El que més m’agrada d’envellir, a més de tenir el sarró de la vida ple d’experiències i saviesa, és que cada cop tinc menys objeccions a dir allò que penso. Sempre he estat agosarat i mai he tingut por a donar el meu punt de vista sobre qualsevol tema per truculent que sigui. Els centenars d’articles d’opinió que he escrit són una bona mostra. No obstant això, reconec que en algunes ocasions m’he mossegat la llengua per no ferir sensibilitats o per no crear una opinió errònia sobre la meva persona. Però… sabeu què? Cada cop m’importa menys. Fa anys que sóc un llengut i a cada dia que passa ho soc una miqueta més. No m’importa un rave ser políticament incorrecte o que les meves paraules provoquin estralls entre els meu coneguts. Dic allò que penso, i punt.
Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Us he posat en context perquè faré una afirmació que potser alguns no entendran. Disparo: de tot el dolent que podem trobar a la nostra societat, el que menys suporto és la covardia. És un dels pecats capitals en què caiem amb més freqüència, i crec que si el corregíssim tot ens aniria millor. No sé vosaltres, però jo estic fart d’estar envoltat de covards. És obvi que hem de denunciar al polític que posa la ma a la caixa, però també a aquell que ho sap i no té els nassos de fer-ho públic. Vivim en una societat covard que s’atemoreix amb freqüència, i aquest és l’escenari ideal perquè els poderosos ens segueixin sometent i la distància entre classes es vagi eixamplant a tota màquina.
Precisament per tot això hem de posar en valor amb més força que mai aquelles persones que destaquen per la seva valentia. Dones i homes que no s’atemoreixen davant dels que manen i que posen la seva carrera –en ocasions fins i tot la seva vida- en perill per treure la veritat a la llum o per demostrar que les coses no són com ens havien explicat. Estic parlant d’aquells que fan seva la mítica proclama marxista “la pitjor lluita és aquella que no es fa”. Insisteixo, hem de posar en valor el seu treball i aplaudir-los. Per aquest motiu brindarem un homenatge a alguns d’ells en els Premis Ones Mediterrània d’enguany, que se celebren el dia 1 de juny a Tarragona i que arriben (ni jo mateix m’ho crec!) a la seva vint-i-quatrena edició.
Aquest dia trepitjarà l’escenari del Teatre Metropol (i rebrà un aplaudiment molt fort de les més de 500 persones que ompliran el recinte) Ana Garrido, la funcionària de Boadilla del Monte la valentia de la qual a l’hora de denunciar unes irregularitats enlloc de mirar cap a un altre costat va possibilitar que es destapés el cas Gürtel, la trama de corrupció més important de la història d’Espanya. Des de llavors molts s’han dedicat a destrossar-li la vida (per sort és molt forta i sé que ho superarà). També rebran un Premi Ones dos periodistes del Diario Público que són un exemple en els temps de crisi que corren per a aquesta bonica professió. Em refereixo a Patricia López i Carlos Enrique Bayo, que han destapat una gran quantitat d’exclusives relacionades amb les ‘clavegueres de l’estat’ i han posat en evidència que la suposada democràcia perfecta en què vivim té molts forats. Això els ha suposat moltes crítiques de polítics i també unes quantes querelles (tot i que les guanyaran totes…).
El poble huitxol també destaca per la seva valentia. Aquesta comunitat indígena ubicada a Mèxic té un enemic molt poderós com són les multinacionals mineres que volen explotar un territori que els huitxols consideren sagrat. Però sabeu què? Ells no són covats i porten anys plantant la cara. I ho seguiran fent. També podem parlar de la valentia de Juan Diego Botto, un actor d’èxit que enlloc d’envoltar-se de la jet set i del luxe prefereix fer-ho dels col•lectius i entitats que lluiten per la justícia social i per les causes justes. I podria continuar, però millor deixo alguna cosa per la nit de la cerimònia… En tot cas, totes les persones o col•lectius que premiarem tenen en comú que han decidit arromangar-se i treballar, cadascun des del seu àmbit, per crear món millor.
Ja sé que ho dic cada any i em repeteixo més que l’all, però no per això deixa de ser cert: cada edició dels Premis Ones és molt especial, i no n’hi ha cap que s’assembli a una altra tot i que ja són vint-i-quatre anys consecutius. Estic convençut que la cerimònia del proper 1 de juny serà única, irrepetible i inoblidable. El meu consell és que no us la perdeu. Ciutadans del món, estigueu atents: ha arribat l’hora dels valents.
Equip de redacció
