Si una notícia ens ha colpit fortament aquests dies, ha estat saber que gent gran ha mort sola sense cap acompanyament i sense comiat. La manca d’equipaments mèdics per atendre tothom també ha alertat que les persones grans es veuen discriminades per l’edat per poder rebre atenció sanitària i són els darrers en el sistema a ser atesos.
El sociòleg Marius Meinhof reflexionava sobre el nou orientalisme occidental que ens feia menystenir el que estava passant a la Xina perquè el consideràvem, tot i la globalització, un país llunyà, autoritari i brut. L’actitud de superioritat d’Occident ens feia pensar que això, a nosaltres, no ens podia passar. Fins i tot quan Itàlia es veia fortament sacsejada (un país proper amb el qual tenim relacions estretes), semblava que a nosaltres no ens hauria d’afectar. No hem patit només una actitud racista, també edatista: estem discriminant per edat.
Blanca Deusdad, investigadora de la URV
La resposta mundial pel fet de ser les persones grans les afectades no ha estat ni ràpida ni eficient. Els estats han fet poc cas de les crides i recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Com apuntava Elvira Lindo en un article recent a El País (15/03/20), si la malaltia en comptes d’afectar gent gran afectés joves o infants, s’haurien demanat mesures urgents.
El fet d’afectar sobretot persones grans ha alentit la capacitat de resposta i el dramatisme dels fets. L’envelliment, per damunt d’un procés biològic, és una construcció social. Comencem a envellir quan socialment ja no som productius. La vellesa està estereotipada, s’identifica col·lectivament amb la dependència i amb el fet de ser una càrrega per a la societat. Per tant, la pèrdua de persones grans no suposa una desaparició gran personal i fins i tot pot ser vista com un guany per a la despesa pública.
El cas de les residències, on han mort persones grans la COVID-19, ens posa de manifest allò d’inhumà que hi pot haver en la institucionalització, tal com ja es va analitzar en les “institucions totals” destinades a malalts mentals a la dècada dels seixanta (GOFFMAN 1968).
Tots els estudis apunten que quan envellim les persones volem fer-ho a casa nostra. Malgrat que hi ha directrius de l’OMS (2007) i l’OCDE per potenciar la desinstitucionalització de les persones grans i mantenir només la institucionalització en casos molt extrems i en un període curt al tram final de la vida, es produeix més del que seria desitjable i amb unes condicions en molts casos força precàries.
Segurament entre tots ens hauríem de preguntar els recursos que destinem per poder envellir, tant a casa com en un entorn residencial. La precarietat laboral de les persones cuidadores i la manca de gericultors i gericultores en les llars residencials afecta molt seriosament la qualitat de la cura, tot i la dedicació de molts d’aquests professionals. Ens cal preguntar-nos com volem envellir, ja que forma part de la pròpia vida i no veure-ho com una cosa aliena. Com volem envellir a casa? En el cas que necessitem cures que l’entorn domèstic no ens pot oferir, quins centres residencials volem? Probablement necessitem centres més petits, amb una atenció centrada en la persona, que preservin el sentiment de llar i amb prou personal per atendre les nostres necessitats o invertir en altres tipus d’habitatges radicalment diferents, con els habitatges col·laboratius.
Aquesta crisi sanitària hauria de servir de catalitzador per, un cop superada, poder analitzar quin model residencial volem. Ara fem front a l’emergència sanitària, després vindran l’econòmica i la social. Entre elles, el tracte i el respecte a les persones grans, les quals es mereixen conservar la vida que han construït.
El maltractament a les persones grans —com estem veient aquests dies— ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat urgent de tenir una llei per a les persones grans, que n’hi ha per a la infància i l’adolescència. S’hi haurien d’establir els drets subjectius i definir que la vellesa no és una edat que no cal viure sinó que en aquesta etapa es pot aportar molt a la societat i que tothom tenim, malgrat les nostres condicions físiques i mentals, el dret de viure-la amb dignitat.
Blanca Deusdad és investigadora del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV i coordinadora del projecte europeu SoCaTel (Horitzó 2020)
Equip de redacció
