Sincerament, res em faria més feliç que equivocar-me. No sóc de les que esperen que les coses vagin malament per exclamar “Jo ja ho havia dit”, em sembla absurd, encara més si els plats trencats els paguem entre tots, i malauradament ja tenim una llarga experiència de projectes fallits sobre els riscos o la inconveniència dels quals vam alertar des del principi, com aquell forat indecent a la Part Alta que deien que havia de ser un pàrquing intel·ligent o com el projecte sobredimensionat per al Mercat Central. Tant de bo ens haguessin fet cas en el seu dia, tot això que ens hauríem estalviat!
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Sobre què m’encantaria equivocar-me? Sobre els Jocs del Mediterrani, és clar. Però com més va, més es confirmen les recances. El penúltim episodi és la renúncia de la UTE que havia guanyat el concurs per construir el Palau Esportiu. Més enllà de l’estranyesa pel que fet que vegin ara inviable econòmicament una obra per la qual acaben de licitar (que no ho van calcular abans de presentar-s’hi?) aquest endarreriment posa en evidència que anem molt justos de termini per acabar les obres, i estic parlant de les que ja sabem qui paga, perquè de la piscina no sabem si anem justos de termini o si anem sobrats, ja que hores d’ara no sabem ni si n’hi haurà.
La dificultat per acabar les obres en el termini previst és un dels riscos, i és important. Però n’hi ha més. Alguns tan cabdals com si s’aconseguirà arribar a la xifra d’aportacions de patrocinadors que permeti organitzar dignament els jocs. És cert que els diners dels patrocinadors acostumen a arribar quan ja tens l’esdeveniment a tocar, però és que ja el tenim a tocar! A més, en el cas de Tarragona el pressupost operatiu es cobreix en la seva pràctica totalitat amb el patrocini, en d’altres, com a Almeria, el patrocini només representava una part d’aquest pressupost. I a mi no em tranquil•litza gens que ara apareguin patrocinadors anònims. La figura d’algú que dóna diners però no dóna la cara pot ser molt lloable per a causes altruistes, però venint d’empreses i per a organitzar un esdeveniment em sembla incomprensible, precisament se suposa que el que busquen els patrocinadors, a més dels beneficis fiscals, és la publicitat positiva que implica lligar el seu nom a un esdeveniment d’èxit.
Moltes incerteses. Per no parlar del llegat, que finalment no només serà molt més petit del que en un principi s’havia arribat a parlar sinó que també planteja dubtes sobre la seva sostenibilitat futura: un palau d’esports és, per definició, deficitari, i caldrà tenir en compte les despeses de manteniment en tots els pressupostos municipals futurs; si l’arribada de turisme esportiu era una de les maneres d’assegurar-ne la sostenibilitat (buscant la manera de compatibilitzar-lo amb l’ús per la ciutadania, naturalment) sembla evident que la manca de piscina posa també en risc que serveixi per atreure turisme esportiu… Tot plegat, moltes incerteses i poques seguretats per a un projecte que s’ha convertit en l’única aposta de l’equip de Ballesteros, una aposta que condiciona el futur i que condiciona tota l’acció municipal, fins i tot les aliances de govern.
Vam perdre l’oportunitat de renunciar-hi a temps, assumint que perdríem coses però que com a mínim no arriscàvem més, i ara ens trobem en una fugida cap endavant, no sé si sprint o cursa d’obstacles. Són certeses el que necessitem, no apel•lacions a l’optimisme o al triomf de la voluntat de manualet d’autoajuda.
Tant de bo m’equivoqui, perquè si el llegat és un deute el pagarem nosaltres i els nostres fills.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Equip de redacció
