L’ésser humà necessita posicionar-se en unadeterminada actitud vers la realitat per tal d’afrontar-la i, en aquest sentit , som hereus d’una visió dualista queclassifica el nostre univers en bons i dolents, i,depenent de la perspectiva en optimistes opessimistes. Això es fa palès en les borses, en lesrelacions personals, en els col·lectius i, concretament, aquests darrers dies en les declaracions d’alguns dirigents polítics d’Espanya.
La situació política actual ha configurat dos tipus de declaracions; els queproclamen el desastre més absolut per no haver sabut trobar acords que evitessin unes noves eleccions, i, aquells que prefereixen entendre que el país té una segona oportunitat per triar el candidat adequat, com si estractés d’una segona volta.
Potser convindria repassar el concepte de “segona volta”. La segona volta latrobem en països amb democràcies madures, on es contempla l’oportunitatd’expressar el vot en dos temps. En la primera votació, sol aparèixer unadiversitat ideològica que obliga als partits a temperar programes per tal deformar aliances que els portin al govern. De manera que, els candidats quehan obtingut pitjors resultats s’han de retirar. En una segona votació, esconcentra el vot útil entre dos partits que ja han pactat prèviament. Elresultat és que es configuren governs multipartidistes on tots els integrantshan hagut de modificar el seu discurs inicial.
Virgínia Martínez és militant d’ERC Salou i candidata al Senat.
Sota aquest prisma , és evident que no estem en una segona volta. Més aviatestem davant d’un fracàs clamorós, no dels resultats de les eleccions , donatque exercir el dret a vot és ja per si mateix un èxit, sinó del sistemaelectoral. Els protagonistes de les aliances suspenen. Van a setembre. I javeurem si llavors la ciutadania els aprova. Ara bé , també s’ha evidenciat quetenim una societat madura, perquè allà on no arriben els grans partits,sempre porucs del canvi, sempre temerosos de perdre cota de poder , sempreaterrats de perdre privilegis ancestrals, allà on l’executiu no arriba, hi arribala població i s’imposa la realitat. I aquesta no és paleocristiana ni dualista.L’afrontament d’unes noves eleccions no es pot llegir en termes d’èxit i defracàs. És molt més complex. El fracàs és l’evidència de la necessitat d’unareforma i per tant , ja no és fracàs. Els resultats han estat un èxit absolutdonat que són la demostració, ja ineludible, de la necessitat d’una reformadel sistema electoral. L’èxit es deu a una població, que, de ben segur,empenyerà al canvi. Demostrant que la realitat no és res més quedesequilibris que s’equilibren i es tornen a reequilibrar.
Ara, la urgència d’aquesta reforma electoral és la que ERC ha estat reclamanten els seus programes, avançant-se a les necessitats d’una societat quesempre ha anat pel davant; la catalana.
Virgínia Martínez
Equip de redacció
