Patrícia Olivé Conde. Coordinadora d’En Comú Podem Tarragona
En aquests mesos són moltes les opinions de savis, més o menys documentats, que han intentat preveure com serà el món post-Covid. Millor o pitjor? Està per veure. En tot cas, proposo poder parlar d’algunes evidències, petites i fragmentades, però importants que el confinament i la distància social, han posat de manifest. Una d’elles és la necessitat de repensar l’habitatge i l’urbanisme que estan íntimament lligats.
En aquest sentit, la pandèmia ha posat en evidència la necessitat de disposar d’habitatges dignes, ventilats, de mida suficient, amb espais exteriors etc. Les situacions d’infrahabitatge (habitatges ocupades sense les condicions adequades, habitacions re-llogades per famílies senceres en pisos compartits), en un context de bombolla de lloguer, són una realitat a la que es veuen abocades les persones sense prou recursos. Cal posar el dret a l’habitatge digne en primer pla. Ara que la renda mínima, esperem, vindrà a pal·liar les situacions de pobresa extrema, ens queda treballar per un gran pacte de l’habitatge, que garanteixi aquest dret humà.
Respecte a l’urbanisme, en aquest dies de confinament, tothom ha desitjat viure en una casa amb jardí, ben ventilada, espaiosa, que ens permetés gaudir de l’aire lliure. Però, per altra banda, l’urbanisme ens ha ensenyat que la ciutat extensa, formada per urbanitzacions i barris perifèrics, a més de ser poc sostenible mediambientalment, deixa els centres urbans despoblats i en degradació. Quan la ciutat creix als extrems, el seu cor (els nuclis històrics) es va apagant. Les ciutats que es preocupen pel seu futur, han de lluitar activament contra aquest procés per fer que viure al centre pugui ser atractiu pels joves i les famílies i alhora prou còmode per les persones grans que acostumen a ocupar els habitatges en els centres envellits de les ciutats.
I això com es fa? En primer lloc, amb ajuts a la rehabilitació, ajuts econòmics i tècnics per dotar els habitatges d’ascensors i fer-los accessibles, d’aïllament tèrmic, de condicions de salubritat suficients. I es fa, fent també polítiques que facin de l’espai públic un espai compartit que permeti gaudir de qualitat de vida. Si tinc un parc net i ben cuidat a la vora, no m’és tan necessari un jardí. Per això cal prendre decisions valentes i invertir des dels Ajuntaments. Rehabilitació, un nou espai públic pensat per a les persones i equipaments municipals propers i assequibles. Aquest còctel segurament ens permetria avançar en un nou model de ciutat post-pandèmica, més habitable, sostenible i verda.
Equip de redacció
