TARRAGONA 21

Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants. En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment ” segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia.

Xavier Sabaté

Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast. Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes.

L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a trepar a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva, el trauma de l’amputació i els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora. Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit.

El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que , per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertimento, tots els nostres veïns i veïnes , familiars, amics i saludats i un servidor. Vladimir no és un cas isolat a la història.

Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la historia de la música. No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen , els haguem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests. Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Xavier Sabaté

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies