L’objectiu de liderar la teva ciutat només pot néixer de la vocació de millorar les condicions de vida dels veïns i veïnes. Una aspiració que, en el meu cas, implica fomentar la igualtat d’oportunitats, perquè tothom pugui fer realitat els seus anhels vitals, per més alts que siguin. Per aconseguir-ho cal, entre altres coses, tenir al costat un estat diferent al que tenim ara, un nou estat que estigui al costat dels ciutadans en comptes d’un que els posa obstacles. 
Però amb això sol no n’hi ha prou. Cal saber situar la ciutat en una dinàmica guanyadora dins d’un context global de la màxima competència. Els reptes de futur, arreu del món, exigeixen tenir una economia competitiva i diversificada, una oferta educativa sòlida i la capacitat d’adaptació a la transformació energètica desde paràmetres de responsabilitat mediambiental.
Per afrontar aquests reptes, Tarragona necessita superar els paràmetres estrictament municipals. Necessitem teixir complicitats amb el conjunt del territori per activar Tarragona. No en tenim prou amb els nostres recursos,ni prou població per fer-ho sols amb èxit. En canvi, estem en un entorn amb un potencial extraordinari, en el que conviuen el turisme, la indústria química, els centres logístics, la indústria vinícola, el patrimoni històric i el paisatgístic, la pesca i l’agricultura. Una complementarietat d’activitats que esdevindrà font d’oportunitats en la mesura que donem prou suport al nostre sistema educatiu, des de la infància fins a la universitat, i que siguem capaços de fer del nostre pol industrial i d’investigació un referent en la transformació energètica.
Hem d’elevar la mirada i construir la ciutat extensa, la gran ciutat-regió, en la que cada a nucli se li reconegui el seu valor i se l’ajudi a potenciar les seves capacitats. No es tracta de diluir identitats, ni la nostra ni la de ningú altre, sinó de multiplicar les oportunitats per a totes les persones del territori a partir del treball compartit.
Ens cal l’estructura legal d’una Àrea Metropolitana per ordenar la mobilitat, l’ocupació del sòl, el tractament de residus, l’accés als recursos naturals, per fer polítiques mediambientals, per tenir cura del patrimoni paisatgístic i per fer front comú davant les institucions de l’estat per l’exigència d’infraestructures viàries i ferroviàries claus.
És cert que existeixen altres instruments per fer possible la col·laboració en àmbits sectorials, com poden ser els consorcis o les mancomunitats de municipis. Entenem, però, que la complexitat del nostre territori, el fet que hi hagi diferents lideratges -industrials, administratius, turístics, agraris, etc.- i que equipaments estratègics com el port, l’aeroport, el tren d’alta velocitat i aviat la terminal de creuers, estiguin en diferents municipis, fan necessària una estructura de coordinació prou àmplia, com la que pot suposar l’Àrea Metropolitana.
Equip de redacció
