Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el _Nou Diari_ havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho. Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro».
Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes. El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar.
I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible. Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho.
I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix.
Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.» El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans.
Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser. Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I
és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.»
I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit. Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit.
Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.
Equip de redacció
