Nova jornada d’èxit als Pallaresos amb Jujol situant-se a l’alçada de Gaudí

🔊 Escoltar la notícia

‘En ell hi havia 20 Picassos, 20 Botticellis, 20… Era un geni i no ho sabia’. Així resumia un dels arquitectes -Carlos Flores- que apareix al portentós documental ‘Jujol-Gaudí, dos genis de l’arquitectura’ la capacitat creativa del tarragoní, de qui la localitat dels Pallaresos, on rehabilità Casa Bofarull i altres edificis, dedica unes Jornades modernistes que aquest dimecres vivien un segon capítol amb el passi del documental del periodista Luis Campo Vidal.

Segona sessió de les Jornades i segon èxit de convocatòria. És molt difícil que en ciutats com Tarragona o Reus s’ompli un auditori dos dimecres consecutius amb 70 persones, i molt més tractant-se d’un poble de menys de 5.000 habitants com és Els Pallaresos. L’alcalde, Xavier Marcos, reconeixia que la vila ‘té un llegat històric molt important i aquest Ajuntament el pretén donar a conèixer’.

Entre els assistents, l’alcalde de Roda de Berà, Pere Virgili -Roda té un impressionant exemple jujolià en la capella de Mas Carreras-; el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Creixell, Francesc Sentís -on hi ha el tan visible coronament de la torre del campanar de l’església de sant Jaume-; o el regidor de Cultura i ‘alcalde pedani’ de Vistabella, Josep Maria Mañé, on Jujol aixecà l’única església feta en vida.

El documental, difós en diverses cadenes des que es va elaborar fa sis anys i present a la plataforma Filmin, és un prodigi periodístic que enalteig la figura de Jujol situant-la a l’alçada de Gaudí, amb qui va col.laborar estretament i a qui li va donar color en els seves façanes i estructures. El famós trencadís del Parc Güell és de Jujol; les baranes de ferro amb formes sinuoses de la Casa Milà -visibles des de l’exterior- són de Jujol; la pasmosa façana de Casa Batlló és de Jujol, sostres, elements decoratius mundialment famosos… ‘Gaudí fou l’arquitecte dels poderosos, dels bisbes, dels marquesos; i Jujol, dels rectors de poble’ es diu al documental, tal vegada l’explicació definitiva de per què un ha estat mundialment reconegut en la seva desbordant genialitat i l’altre, no.

Un dels que el va reivindicar fou l’arquitecte Oriol Bohias, que apareix al documental, com també Perejaume, artista pare de la teoria que les torres de Jujol -com la torre-mirador de Casa Bofarull- eren una suma de dues forces contràries, la que collava la torre cap a terra a través de l’escala, i la que feia surar l’edifici cap amunt, amb l’àngel penell en la seva fita, en una contraforça d’ascesi. L’arquitecte japonès Thiake Tange, director d’Arata Isozaki, desgrana l’extrema importància que Jujol li dóna al color i el propi fill de Jujol, Josep Maria, desvetlla que quan observem obres de Gaudí descobrim que hi ha parts, sovint molt importants, ‘que no són de Gaudí’.

Com va fer una setmana abans l’arquitecte Roger Miralles, considerat un dels grans experts en Jujol, les Jornades estan servint per descobrir els mil i un misteris d’una obra inabastable, carregada de detalls, d’al.legories del Camp de Tarragona, d’ascetisme religiós, de dedicatòries a la Verge Maria, amb el color deslumbrant en façanes i interiors, al disseny de mobles impossibles, de finestres que fan un angle de 90 graus, una creativitat comparada a la de Leonardo de Vinci pel propi Miralles, un Jujol que dominava un registre artístic que anava des de l’arquitectura, l’enginyeria, l’escultura, el ferro, l’esmalt, el dibuix i la pintura,…

Hi ha una escena al documental que hauria de colpir la gent del Camp de Tarragona. Una mestra d’escola de Sant Joan Despí -on hi ha grans obres civils de Jujol- pregunta a la canalla en una sortida jujoliana si sabien qui era Jujol. Tots responen afirmativament. Passaria el mateix a les escoles de Tarragona i la seva regió? En una altra escena, sorgeix el gegant Jujol, creació de la colla gegantera de Sant Joan Despí. Jujol deixà forta petjada a la vila barcelonina, però es fill de Tarragona i no de Sant Joan Despí, i està enterrat als Pallaresos.

El documental ens demostra, com diferents arquitectes sempre han defensat, que Jujol no era modernista, trascendia el modernisme, sumava tradició i modernitat i era essencialment un geni revolucionari que aportà idees mai posades en pràctica i ho feia des de la humilitat. Sorprèn com una societat catalana aparentment conservadora com la de la primera meitat del segle XX deixés jugar a Jujol, i com l’església li va donar via lliure, el mateix que li va passar a Gaudí. Tal vegada l’església no sigui tan conservadora, o tal vegada aquests clixés no serveixen en el camp espiritual.

La setmana que ve, Casa Navàs de Reus visita les Jornades. No és Jujol, és Domènech i Montaner, que va desplegar una aparatosa creativitat en un habitatge particular.

Accediu al documental en aquest enllaç de Youtube