Se’ns fa difícil als qui estem pel diàleg i per els consensos, ser acceptats dins d’un espai polític cada cop més enfurismat i radicalitzat.
En aquest ambient tan crispat les veus què volen aportar un xic de serenor son enviats a galeres o bé a l’ostracisme total. O formes part “dels meus”, o estàs fora de tot. Desqualificats, insultats i marginats en certs medis, i no parlem ja de les televisions.
Tot plegat és bastant decebedor.
Jordi Solé és regidor socialista. Membre de Federalistes d’Esquerra
De totes maneres els temps aniran portant les aigües al seu molí. És difícil aguantar una excitació com l’actual, per molt que dirigents d’un i l’altre cantó del nacionalisme més encès, s’esforcin a mantenir la confrontació. Els passos donats per el Govern de Pedro Sánchez, son un símptoma de la voluntat del nou Govern d’obrir un procés polític que faci possible avançar en acords que recondueixin la nefasta inacció política del PP.
Per l’altra banda, en Torra, embolicat entre proclames i gestos, dirigides, des de Bèlgica, als afins més radicals, amb la clara intenció de mantenir, sigui com sigui, la flama en un més que gastat discurs, és coneixedor què la realitat és ben diferent. Ell potser no ho sap o no ho vol veure, però dins del seu Govern…
Els processistes, de mica en mica, assumeixen que la solució passa inevitablement per un pacte amb l’Estat. El difícil és explicar-ho. I és què per molt que els ultra-independentistes facin tot el possible per retornar a l’escenari unilateral, el cert és que els partits que formen part d’el Govern de la Generalitat, no estan per emprendre de nou una aventura que només a portat dolor dins dels seus partits i a Catalunya en general.
Parlant clar. L’independentisme representat per ERC i una bona part del PDCAT, veu que només té una sortida: negociar amb l’Estat com aconseguir les millors condicions per anar fent camí cap els seus objectius, i iniciar una nova etapa que permeti conquerir un millor finançament i les màximes quotes d’autogovern. Per ells és una situació força complicada. Per contra, l’Estat espanyol podria, d’aquesta manera, i si existeix la voluntat real, realitzar pedagogia per assentar les bases d’una Espanya que respecti els valors polítics-socials-històrics i la identitat de Catalunya, sense passar per un trencament, ara per ara, de futur incert.
Per molt que ens esforcem, els partidaris d’una solució pactada (naturalment sense polítics empresonats), no serem ben vistos ni per el PP, ni per C’s (enquistats en la confrontació), ni per sectors de l’independentisme encapçalats per en Puigdemont i entitats ultrasobiranistes. Però això ja ho sabem. Per tant no ens hauria d’afectar per continuar creient en la paraula i l’acord com única solució factible, i així sembla pensar una gran part de les files d’ERC i els sectors més moderats del PDCAT.
No serà fàcil, ho sabem, però cal profunditzar en aquest canvi d’estratègia, més procliu a solucionar políticament el que, fins ara, només es contemplava sota l’amenaça de la judicialització i la repressió.
Desaprofitar-ho seria un greu error polític.
Jordi Solé i F.
Regidor socialista
Membre de Federalistes d’Esquerra
Equip de redacció
