8-M: Gemma Benaiges, l’alcaldessa que fa pa

🔊 Escoltar la notícia

Avui volem conèixer l’alcaldessa de Vilallonga del Camp. No només parlarà de política, sinó de la seva família, que és el més important per a ella. Molts la coneixen per Maria Gemma, així li deien al forn familiar. Gemma Benaiges és d’un caràcter fort, ‘per al bo i per al dolent’, diuen els qui la tracten. No prové del món de la política, en absolut. Té una empresa que ha creat ella mateixa amb el seu marit, és fornera, de llarga tradició familiar, i entre els dos han aixecat tres filles, totes amb estudis. No es cansa de compatibilitzar forn, Alcaldia i casa. ‘Potser perquè sóc una dona’, respon. Dels 22 municipis del Tarragonés, només hi ha dues alcaldesses dones, la de La Nou de Gaià i la de Vilallonga. No vol anar més enllà del seu poble, no vol tenir més càrrecs. ‘Faré quatre anys d’alcaldessa i després ja ho veurem’.

Per què ets alcaldessa?

Perquè m’estimo Vilallonga. Vaig néixer, m’he criat i m’estimo Vilallonga. En una visita escolar a l’Ajuntament, uns nens m’ho vam preguntar, els vaig contestar això i si ells s’estimaven Vilallonga. Em van respondre que sí, i un d’ells em preguntà si volia ser presidenta del Parlament. ‘No’, vaig respondre. De Vilallonga no em mouré. Jo no sóc política, sóc una persona del carrer.

És difícil ser dona i alcaldessa a Vilallonga?

No. És el mes bonic del món ser les dues coses.

Has notat actituds masclistes en els teus companys?

No, al contrari. A  l’equip de govern gairebé tots som de Vilallonga, hem jugat junts, hem anat de festa junts, saben com som, quin temperament tenim. Jo n’estic molt contenta. I a nivell de treballadors veus com ha canviat l’Ajuntament; hi ha ganes de treballar, empatia. Arribo a l’Ajuntament, obro la porta saludo, i de seguida noto l’alegria. La gent hi treballa a gust.

No ets política, et van venir a buscar

Vaig ser fundadora de la penya de Barça, vaig ser presidenta de l’Associació d’Amics del Roser i he estat a l’Ampa de la llar d’infants, també he estat secretària del Centre Recreatiu,… poques entitats m’han quedat per ser-hi. El meu germà és el militant més antic d’ERC al poble. Ell era dins el grup. L’Ignasi Valera -exalcalde- era al govern, també el Josep Maria Magrinyà i la Carme Vallvé. Governaven en coalició amb CiU. Resulta que a finals de l’any 2010, l’Ignasi, amb qui no havíem parlat gairebé mai, va venir a veure’m a casa, em va dir que volia muntar la llista electoral de l’any següent. Fixeu-vos si en sap, l’Ignasi, ens ho va proposar al meu marit i a mi, de formar part de la llista. El meu home va dir que ell tenia el forn i no podia dedicar-s’hi. Quan m’ho va proposar a mi, li vaig dir que la meva mare feia quinze dies que havia mort i el meu pare, vint-i-cinc, que deixéssim passar el Nadal i ja en parlaríem. El meu home em va dir: ‘Diga-li que sí’. L’Ignasi em comentà que aniria de número dos o de tres a la llista. Li vaig respondre que endavant.

Et vas fer d’ERC

Sí, vaig començar a anar a reunions i m’agradava l’ambient. Jo era d’esquerres, progressista. A les eleccions municipals vam empatar en nombre de regidors amb CiU, i nosaltres vam aconseguir uns pocs vots de més. El mandat anterior havíem governat amb CiU, però aquest cop ens van dir que pactarien amb el PP i que si ens hi volíem adherir. Vam respondre que no, que no pactàvem amb el PP, i ens vam anar a l’oposició. Quan vaig entrar a les llistes d’ERC, hi va haver gent del Pdecat que em va deixar de saludar, gent amb la que tenia molt bona relació, que venien a esmorzar cada dia al forn i que m’havien felicitat efusivament quan els vaig anunciar que estaria a les llistes. Aquí es va acabar tot, fins i tot amb excompanys de col.legi del meu marit.

No havia passat res d’especial a Vilallonga?

No, deien que els vaig trair perquè m’havien convidat a alguns sopars -abans que fos d’ERC-, però jo no m’havia compromès mai i ells no m’havien convidat mai a anar a les llistes. Han deixat de parlar fins i tot a les meves filles. Jo mai havia penjat cartells electorals d’ERC, ara sí ho faig, i amb ganes.

Ets fornera, d’on et ve la tradició?

De professió i de sang. Ja som la quarta generació de forners. Però jo no estic ara al forn de Vilallonga, conegut com el de Cal Pastoru, que és el renom de la nostra casa. Tinc el forn al Morell. El meu besavi es deia Ramon Benaiges Calvet i venia de Valls. El seu pare era fuster i va venir a Vilallonga a fer de fuster. Es va casar amb la Carme Montserrat, que era de Ca Pastoru, renom que procedia del fet de tenir pastors en una finca d’Alcover. Es van casar i van decidir fer pa. El pare del meu besavi, fuster, els hi va fer el forn. I axí van començar. Li van posar Ca Pastoru. Resulta que nosaltres, els Benaiges, venim del Xat de Benaiges, el que va descobrir el calçot.

Posteriorment, el meu avi Josep Maria Benaiges va continuar amb el forn. Es va casar amb una dona de La Canonja, Salvadora Roig Rion. En aquella època no hi havia diners, i la meva àvia els va posar per aixecar la casa. A partir d’aquí començà a pujar Ca Pastoru. El moment més àlgid del forn va ser amb la meva mare.

Et vas criar al forn

Sí, vaig ‘néixer’ allí. Tota la vida hi vaig ser, al forn.

Quan es jubili el teu germà, que té 63 anys, què es es farà amb el forn?

És la pregunta del milió de dòlars, la incògnita.

Per què et vas muntar un forn al Morell i no vas seguir a Vilallonga?

Mon germà hi treballava des de petit, feia de paler. Tota la vida hi ha estat allí. Ell i jo ens portem onze anys de diferència, ell és més gran que jo. Jo em vaig casar amb 21 anys amb el meu home, el Martí Fortuny, també de Vilalonga, que treballava en una multinacional francesa de distribució d’alimentació. Vam anar a viure un any a Tarragona i ja em vaig desvincular del forn. Tenia ‘mono’ i despatxava a la botiga, i a Reus vam obrir amb un inversor un punt calent, com s’estil.lava a França. Era la Baguet d’or.

I de Reus passeu al Morell

El meu home no era forner, era comercial, i va decidir anar dos anys a Barcelona, al Gremi de pastissers, a estudiar l’ofici. Cada dia agafava el tren a Tarragona per anar a estudiar. Durant aquests dos anys, sense el meu home, el meu germà era qui em servia el producte fins que el Martí en va aprendre. Aleshores, teníem unes parcel.les a Vilallonga i vam muntar l’obrador. Era el 1998 i ma mare, que tenia molta visió del negoci, em va dir: ‘Gemma, cada dia passes pel Morell per anar a Reus, per què no poses una botiga al Morell?. N’ha tancat una i només en queda una’. Vam buscar local i vam obrir la botiga de la Rambla del Morell.

Fabricàvem a Vilallonga i servíem a les botigues de Reus i del Morell. Era un estrés total, les nenes patint,… L’any 2001, el meu marit va emmalaltir greument, jo tenia tres criatures, dues botigues, un obrador i entre tots ho vam superar. Aleshores vam traspassar la botiga de Reus, jo ja no podia més. Després vaig fer la botiga més gran i al 2003 vam obrir una segona botiga al Morell, a la zona del pavelló i dels col.legis. És de lloguer i hem decidit comprar una casa sencera a la Rambla, davant la botiga, que és on m’estic fent el nou forn.

Abans de comprar la casa li vam dir a les nostres filles si volien seguir en el negoci. Les tres van dir que no i aleshores els hi vam explicar que els ingressos del lloguer de la botiga serien la nostra jubilació. Un autònom no pot fer res més.

M’emociono quan parlo del forn, hi he estat tota una vida. Sóc molt emotiva. Enyoro molt els meus pares; van morir tots dos de manera seguida, amb només vint dies de diferència. Jo tenia 42 anys.

I a més del forn, portes l’Ajuntament. Com t’organitzes?

A dos quarts de sis del matí sóc a l’obrador, de dilluns a dissabte. Encaixo el pa cap al Morell. A les set vaig al forn i m’hi estic fins a les onze, quan hi ha la feina grossa. Aleshores, me’n vaig, i tal com vaig vestida, marxo a l’Ajuntament, fent olor a pastes, fins a quarts de dues. Com faig el dinar? Doncs el faig perquè sóc una màquina. Vaig a dormir a les onze, amb sis hores de dormir en tinc prou.

Tots els alcaldes amb els que parlem van desbordats, no arriben, estan estressats, i tu fas tot això…

Perquè són homes. A quantes dones heu entrevistat que siguin alcaldesses?

Una, d’una ciutat

Però segur que té ‘minyones’. D’on trec les hores? Com puc. Jo arribo a casa i em poso a fer el dinar. Dinem tard, clar. En acabar de dinar, faig la bacaina, i després netejo la cuina, faig la roba i vaig a comprar. I cobro 500 euros al mes com a alcaldessa, el mateix que la resta de regidors. Em van dir que podria cobrar mil euros, però m’hi vaig negar. Ara bé, el sou s’ha de demostrar. Els vaig dir als regidors, que cadascú actuï segons la seva conciència.

I tens tres filles

Tenen 23, 26 i 30 anys. Són la Gemma, la Cristina i la Marta. La Marta és biòloga, treballa a l’Hospital San Joan de Déu. És comunicadora científica, no està als laboratoris. La Cristina és educadora social, treballa a la residència Misericòrdia de Reus. I la petita és hostessa de vol, treballa per la companyia Privilege, de vols xàrter. Les tres són molt diferents.

Com vas conèixer el Martí, el teu home?

Al Martí, que és de Ca Tranquilon, el coneixia de tota la vida. Ens portem tres anys, cadascú anava amb la seva colla. A Vilallonga hi havia un bar, Ca l’Estrelló, on hi anàvem, i què vols que et digui… També actuàvem als Pastorets. Jo tenia 14 anys i em vaig casar als 21. La malaltia del meu home em va marcar i la veritat és que ma mare em va ajudar molt. No sé què hagués fet sense ella. Jo sóc igual que ella, tinc el seu caràcter, i sóc molt patidora, sobretot per les filles.

Com són les teves filles?

La gran, la Marta, és molt reservada, discreta, no explicava massa coses ja des de petita. De sempre ha estat molt disciplinada amb ella mateixa i acabà el batxillerat amb  matrícula d’honor, així que va poder triar universitat. Ha fet carrera universitària, dos màsters i diversos postgraus. Viu amb la seva parella i la seva germana petita Gemma a Barcelona.

La Cristina?

És educadora social i de caràcter, és com jo. Treballa amb gent gran. Quan arriba a la residència, comença a cantar i totes les àvies se l’estimen molt. Viu a casa. És molt semblant a mi. Parlem molt, m’explica moltes coses.

I la Gemma, la petita, com és?

És una barreja. És la que té més caràcter, com jo. Diu les coses clares i que peti el que peti. Ella sola ha arribat on és ara, ha demostrat ser molt espabilada. Amb 19 anys ens va dir: ‘Me’n vull anar a Anglaterra a estudiar perquè em vull dedicar a ser hostessa de vol’. Jo sé el que és guanyar-te un cèntim. A les tres les vam dir que els pagaríem les carreres, el que vulguin estudiar, a les tres per igual, ‘però a partir d’aquí, s’ha acabat’. Tot ha sortit del forn, carreres universitàries, material escolar,… Vaig sumar el que ens costaria cadascuna d’elles. La Marta ens va dir que volia fer Biologia i un màster; la Cristina volia ser educadora social i no volia fer cap màster. La carrera de ciències era més cara i a la Cristina encara li faltaven diners, així que la vam compensar. Totes van rebre el mateix. I la suma de les despeses de la Gemma era igual a les altres. ‘I aquí s’ha acabat’, vaig dir. No era fàcil aconseguir això. S’ha de saber dir que no.

Ets aficionada a menjar bé

M’agrada provar coses, com anar als restaurants d’estrella Michelin. Viatgem poc, però cada any anem al País Basc, al Gran Sol d’Ondarribia, a Haya, Orio, Getaria… Sóc molt aficionada a la gastronomia

I en música, què t’agrada?

Bruce Springstein és el meu ídol. He anat a alguns concerts d’ell. A l’últim no hi vaig poder anar perquè les meves filles em van ‘robar’ les entrades. Quan va venir U2 hi va anar la Cristina amb el meu marit, que a més és un fan de Queen, Supertramp, Pink Floyd,… Jo sóc una generació una mica més jove que ell, però quan t’ajuntes amb una persona que li agrada aquesta música, a tu també t’acaba agradant.

I sou molt aficionats als castells, a la Colla Vella de Valls

I no ho érem pas, de castellers. L’afició va venir de la petita, de la Gemma. Un cop, algú de Vilallonga se la va emportar als castells i aquí va començar. El meu home es va apuntar a anar a un assaig. Doncs cada cap de setmana va assajar, també va a les diades,… Treu l’adrenalina amb els castells. També sóc molt aficionada al Barça, això em ve de ma mare.

Per què va acabar l’activitat de la Penya Barcelonista de Vilallonga?

Perquè quan una persona que tira del carro ho deixa, i no segueix ningú, tanca l’activitat. La Penya, la portàvem el Joan Torres, que és regidor, i jo. Quan vam ser elegits regidors, ja no vam poder seguir més. Vam estar en quatre finals de la Champions amb el Barça, a París, a Roma, a Wembley i a Berlín. Tot això en deu anys de vida de la Penya.

Eres molt fumadora i ho has deixat

Fumo IQuos, fumo amb una màquina, el tabac no es crema, s’escalfa. És tabac sense aditius. Estic molt contenta de no fumar.

Parlem de Vilallonga. Esteu peatonalitzant el centre

Ara estem començant amb el casc antic, de manera que només hi podran accedir els veïns. Amb la subvenció del PUOiS arreglarem carrers. Abans d’executar grans infrastructures, cal conservar el patrimoni. I cuidar els veïns, escoltar-los. No s’ha tingut mai cura de la zona de l’Eixample, on hi ha molta gent que al seu moment va venir de fora. Jo m’escolto els veïns i les seves preocupacions, com que s’hi facin carreres de cotxes. Em diuen: ‘Maria Gemma, ens passa això’.

Quin llegat voldries deixar com a alcaldessa? Per què voldries que se’t conegués?

M’agradaria que la gent es recordés del meu pas per l’Ajuntament no per haver fet més obres que un altre alcalde, sinó per haver deixat una Vilallonga bonica, endreçada, agradable, amable, on et passegis pel casc antic amb tranquil.litat, on pugui contemplar l’església, la plaça, on puguis anar a racons de la vila, entretenir-te contemplant-los. M’agrada molt el patrimoni i a Vilallonga no s’ha tingut mai massa cura d’ell. Voldria conservar el patrimoni.

D’on ve el nom de Maria Gemma?

De ma mare, que tenia un cor molt gran i sempre ajudava la gent. Se l’estimaven molt. Al forn em deien Maria Gemma.

El primer que m’ha sorprès de la Gemma és la seva determinació. De la nostra conversa em quedo amb l’emoció en recordar els seus pares, dels que no pot parlar sense que li caigui una llagrimeta, de com es va enfrontar a la malaltia del seu marit Martí. Quan parla d’ell es palpa la complicitat, i de com han educat les seves tres filles, amb fermesa i austeritat.

Mayo Lorda