obrir la porta i quan veus qui surt notes com el cor et batega, com el notes a la gola. És M. És M.! El bo d’en J. somriu perquè ha vist com tota la llum se t’ha posat a la cara. Ell pensa que és perquè ara podràs entrar, però tu has atrapat la llum com ho fa un forat negre perquè veus com s’acosta cap a tu caminant amb decisió. I amb aquesta mateixa decisió, M., treu el mòbil de la ronyonera i posa la mirada sobre la seva pantalla i ara és la llum que es posa al seu rostre i passa pel teu costat sense fixar-se en tu. Sense saber de la teva existència. Et sents una pedra i només canvies d’estat quan notes que el bo d’en J. t’ha agafat l’entrada de la mà, veus com l’estripa i sents com et diu: ja pots passar”.
Tornem a la realitat! Sempre he estat a favor que la Violeta fos un espai polivalent en la seva més àmplia accepció (incloent un passadís central a la platea), més enllà de treure els seients per convertir-lo en un espai diàfan per ballar. Així ho vaig traslladar quan el projecte de remodelació estava només sobre el paper. No he canviat de parer. Ni una centèsima de mil·límetre. No entraré ara a relatar el què ha passat durant aquests tres últims anys al voltant d’aquest tema, tots en som coneixedors (i quin no, pot informar-se), però sí vull assenyalar que comprar unes cadires mòbils havia de ser l’última fita d’un llarg, complex i car procés que precisament en aquests últims tres anys no ha avançat ni una centèsima de mil·límetre. Tres anys. Les cadires (les mòbils) en aquest episodi eren la teulada. I les cases, tots ho sabem, no es poden començar per la teulada. La realitat, a hores d’ara, és que hi ha un aforament limitat de 300 persones, —determinat per bombers que posa per damunt de tot la seguretat de les persones— que en el cas de decidir d’organitzar un ball de festa major, carnaval o cap d’any, per posar un exemple, deixaria, com a mínim, a un parell de centenars de persones fora. Sí, fora. Sense accés. En el millor dels casos a la cua. Esperant a que sortís algú per poder entrar. Si al final de tot no podem ballar i compartir junts l’espai quin sentit té reclamar ara la Violeta com a pista de ball?
Equip de redacció
