Ángel Juárez
Diuen que tots tenim els nostres secrets, i jo no sóc una excepció. Avui em trauré la màscara i n’explicaré un. És una història que va tenir lloc fa molts anys i molt pocs coneixen. Tenia previst endur-me-la a la tomba amb mi, però en els últims mesos s’han succeït dos fets que m’han impulsat a explicar-la: la mort d’Albert Vilalta i la venda de la planta de residus especials de Constantí, que s’ha concretat de manera oficial aquesta mateixa semana.
Ja ha transcorregut més d’un any des de la mort d’Albert Vilalta, una persona treballadora, professional i independent, que va tenir l’honor de ser el primer conseller de Medi Ambient de la Generalitat. Doncs bé, són molt pocs els que saben que en un moment determinat el meu camí i el de Vilalta es van encreuar. En aquell moment, vam ser protagonistes d’un episodi que va acabar amb la implantació de la incineradora de residus (l’única d’aquest tipus que existeix a Espanya) a Constantí.
Posem una mica de context en aquestes línies. A finals de la dècada dels vuitanta, sota el comandament del conseller Joaquim Molins, la Generalitat va decidir que era necessari instal·lar una planta per acabar amb els residus tòxics i perillosos (abans no s’utilitzaven tant els eufemismes) del territori, tenint en compte que Tarragona albergava un dels complexos petroquímics més importants del sud d’Europa. En un primer moment, el Govern va escollir la petita població de Forès. L’elecció es va dur a terme amb un secretisme extrem, i pràcticament ningú ho sabia… excepte en el propi poble. I llavors, la ‘bomba’ va esclatar. En un fet impensable en aquell moment (corria l’any 1990), l’helicòpter que transportava al President Pujol per visitar Forès va ser apedregat pels veïns.
L’incident va ser molt sonat (en aquell temps, el President Pujol era molt President) i arran d’això el pla del Govern es va enfonsar com un castell de cartes. Molts alcaldes convergents de la zona fins i tot van estripar el seu carnet i diversos municipis es van declarar independents. En aquest clima de tensió, un dia vaig rebre una trucada. En aquell moment, jo era el responsable de medi ambient per a tot el país de la Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatge Social de Catalunya i a més estava ultimant la posada en marxa de Mediterrània. Qui preguntava per mi a l’altra banda del telèfon era un responsable del recentment creat Departament de Medi Ambient de la Generalitat. I el missatge que em va transmetre va ser molt simple: el conseller Vilalta volia reunir-se amb mi per parlar sobre el problema de la incineradora.
Vilalta i jo vam mantenir una reunió (secreta i discreta) a Barcelona. El motiu va ser molt simple: ell (a diferència de Molins) tenia molt clar que abans de començar els contactes per ubicar la planta en un lloc determinat havia de tenir garantit el suport de les forces veïnals. En aquest sentit, com a representant social, jo vaig posar sobre la taula una sèrie de condicions indispensables i innegociables de caràcter ambiental i social perquè el projecte pogués fructificar. Entre d’altres, la creació d’una comissió de seguiment, la instal·lació d’una sèrie de tecnologia d’última generació per minimitzar l’emissió de contaminants i la inclusió de contrapartides socials que beneficiarien de manera directa als veïns de la població que acollís el recinte. Tot això, a més, hauria de ser ratificat abans de convertir-se en realitat per associacions de veïns i entitats.
I així va ser. Resumint-ho molt (la història és molt llarga i es va estendre durant diversos mesos) la planta va anar a parar a Constantí, però prèviament es van dur a terme moltes assemblees per tal que els veïns sospesessin els pros i els contres. Finalment, el projecte va comptar amb el suport social desitjat i es va acabar gestant. I, el que és més important, totes les condicions que vaig posar sobre la taula en la reunió amb Vilalta s’han complert de manera exemplar durant tots aquests anys… fins ara.
I és que 20 anys després, el procés de venda de la incineradora s’ha realitzat de manera opaca i amb secretisme, com va passar en el cas de Forès. I a sobre, s’ha liberalitzat la procedència i el tonatge dels residus. La Conselleria de Medi Ambient ha tornat a caure en el parany, ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra, decidint avançar sense tenir en compte l’opinió de la ciutadania. No s’han adonat que els temps han canviat, i que el que va fer Vilalta (un polític avançat al seu temps) és necessari perquè els projectes arribin a bon port.
En aquesta qüestió sóc contundent, perquè em deixo guiar per la meva experiència: no s’ha de moure un dit si no hi ha consens social. Perquè encara que alguna cosa sigui legal, encara que sigui quelcom que a tothom sembla que li agradarà (com ara una fàbrica de xocolata, per dir alguna cosa), sense el vistiplau del poble no funcionarà. Siguem intel·ligents i no tornem a caure en els mateixos errors de sempre. Encara que sigui a l’empara de la legalitat, o fins i tot sota l’excusa de la xocolata.
Ángel Juárez Almendros.
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
