Avui commemorem, com cada 25 de novembre, el Dia Internacional contra la violència envers les dones. En ple segle XXI.
Sí, en ple segle XXI, ens toca recordar, fer visible i manifestar, el rebuig cap a qualsevol violència masclista i erradicar aquesta vulneració de drets humans, contra la meitat de la població de la terra.
Sembla mentida que, en ple segle XXI, ens trobem en aquesta situació, no només de desigualtat, sinó de dominació en les relacions humanes. No ens cansarem de denunciar aquestes violacions, però sense la implicació de l’altra meitat de la població, no ens en sortirem.
Jo sempre faig la comparació següent: si estiguéssim parlant de violència contra qualssevol altres col·lectius vulnerables (de religió, raça, culturals, etc.), semblaria tan insuportable que ja s’haurien posat els instruments per prevenir aquests atemptats.
Però la violència masclista, no només perviu, sinó que ara mateix ens trobem amb partits polítics que ni es plantegen que sigui un problema contra el que calgui refermar-ne el compromís. Al contrari, qüestionen les estratègies de condemna o les accions, per prevenir aquestes violacions de drets humans.
Com diu el manifest d’ERC, l’única manera d’assolir els nostres objectius feministes, és implicant-nos tots i totes, transformant-nos tots i totes en agents actius, per tal de garantir els drets de les dones i la denúncia de les violències masclistes. Perquè les dones volem ser lliures, no valentes.
I no només cal denunciar els casos més visibles, sinó també les violències quotidianes que passen més desapercebudes i són més difícils de detectar i atacar, perquè el sistema és discriminatori. Per això no ens cansarem de repetir que cal una república amb polítiques encaminades a la prevenció i l’educació afectivo-sexual, i que generi maneres respectuoses de relacionar-se.
32 feminicidis portem aquest any. 32 assassinats en 11 mesos, que si fossin d’un col·lectiu diferent, serien un escàndol mundial. Però la tolerància davant els feminicidis és molt preocupant. Cal repensar, doncs, quin tipus de ciutadania tenim, i quins valors amaren la nostra ètica pública. Relacions de domini, d’imposició, de violència i desigualtat es toleren, es generalitzen i s’expandeixen de manera preocupant.
Violència masclista, violència sexual, violència econòmica, violència simbòlica, i totes les situacions de discriminació que patim les dones pel sol fet de ser dones.
La llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret, per ser reals i legítims, han d’incloure totes les dones. I amb violència no hi ha llibertat.
Laura Castel i Fort és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
Equip de redacció