Cuéntalo,va proposar l’escriptora Cristina Fallarás per Twitter. Explica la teva pròpia experiència, que se sàpiga que si hem dit a la noia violada per la manada #hermanaYoSiTeCreo és perquè ens hi reconeixem.
I moltes dones, centenars de milers, de totes les edats i condicions, van compartir el hagshtag #cuéntalo. Van parlar en primera persona de violacions, d’agressions, d’abusos, d’assetjament, d’humiliació. Hem llegit històries terribles i experiències quotidianes d’aquesta violència de baixa intensitat amb la que ens hem acostumat a conviure, com ens hem acostumat a normalitzar la por, a sentir-nos culpables de les agressions que patim i a callar. I també a no denunciar.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Segons dades de la Macroencuesta de violencia de género, només el 10% de les dones que va viure una agressió sexual que creia delictiva la va denunciar. Evidentment no denunciar és un problema, perquè vol dir renunciar a la justícia i reparació a què tenen dret les víctimes, comporta impunitat per als culpables, reforça la banalització i la tolerància social cap a aquestes conductes i provoca la indefensió de futures víctimes. Però faríem bé, abans d’assenyalar les que no gosen denunciar, de preguntar-nos sobre els seus motius.
I el cas de la Manada, que és el més conegut però no és excepcional ni singular, n’és un exemple claríssim: si denuncien és molt probable que pateixin el que els experts anomenen una revictimització, no només perquè s’han d’enfrontar a un procés llarg i han de reviure experiències traumàtiques, sinó perquè passaran a ser elles les jutjades –el seu comportament,la seva vida, els seus costums, les seves intencions– i el seu testimoni qüestionat. Això pel que fa a la justícia, que se suposa que les ha de protegir. Després està l’assenyalament social, el judici paral·lel, la llàstima o les burles, les etiquetes, els comentaris morbosos, la vergonya.
De fet el qüestionament judicial i el social són dues cares de la mateixa moneda, la llei són normes que redacten persones i interpreten i apliquen persones, i reflecteixen els estereotips i les maneres de pensar de la societat. El codi penal podria ser més clar, per impedir segons quines interpretacions (ho hauria de ser), però amb el mateix codi penal, un tribunal podia i pot interpretar que hi va haver intimidació i que va ser una violació, no abús. I si no ho veu, és perquè hi ha una determinada mentalitat que ho permet.
Que la redacció del vot particular que demana l’absolució vegi “sexo en un ambiente de jolgorio y regocijo” en una violació oral, vaginal i anal de cinc homes a una noia de 18 anys no passa al marge del món (encara que ho sembli) passa en una societat en què “La Manada” “Sanfermines” i “Violación” són tendències en un web de vídeos porno.
Que la sentència, després de descriure clarament una violació i donar credibilitat al relat de la víctima, la qualifiqui d’abusos i no d’agressió perquè no hi veu “intimidació” no passa en un espai asèptic, sinó en un context cultural que entén d’una determinada manera el rol dels homes (domini) i les dones (submissió), que creu encara que ells desitgen i elles “consenten” i que si les dones no s’hi resisteixen heroicament, deu ser perquè en el fons és el que volen i el que busquen.
El cas de la noia valenta que es va atrevir a denunciar ha posat de manifest la indefensió de les víctimes de violència sexual i ens ha interpel·lat a totes, hem sortit al carrer i a les xarxes a dir que ja n’hi ha prou d’impunitat, que cal canviar les normes i la manera d’actuar dels operadors judicials. Els que ens acusen d’oportunisme (sempre som culpables d’alguna cosa!) o veuen les protestes desmesurades, no deuen saber que fa anys que exigim formació i sensibilització en matèria de gènere per als professionals de la justícia i que reclamem l’aplicació del conveni d’Istanbul (ratificat per l’UE) que defineix la violació com a absència de consentiment, perquè no reconèixer-ho legalment fomenta la idea que són les dones les responsables de protegir-se. Estem acostumades a què no ens escoltin, però s’ha acabat. No pot ser que els #cuéntalo de noies de 16, de 20 anys s’assemblin als de les seves mares. Hem trencat el silenci i ens hem cansat de tenir por.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Equip de redacció
