La transformació de la Plaça d’Elx, d’una zona ajardinada en una àrea cimentada, les places dures de les acabalels dels anys vuitanta del segle passat, a Barcelona, va ser el motiu de la meva primera crònica, com a corresponsal de La Sagrera pel diari El Noticiero Universal – Foto: Xavier Basiana
Aquest 26 de març es compleixen 40 anys des que vaig publicar el meu primer article periodístic, quan tot just feia sis mesos que havia començat a estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, un dels pocs llocs de l’Estat espanyol on s’impartia aquest ensenyament. Des d’aquella data s’han produït molts canvis en la meva professió, sobretot motivats pels avenços tecnològics espectaculars.
La tecnologia ens ha fet humans, apunta l’arqueòleg Eudald Carbonell, basant-se en que som la única espècie que fins ara ha elaborat eines tant sofisticades com les que tenim a l’actualitat, i sempre que hi ha hagut una implementació i s’ha socialitzat, les nostres vides s’han transformat. Aquest fet ha tingut la seva repercussió també en el periodisme.
Recordo poc dies després d’entrar a la Universitat que un grup d’estudiants més grans ens donaven una postal amb un acudit. Es veia com, a mida que anaves superant cursos, cada vegada assisties a classe més carregada d’eines: a primer amb un bolígraf i un paper, després la gravadora de veu, uns micròfons, un trípode, una càmera de televisió… Així acabaves la carrera sent una professional multimèdia, però amb un munt d’aparells a sobre. Ara tot això ho tenim en un de sol: al mòbil. Pel camí hi ha hagut situacions i moments de readaptacions que a vegades han estat molt crítiques i en ocasions ha suposat la desaparició de mitjans: com en l’evolució humana, només sobreviuen els qui tenen millor capacitat d’adaptació, i el control de la tecnologia, i de la més avançada, ha estat decisiu.
Enregistrant unes declaracions per a TV3 a Josep Gomis quan era conseller de Governació de la Generalitat, amb el company Salvador Mañé.
És un procés que ha viscut el Periodisme en la seva diversitat de gèneres: ràdio, premsa escrita, el món digital, la televisió… i que en els darrers tres anys encara ha tingut moments més disruptius per una pandèmia, la Covid, que també ha marcat un abans i un després en les nostres maneres de treballar, especialment potenciant els formats més híbrids i multimèdia.
Amb el portàtil i l’ipad al jaciment del Camp dels Ninots i a Orce respetivament preparant notes de premsa sobre terreny.
Els meus primers passos pel Periodisme els vaig començar a donar el curs 1982-83. Hi havia molta il·lusió pels mitjans nous i suposadament democràtics que havien sorgit a partir de les primeres eleccions postfranquistes. Triomfaven diaris com El País, i encara hi havia vespertins com El Noticiero Universal. Tots els que començàvem teníem entre les nostres fites treballar en algun d’ells. Jo ho vaig fer com a becaria en aquest últim, en un moment en què les pràctiques externes no estaven regulades i cadascú es buscava la vida com podia. En el meu cas, un professor que hi col·laborava, el benvolgut Albert Chillón, va comentar-nos que es necessitaven corresponsals de barri, a Barcelona, i jo em vaig oferir per escriure notícies sobre el meu barri obrer de La Sagrera. A partir d’aquí vaig anar elaborant altres informacions, sobretot culturals. Treballàvem amb màquina d’escriure, el telèfon de sobretaula i una gravadora de veu. Les cròniques, si les elaboraves fora de la redacció, les portaves en persona impreses. L’equip de treball es complementava amb les llibretes i les agendes de contactes de paper, el bolígraf i el típex. A les redaccions, la fotocopiadora o el fax eren altres companys de viatge.
Seguint la roda de premsa pel diari Avui de la presentació de la moció de censura conra el socialista Josep M. Recasens l’any 1989, a l’Ajuntament de Tarragona
També hi havia les teclistes, companyes que amb molta paciència prenien nota del text que els hi anaves dictant per telèfon quan els hi passaves cròniques des de fora de la redacció, cosa que vaig viure amb més intensitat a les acaballes dels anys vuitanta del segle passat com a corresponsal de Tarragona pel diari Avui.
Seguin les protestes antinuclears a l’Ajuntament de Mont-roig del Camp el 1990 amb motiu de l’incendi de Vandellós I – Foto: Àngel Catena
Un avenç significatiu va ser quan a principis dels anys noranta, fent la mateixa feina, però per a TVE, et donaven un “busca”, un aparell petit que rebia missatges curts de text, petits avisos, i normalment t’indicava un telèfon i la persona del mitjà que volia parlar amb tu. En general, aquesta situació es donava quan no estaves a casa, i com que no existien els mòbils, era una manera de localitzar-te; llavors tu moltes vegades havies de trucar des d’una cabina i a cobrament a destinació. Era la nostra manera de teletreballar.
L’any 1992, a Porrera, entrevistant a Lluís Llach, llibreta en mà! – Foto: Sònia Rimbau
A partir del 1995 amb la socialització d’Internet, el correu electrònic i la implantació dels mòbils, primer molt senzills i després ja amb els smartphones, es viurà una profunda transformació que encara continua. Més que mai és la immediatesa de la informació, el periodista multimèdia integral amb petits aparells que permeten enregistrar veu, imatges en vídeo, fotografies, penjar continguts als portals digitals, a les webs i a les xarxes socials.
En aquests 40 anys la professió s’ha diversificat moltíssim amb noves especialitats. Hi ha hagut a més la irrupció dels gabinets de comunicació que des dels anys vuitanta del segle passat han crescut moltíssim.
Entrevistant a Eudald Carbonell a l’Abric Romaní pel blog de l’IPHES
M’agradarà veure els pròxims anys com les noves intel·ligències artificials s’implanten també en el Periodisme. Un cop més, el nostre repte com a professionals serà incorporar els avenços tecnològics a les nostres rutines, però sempre amb pensament crític i posant-lo a disposició de la societat.
Equip de redacció
