Jujol va morir el dia 1 de maig de 1949, avui fa 75 anys.
Hi ha dues coses que perduren, allò que va deixar fet o construït, en direm les coses, i allò que d’ell podem aprendre, en direm les lliçons.
Coses, edificis, objectes, artefactes, enginys que va pensar, dissenyar i, alguns àdhuc els va fer o pintar, aquesta és l’herència física de Jujol. Son des d’edificis públics a baranes o làmpades en cases particulars, passant per fonts, custòdies i moltes intervencions en esglésies. Moltes d’aquestes coses han arribat prou maltractades a dia d’avui, amb prou feines hi ha hagut mitja dotzena de persones que se n’han sabut cuidar al llarg d’aquests anys, els uns per desconeixement, els altres per poca traça o mala fe (diguem-ho en termes tradicionals), els han desgraciat. Han fet que allò de jujolià que tenien hagi desaparegut.
Si no ha sigut mala fe ha sigut desconeixement el que li han fet a l’església que Jujol i el poble de Montferri van començar a construir com l’església de Montserrat al Camp de Tarragona. Agafar una ruïna, un inici de construcció i tenir la supèrbia d’acabar-la com pensaven, des d’una vessant gaudiniana, que l’hauria acabat Jujol és, com a mínim, desconeixement. Aquest ha sigut el gran problema que ha tingut Jujol que molts s’han atrevit a intervenir-hi pensant que era un petit Gaudí. Jujol no és Gaudí ni el podem considerar modernista, per això no el podem tractar en aquests termes, els que ho fan, s’equivoquen.
Malgrat tot, alguns edificis, resisteixen. Com es pot tractar millor una obra que interpretant-la des del coneixement de com feia l’arquitectura. Per entendre que vol dir intervenir en un edifici de Jujol mirin el que s’ha fet a Creixell, com s’ha tractat de bé el que quedava i com s’ha intentat amb la intervenció tornar-li la seva raó de ser. Aquest projecte s’hauria pogut acabar com l’església de Montserrat? aquest si, perquè ha sabut interpretar a Jujol com un arquitecte amb un món propi no com un deixeble de Gaudí o un modernista més.
Altres notícies: |
Les lliçons. A l’escola d’arquitectura, quan ensenyem l’ofici, tractem d’explicar les qüestions d’arquitectura que creiem que son rellevants per fer arquitectura. La carrera, des de fa molt temps, es divideix en unes matèries humanístiques i unes altres de tècniques. Cap lliçó que es pugui aprendre mirant Jujol és acadèmicament rellevant des del punt de vista tècnic: ni en estructures era un mestre (tot i la capacitat que tenia per entendre l’espai, l’estructura és usada al servei del projecte i no ostentant), ni en instal·lacions ni en construcció era innovador (seguia una tradició apresa que donava servei a la construcció, una tradició que era la dels treballadors de l’obra). La decoració sembla que ha desaparegut del programa arquitectònic actual, per tant d’això, a les escoles d’arquitectura del nostre entorn se’n parla, més aviat, poc. Des del punt de vista humanístic Jujol és rellevant però no des d’un punt de vista únicament teològic com alguns l’han volgut interpretar, no des del punt de vista històric, Jujol no cau bé en cap categoria històrica per l’època en la que va viure.
Perquè, doncs, en mirar l’arquitectura de Jujol ens sentim atrets com quelcom contemporani? Per tot allò que no sabem ensenyar de l’arquitectura, tot allò que no parlem de l’arquitectura però que sabem que és rellevant, és difícil posar-hi nom, però n’enumero algunes: quina és la base formal dels projectes, quina és la manera de combinar els colors, com ens podem relacionar amb la tradició, com dels materials més vulgars se’n poden fer coses valuoses, com aconseguir dotar de vida superfícies inerts, etc., aquestes, entre moltes altres, son les lliçons Jujol ensenya. Recordo, escrivint aquestes línies sobre Jujol, les paraules d’Alejandro de la Sota quan parlava dels seus mestres moderns, que no havia conegut en persona, i deia que es sabien “honrosos huérfanos llenos de posibilidades con su recuerdo”, així avui podem recordar el que Jujol, que ja quasi ningú recorda en vida, ens va ensenyar. Podem tenir l’honor de ser els seus orfes plens de possibilitats recordant la seva arquitectura.
Les celebracions son passatgeres i poc rellevants, no usem els 75 anys per comprar un pastís per Jujol, usem-lo per començar a valorar allò que ens va deixar com a continguts arquitectònics i allò que ens va deixar materialment, les lliçons les podem recuperar i les coses podríem intentar no maltractar-les.
Roger Miralles és arquitecte i director de l’Escola Superior d’Arquitectura de Reus
Equip de redacció