Trenta anys de la caiguda del Mur: Una història d’amor des de l’RDA a Mont-roig del Camp

🔊 Escoltar la notícia

Tot alemany, i tot seguidor del comunisme internacional, sap què significa el 9 de novembre. No va ser la data de l’assalt al Palau d’hivern de Sant Petersburg, tot i que no s’allunya gaire del dia, ni la conquesta de Berlín per part de les tropes del general Zhukov que va acabar amb el règim nazi. El 9 de novembre de 1989, fa trenta anys, els habitants de la República Democràtica Alemanya -RDA o DDR- congregats davant el Mur de Berlín rebien la insospitada notícia d’un funcionari del Politburó de l’únic partit permès i regnant des de feia 40 anys, el Comunista -SED-, que el mur s’obriria per poder fer visites a Occident sense restriccions ‘de manera immediata’. El funcionari es va equivocar, no va llegir bé una nota que li havien tramès les autoritats en què no s’especificava cap data d’apertura del mur. L’allau de ciutadans que van traspassar la frontera entre els dos berlins va ser tant aparatosa que el govern, qüestionat als carrers pels mateixos ciutadans des de feia mesos, ja no es va poder fer enrere.

S’obria i al mateix temps queia físicament el Mur que Jrushev havia manat aixecar en 1961 i no només s’esfondrava el Teló d’acer, com l’havia definit Churchill, sinó tot el comunisme europeu. Dos anys després, el Kremlim arriaria la bandera de la Unió Soviètica i aixecaria la senyera tradicional russa. El comunisme havia mort després de dos anys de rebel.lions pacífiques que vam viure atònits i després de 74 anys de vida. L’estàtua de Lenin era derribada a Berlín. El País Semanal obriria la portada del dominical amb una falç i un martell esclafats i amb el titulat ‘Fi de trajecte’.

Marion, una traductora que aleshores tenia 26 anys, nascuda a la localitat de Grimma, a prop de Leipzig -la ciutat de l’RDA que inicià la insurrecció pacífica contra la repressió de les autoritats- es trobava la tarda-nit del 9 de novembre a Weimar, l’antiga capital d’una impossible Alemanya democràtica d’entreguerres. Conduïa un grup de joves de l’Alemanya Occidental -com es deia aleshores l’RFA- que debien celebrar la fi de curs amb una estada a l’RDA. ‘Vam veure les imatges de la caiguda del Mur i vam acabar amb una festassa, celebrant-ho tots plegats’ recorda.

Marion treballa des de fa anys en una empresa del sector químic de Tarragona i viu a Mont-roig del Camp. La seva història és una peça clàssica del que van patir els alemanys de l’RDA, també els que mostraven més simpatia cap al comunisme però es trobaven en la gran paradoxa mai resolta pel socialisme, l’enfrontament entre la teoria marxista de la justícia universal i la praxi d’un sistema dictatorial. Manuel Vázquez Montalbán es refotia del comunisme ‘realment existent’ des de la seva frustrant militància i compromís.

‘No vaig ser de les primeres a sortir del país quan va caure el Mur, tot era incertesa i no sabíem què passaria. Vaig fer la tramitació, que va ser llarga, va durar un mes, i per fi, al desembre vaig aparèixer per Espanya per primera vegada en la meva vida’, relata encara commoguda. No els era permès estar en països ‘no socialistes’. Per què a Espanya? ‘Perquè m’esperava el meu xicot, el Josep Maria. I m’esperava a Salou’.

Josep Maria, reusenc de naixement, és un primera espasa en el món del tir olímpic. Va ser director tècnic de la Federació Espanyola de Tir i ha pres part en nombrosos campionats del món i en olimpiades sota pavelló espanyol. Aleshores vivia a Salou. Ara el matrimoni resideix a Mont-roig del Camp, en una coneguda urbanització. Va ser en un torneig internacional que se celebrà a la localitat oriental de Suhl als anys 80 quan va conèixer la Marion, que feia d’intèrpret, l’ofici que habitualment desenvolupava a l’RDA i que li conferia un cert estatus que li permetia viatjar a països de l’òrbita soviètica. D’aquí va néixer la relació, una relació inevitablement impossible. Una història d’amor separada pel Teló d’acer.

‘Ens era prohibit relacionar-nos amb qualsevol persona que fos d’un país no socialista, així és com els anomenaven, per la professió que teníem’, relata la Marion, de manera que no podia comentar el seu sobtat flirteig amb el Josep Maria.

‘La vida de los otros’

Com en el film de Florian Henckel von Donnersmarck, ‘La vida de los otros’, que relata la persecució obsessiva que l’Stasi -la policia secreta de l’RDA- feia als intel.lectuals considerats dissidents, la Marion i el Josep Maria van idear un sistema de codis per a comunicar-se: ‘Jo hagués pogut sol.licitar la sortida del país per anar a Espanya a veure’l, però al Govern no els hagués fet gràcia i haguessin castigat a familiars meus, com solien fer’. Va decidir no anar a Espanya. Qui més podia rebre la repressió era el seu pare, que per raó de feina es movia en diferents països. Li ho haguessin pogut impedir.

Així, ‘vam acordar trobar-nos en ciutats dels països comunistes d’Europa on ell hi assistia per participar en els campionats internacionals, i jo hi podia anar’. A Budapest, a Sofía, a Berlín es produïen els encontres furtius. ‘El Josep Maria m’escrivia cartes i les enviava a casa d’una amiga meva, mai a casa meva’. La Marion, a més, no tenia telèfon ja que la seva possessió en aquell temps era restrictiva.

La relació va durar tres anys, amb situacions de risc malgrat les prevencions que la parella prenia. La Marion, cansada de viure ‘en una gàbia on no hi havia llibertat’, va demanar desplaçar-se a Nicaragua -aleshores governada pels sandinistes- a fer de traductora per un projecte d’hospital que havia de construir el govern de l’RDA. ‘Per poder anar-hi havies de superar un llarguíssim interrogatori. Em van preguntar repetidament si tenia contactes amb algú dels països no socialistes i mil vegades els vaig dir que no. I igual que a la pel.lícula de von Donnersmarck, em van donar la gran sorpresa: sabien el nom del Josep Maria, el seu número de telèfon i com m’enviava regularment cartes. Ho sabien tot de nosaltres. Havíem estat vigilats per l’Stasi’.

La Marion no va patir repressió potser perquè tal vegada consideraren que la relació no posava en perill la seguretat de l’Estat, que així anaven les coses. Un bes furtiu, una carta, una trucada podia ser entesa com un acte contrarevolucionari.

S’emociona quan recorda les manifestacions pioneres de Leipzig que van acabar derrotant el comunisme. ‘Es feien mítings a les esglésies. Van començar a la de Sant Nicolau i davant l’èxit de les convocatòries, les trobades s’extengueren a tres esglésies més’.

Recorda especialment una gran concentració del 9 d’octubre de 1989, quan els tancs de l’exèrcit estaven patrullant pels carrers, ‘però va succeir que sis personalitats del país, tres d’elles alts càrrecs del partit, van demanar als ciutadans que es manifestessin pacíficament perquè no hi hagués una intervenció policial’. No n’hi va haver. ‘Desenes de milers de persones ocupaven els carrers al crit de ‘Nosaltres som el poble’ i demanant reformes democràtiques. Sense violència’.

Mai més es va repetir un Praga ’68 ni un Hongria ’56. El comunisme sota Gorbatxov no tolerava la repressió interna, una pràctica tan pròpia dels règims comunistes. De Leipzig es va passar a Dresde i altres ciutats,… Una monumental taca d’oli de protestes pacífiques. Erich Honecker, el líder de l’RDA, no gosava intervenir per no molestar el dirigent soviètic. Tampoc el seu successor, Egon Krenz, que viuria de cos present en el càrrec de primer secretari la caiguda del Mur. Les protestes havien obrat un altre miracle: la destitució de l’incombustible Honecker, aquell dirigent que es va fer un petó als llavis amb el líder soviètic Leonides Brezhnev, en una imatge icònica de l’època.

‘La unificació de les dues alemanyes es va fer massa de pressa, hagués calgut assimilar tants canvis amb més temps, més pausadament’, defensa la Marion. Conserva bons records del seu antic país. ‘No tot va ser dolent a l’RDA; teníem sanitat universal i educació gratuïta, fins i tot més avantatges que en el sistema actual, però no teníem llibertat’.

Quan la Marion va tramitar la seva estada a Espanya tot eren endarreriments. Avui estem acostumats a les facilitats que es donen als ciutadans que provenen d’altres països de la Unió Europea, ‘però jo venia de l’RDA i mostrava un passaport de l’RDA. No era fàcil trobar feina’. Així les coses, va començar a treballar com a free lance i més tard va aconseguir feina a l’empresa química on continua treballant-hi avui en dia.

Avui és 9 de novembre, tot alemany sap de quina data parlem. A Berlín porten una setmana de celebracions. Ella també ho va gaudir amb uns joves de l’Alemanya Occidental. La Marion volia fugir d’aquella presó en què s’havia convertit l’experiment comunista, i en el fons li sabia greu com havia degenerat una idea de justícia universal que va il.lusionar tantíssima gent.

Han passat trenta anys i la Marion continua conservant el passaport d’un país, el seu, que ja no existeix, i que segurament seguirà regnant en el seu cor per sempre.

Jaume Garcia