Antonio Barrero: ‘La situació de la llengua catalana en els mitjans audiovisuals’

🔊 Escoltar la notícia

Fins ara -durant molt de temps i en ponències, debats i escrits diversos- he anat explicant que, al nostre país, teníem una literatura, un teatre i una música normalitzades -podies triar, decidir i veure representacions teatrals en català, llegir llibres en la nostra llengua i gaudir de la bona música que es fa en català-; fins i tot podíem vanagloriar-nos de tenir uns mitjans de comunicació públics i privats de molt nivell, i un model d’escola únic amb una immersió lingüística que assegurava l’aprenentatge i l’expressió dels nostres nois i noies en la llengua que ens és pròpia i -també- en les altres. I reblava aquesta afirmació dient que el cinema era l’únic àmbit de la cultura en què el català estava lluny de la normalització. I a partir d’aquí començava a analitzar la situació de l’audiovisual.

Però a hores d’ara, tot aquest argumentari ja no és cert. D’un temps ençà, tots els àmbits de la cultura i la comunicació han sofert una involució enorme i desproporcionada, molt lluny de l’ideari, del consens i de la voluntat de la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país. La llengua catalana, símbol indestriable de la nostra identitat, s’està perdent. Ja no podem triar lliurement què veiem, què llegim, què escoltem, com vivim.

El consum de l’audiovisual en català

En aquest context, la invisibilitat del cinema i de la comunicació audiovisual en català cada cop és més evident. L’audiovisual en català (doblat, subtitulat o en versió original) ja no és una opció susceptible de tria: els exhibidors i les sales de cinema no el programen, les plataformes de vídeo a la carta no el tenen al catàleg, els videojocs l’ignoren, i les xarxes socials que promouen continguts i clips per a un públic jove tampoc el contemplen.
I aquests dies assistim, astorats, a les negociacions amb el Govern de l’Estat sobre la presència del català a les plataformes de vídeo a la carta, un debat que hauria de ser innecessari si s’apliqués la directiva europea d’obligat compliment (un 30% dels catàlegs han d’estar reservats al cinema europeu) i, també, l’article 3.3 de la Constitució Espanyola segons el qual la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

I per què es produeix aquesta manca de programació i de consum de l’audiovisual en català?

· Els distribuïdors, exhibidors i majors de Hollywood no compleixen la normativa segons la qual un 25% de les produccions exhibides a les sales comercials han d’estar doblades o subtitulades en català, segons la darrera llei aprovada pel Parlament de Catalunya.

· L’espectador no té interès pel consum de produccions doblades o subtitulades, i encara menys pel cinema d’autor i de baix pressupost en el cas de les versions originals.

· Les crisis econòmiques i sanitàries han canviat els protocols de projecció: les sales de cinema han donat pas a les plataformes digitals a domicili, i s’han generat nous públics que busquen altres continguts i formats allunyats de la militància lingüística.

· La situació política i social creada al país en els darrers anys no afavoreix l’autoestima que ens hauria de fer avançar culturalment com a poble.

Rodar en català

Però, independentment dels tants per cent a les plataformes, de l’assistència a les sales i del canvi de paradigma pel que fa al consum, per què no es produeixen més sèries i pel·lícules en català? Aquest seria el gran dèficit del moment, i no tant el doblatge o el subtitulat.

Tenim una indústria cinematogràfica que no té res a envejar a la d’altres països semblants al nostre, professionals de llarga trajectòria, voluntats creatives, talent, materials imaginatius, universitats i escoles de cinema de referència… per tant, per què no es roda més en català?
Segurament hi ha moltes causes; n’apunto algunes:

· Les productores catalanes no volen assumir riscos, i tot i que les històries succeeixen i es roden aquí, amb direcció i equips tècnics i artístics catalans, amb localitzacions que evidencien el territori, amb històries que ens donarien a conèixer al món… la llengua emprada no és la catalana. Falta d’incentius econòmics? Por a la distribució, als mercats i a les vendes? Falta de rendiment? Baixa autoestima a la que al·ludia anteriorment?

· La falta de dotació econòmica per part de l’Estat espanyol per finançar produccions de sèries i pel·lícules en català és una evidència. En el context de les actuals negociacions s’ha pactat aportar 10,5 milions d’euros a aquest efecte (a repartir entre les 3 llengües cooficials de l’Estat!).

· La interrupció per part del Tribunal Constitucional de l’anomenat impost de les teleoperadores, una taxa aprovada per una àmplia majoria del Parlament de Catalunya, no va permetre el desplegament del Pla Estratègic de foment de l’Audiovisual 2017-2020 de la Generalitat de Catalunya. Aquesta era una bona mesura pal·liativa per a la producció de l’audiovisual català.

· L’ICEC, Institut Català de les Empreses Culturals, organisme que depèn del Departament de Cultura, ha de prioritzar la producció d’originals en llengua catalana, i que les línies de subvenció atorgades estiguin a l’alçada i no sigui necessària la coproducció de televisions alienes amb poc o nul interès per la llengua.

· TV3 ha de ser la televisió de suport de la producció rodada en català, el motor del sector: ha de participar, produir i coproduir els originals rodats en català, i acompanyar-los en la seva fase de comercialització i estrena a les sales de cinema i en la programació informativa de la cadena. L’eslògan TV3 amb el cinema català hauria de ser TV3 amb el cinema en català.

· És fonamental que l’Acadèmia del Cinema Català tingui com a objectiu visibilitzar, promocionar i premiar les produccions rodades en llengua catalana -sense menystenir cap llengua-. Per a la propera edició dels Premis Gaudí només hi ha 5 produccions de ficció en català i 17 en V.O. no catalana. Excel·lents produccions com MEDITERRÁNEO, LIBERTAD, LAS LEYES DE LA FRONTERA, CHAVALAS o TRES s’han rodat en llengua no catalana. És possible que LIBERTAD o MEDITERRÁNEO siguin les grans triomfadores dels Premis GAUDÍ, i és possible que aquestes mateixes produccions siguin les guanyadores dels Premis GOYA. A mi em grinyola alguna cosa.

· Les plataformes digitals són l’eina de consum audiovisual del present i del futur. I també les generadores de contingut de series, ficcions i documentals. Difícilment NETFLIX, HBO, AMAZON PRIMEVIDEO o DISNEYPLUS tindran interès a donar cabuda a la producció en la nostra llengua. Una excepció digna de menció és la plataforma FILMIN que, actualment, supera la quota del 18% pel que fa a la presència del català en el seu catàleg.

· Els treballs i projectes de final de grau de les universitats públiques i privades i de les escoles de cinema de Catalunya (ESCAC, sobretot) són, en la seva majoria, en llengua no catalana.

· Dels 120 i escaig festivals i mostres de cinema que hi ha a Catalunya, segons l’ICEC, només 1 festival promociona, publicita, projecta i premia les produccions audiovisuals actuals rodades en llengua catalana (en les modalitats de llargmetratge, documental, curtmetratge, videoclip, videocreació i producció educativa). Es tracta del FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema en Català de Roda de Berà, nascut l’any 2008 i amb 13 edicions celebrades.

Preservem el català, la llengua comuna dels Països Catalans; fem-ho des de qualsevol àmbit de la cultura, consumint-la i creant-la, al carrer, en el dia a dia, projectant-la al món… Les imatges en moviment travessen temps i fronteres, expliquen com som, remouen consciències, obren la ment, promouen canvis, emocionen.

Antonio Barrero
President de l’Associació FIC-CAT
Membre del Comitè. Àrea d’Educació