Xavier Sabaté.
Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era fer activisme cívic i per suposat polític.
Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.
Vivíem feliços llavors emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.
Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.
Però encara pensàvem que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:
“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡
Vingué la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “
Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.
Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…
No saben que tot aquest món feliç que ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem” i que la majoria de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.
Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.
Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana – i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.
Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.
I sí, que surtin del presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encara si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.
Equip de redacció
