Com estem veient les darreres setmanes, desenes de milers de persones estan entrant a Europa per les seves parets vulnerables del sud-est. En la majoria de casos provenen de Síria i Kurdistan, fugint d’una guerra a vàries bandes on el Govern de Bashar Al-Asad i Estat Islàmic s’erigeixen com a principals focus de terror.
Estem davant del pitjor desenllaç de la Primavera Àrab, aquella revolució que reclamava més llibertats, democràcia i drets humans als països de l’altra riba del Mediterrani. Una crisi que ja té una icona. La maleïda imatge de l’Aylan Kurdi, el nen de 3 anys estès boca avall a la sorra.
En aquest context no podem mirar cap a una altra banda, com fan altres administracions de forma vergonyant. Tarragona és una ciutat europea i mediterrània, i per això ha d’afrontar aquest problema de cara.
Al nostre ADN hi tenim l’emigració per raons polítiques i bèl·liques, per molt que en general haguem estat un país receptor. La darrera va ser l’any 1.939, any en que centenars de milers de refugiats i refugiades creuaven la frontera cap a França, caminant. Allà s’hi va viure la el tracte deficitari dels camps de refugiats d’Argelers, on la mortalitat dels nadons era del 90%. Però també obres com la Maternitat d’Elna, on hi van néixer 597 nens de dones refugiades.
El grup municipal d’ERC-MES-MDC celebrem que el govern socialista accepti el prec que vam presentar fa pocs dies, demanant que Tarragona formi part de la xarxa de ciutats d’acollida de refugiats de guerra. Confiem en poder concretar en breu aquestes bones intencions, juntament amb les resta de formacions, amb un calendari sobre la taula i un grau de compromís que estigui a l’alçada.
El nostre repte serà cercar els recursos disponibles al nostre municipi i coordinar-nos amb altres actors rellevants, com per exemple les administracions supramunicipals, la universitat, les entitats i fins i tot la ciutadania. Parlarem de quantes persones és sostenible acollir, en quines condicions i amb quins requisits. I plantejarem l’acolliment en un sentit integral: social, formatiu i laboral, més enllà del matalàs i la manta.
Malgrat tot, també en aquesta matèria depenem de l’Estat, que fa de topall. Catalunya no pot acollir directament refugiats, atès que és a l’estat espanyol a qui correspon d’acceptar-los. I Espanya és un dels països més restrictius en la concessió d’asil polític. És entre curiós i patètic com els governs “no nacionalistes” de Madrid reparteixen tants privilegis o tanta dissort en funció de la condició nacional de les persones.
Nosaltres volem un país nou que no contradigui la solidaritat internacional, ans al contrari. Volem fer-nos la nostra casa per poder ser hospitalaris, “si és que hi ha cases d’algú”.
Equip de redacció
