Un pregó amb accent de ‘Tarragonina de Tota la Vida’ i que acaba amb una crida a no fer festes paral·leles

🔊 Escoltar la notícia

Tarragona ha viscut aquesta tarda el primer dia gran de les Festes de Santa Tecla d’enguany amb el pregó a càrrec d’una “TTV, és a dir, una tarragonina de tota la vida i amb sang tarragonina fins a l’enèssima generació”, en paraules de l’alcalde, Pau Ricomà. La polifacètica Agnés Busquets, actriu coneguda i reconeguda arreu i neta del conegut actor i periodista Josep Maria Tarrasa, creador del Maginet però moltes coses més com a candidat a ‘galán’ iberoamericà de la gran Xirgu, ha aprofitat l’ocasió per reivindicar la Cultura “com un bé de primera necessitat. La Cultura ens salva”, ha deixat anar en un discurs al Balcó de l’Ajuntament que ha tingut referències inevitables al personatge radiofònic sorgit de la imaginació del seu avi, a les seves vivències a la ciutat i al col·lectiu Trono Villegas (“amb ells, vaig aprendre aquest ofici”).

També hi ha hagut un avís per a navegants crític de cara a donar-li una empenta al món artístic de Tarragona embolcallat de “suggerència. Podríem començar per posar un cinema al centre de la ciutat, o fumigar el metropol i reobrir-lo”, ha etzibat de bon rotllo. De fet, una Busquets amb el cor dividit entre el teatre i Tarragona ha cridat els tarragonins a fer-se valdre més i a enfocar més la ciutat cap enfora.

El pregó, reivindicatiu especialment amb el paper de la dona enmig del malson de la pandèmia (“el covid ens ha tocat de ple, però a les dones i a la cultura m’atreviria a dir que més”), irònic i amb un sentit de l’humor heretat de ‘Polònia’ (on interpreta diversos papers des de fa més d’una dècada), ha acabat amb una crida del batlle prèvia a una tronada de traca i mocador destinada a evitar “festes paral·leles al carrer”, tot just el mateix dia en que la tradició hauria de donar pas una Baixada de l’Àliga multitudinària però enguany suspesa per culpa d’una Covid que ho ha canviat tot. El format ha estat el mateix que l’any passat, lluny de les quatre parets de la sala d’actes de l’ajuntament i obert a la ciutadania. Però des del pregó d’Eduard Boada fins ara el món s’ha capgirat com un mitjó per la pandèmia.

Els exemples de la nova normalitat han estat múltiples. Des de les 600 cadires instal·lades a la plaça de la Font per garantir el seguiment del pregó amb distància de seguretat, fins a l’anul·lació del tradicional primer Amparito Roca de les festes tot seguit del discurs de Busquets a càrrec de la Tradiband per evitar aglomeracions. També s’ha evidenciat la fractura amb la no presència dels regidors del PP, que ja van anunciar la seva decisió de no assistir a cap acte de la festa per considerar que dur-la a terme no era una mesura encertada en plena pandèmia. Qui sí que ha volgut donar recolzament explícit a la decisió de tirar endavant ha estat el govern de la Generalitat, que ha desplaçat l’acte al conseller d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, acompanyat del president del Parlament, Roger Torrent.

Pregó íntegre:

Benvolgudes Tarragonines, autoritats, Alcalde Ricomà , et puc dir de tu oi Pau? Al ser un govern d’ esquerres, d’esquerres de veritat vull dir….ai , això ho he dit en veu alta? Bé, que ho faré igualment. Sóc de saltar-me els protocols, als de la faràndula ja se’ns permet això… Ostres, per un moment, us he mirat i no sé si estic a Corea del Nord o a la Estrella de Muerte (en referència a les mascaretes) amb les tropes d’ assalt imperials de Darth Vader , tots arrenglerats i amb mascaretes! Yo soy tu padre, chhh i jo tu pregonera…. gghhhh….Gràcies , moltes gràcies per triar-me i sonar-me la oportunitat de ser aquí dalt. És un petit caprici fet realitat. De petita volia ser castellera, anxeneta concretament, com no…

Els primers records de Sta Tecla són jo, asseguda a les escales del Pla de la Seu, mentre veia als altres minyons grimpant els pilars. Els mirava i somniava en baixar des de la catedral, carrer major avall, entrar en èxtasis folklòric per la baixada de la misericòrdia i obrint-me cami per aquesta plaça de la font , enfilar-me com en mougli faixa amunt! Tot això amb un focus d’aquells que em seguia mentre sonava singuing in the rain tocat per gralles. Però al haver-hi tantes colles no sabia quina triar….Però ves per on, la vida m’ha fet un regal i finalment sóc aquí dalt!

He de dir que em sento com la filla pròdiga. Per aquells que no vau anar a monges com jo, a l’Ensenyança concretament, El fill pròdig és un passatge que surt en un llibre que és un best seller, es diu La Bíblia, d’autor desconegut, de ciència ficció, i ens parla d’un fill que marxa de casa, el fill petit,mira, com jo! I la família no en sap res durant anys, i finalment al cap de molt temps torna,i el pare el rep amb els braços oberts devant de la mirada estupefacta del fill gran que pensa: What The Fuck! Doncs jo ara em sento una mica així.

Agraïda que ,malgrat haver emigrat al Brotway català, és a dir a Barcelona….encara em considereu una de les vostres. Jo me’n sento! Allà on vaig, Tarragona ve amb mi! Sempre he defensat els meus origens,si no ho fes, Déu me’n guard, sé que valtros no m’ho perdonaríeu, si, si, ‘aquets’ i ‘aquetes’ que em mireu així, amb ulls de moixó desorientat. Des que agafava el trén per anar a estudiar teatre a la capital, Barcelona, no Reus….i com xalavem al tren amb les amigues….Doncs això, que si algú gosava criticar ni que fos la petroquímica a mi em sortien lasers del ulls en forma de senyera arrissada, treia el tupper de bajoques amb safranories i romesco que m’havia preparat ma mare i els hi tirava pel cap, oju! que per Tarragona jo, mato! com va dir aquella!

Jo estic feta de Tarragona, si fos un gos tindria el certificat de pedigree… Els meus pares són Tarragonins. Sóc Busquets per part de pare, del Jevi, el petit. L’ enginyer, no el de les motos. Aquest és el tiet Josep Maria. Per part de mare,Tarrasa. Si ,si, la gran del sr. Tarrasa, la Menchu, Maria del Carme o Mundeta, segons el context. Conegut també com a Maginet Pelacanyes. Exacte!, el del 7×7! Qui no ha après la taula del set amb l’Examen de Maginet? D’ acord, aquí als mil·lenials us he deixat randoms? aquesta paraula no va aquí oi..? tan se val!…Doncs una petita lliçó històrico nostàlgica per a valtros, podeu fer tic tocs o instagram live si voleu (sóna la nostàlgica cançó de la taula de multiplicar intercalada)

Crec que no hi va haver tarragoní més tarragoní. Nascut el 20 d’ agost del 1913, el meu avi Josep Ma Tarrasa, es desvivia per Tarragona. Molts no ho sabreu, però la gran Xirgu, la gran dama del teatre, musa de Lorca, el volia de galán per la seva companyia, per fer gira per Argentina. Però ell tenia el cor i l’ànima tan ancorats a la seva ciutat que no va voler fer les amèriques. Mai no ho explicava com un fracàs o una pèrdua d’una gran oportunitat, tenint en compte que fou Alberto Closas qui hi va anar en el seu lloc. S’ho va prendre com la millor decisió de la seva vida. I de fet si hagués marxat ,probablement, bé, segur ,que jo ara mateix no seria aquí. Coses de la biologia….

Recordo quan em venia a buscar a l’escola. Jo l’ esperava a les escales de l’ església, al capdamunt del carrer de les coques i de lluny veia aquell seat 1500, de color blau petroli metal·litzat, com de purpurina fina. Un cop a dins la meva germana Noemí i jo ,ens anava explicant la història de cada pedra, de cada cantonada, de cada tarragoní que saludava, i n’eren molts, creieu-me. Recordo també el cotxe al costat del seu cotxe bessó, el del senyor Domènech, l’amic de l’ànima, aparcats al darrere del xiringuito Flores de la platja Arrrabassada, on passàvem els matins d’estiu fent clots a la sorra, castells i passejades. Ell em va ensenyar l’ amor i el respecte per ‘aqueta‘ ciutat. Preciosa, però imperfecta.

La seva va ser una història d’ amor llarga, la meva ha estat una història d’ amor a distància. I amb una mica de poliamor també. Mitja vida aquí i mitja vida allà, enamorada de la ciutat però enamorada del teatre també. I ambdues coses al final no van poder ser. Hi va haver un moment, meravellós. De fet, si sóc aquí és per culpa seva. Per què si no hagués estat per la seva existència, per haver-lo conegut, avui, probablement no hauria arribat a poder créixer artísticament com ho he fet i no estaria aquí dient-vos aquestes paraules. I parlo del Col.lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas.

I fou gràcies a la Tecla que els vaig descobrir. Un dia, deuria tenir 12 anys, vaig veure Dames i Vells. Vaig quedar fascinada i vaig saber que jo volia conèixer aquella gent, que volia aprendre’n i que volia formar part de la seva família artística. I amb els anys ho vaig aconseguir. I amb ells, vaig aprendre aquest ofici. El respecte i l’estima pel teatre, la cultura i, com no, per aquesta nostra ciutat. Gràcies Menuda, Oriol, Javi, Fermí, Carmeta, Àngela, Montse, Joan,Maria, Paloma, Marcel,Jesús, Mònica, Ramón,Martí, Pere, Rosa, Marta, Carles, Isabel, La Tieta, en Sendo… I em deixo gent, segur… Gràcies per regalar-me tantes estones de riure i riure i saber que riure i aprendre no està renyit, que les coses si no es fan amb amor i convicció i sentit crític més val no fer-les. Gràcies!

Més proves del meu pedigree irrefutable. Vaig néixer aquí, a la clínica Aldecoa, a mans del Gran dr Jordi sentís, com la majoria dels de la meva generació crec… Quan Tarragona encara era una ciutat de 120.000 habitants. La meva infància estava compresa en un perímetre que anava del carrer Frai Antoni Cardona i Grau, des d‘on passava estones espiant al vigia del cuartel que veia des de la meva habitació, l’avda Catalunya i la Part Alta, on anava a escola. Sovint, encara ara, somnio en aquests llocs.

En una mena de distopia, torno al conservatori del carrer Cavallers, i està ple de nois i noies uniformats de l’Aura i el Turó renegant de Déu Nostru sinyor. Llavors comença a cremar i jo fujo de les flames, I baixo sobre la motocicleta del pipipiu, mentre el Purito ens diu adéu amb el seu puro i un mocador blanc. En comptes de tornar per l’ Arc del Roser, baixo cap aquí i que vaig a comprar xuxes al Nova Forma, que estava allà mateix!! o mangui forma per a alguns, per mi no, ho juro! Llavors se m’apareixen el Negrito i la Negrita i m’intenten vendre un collaret de la seva botiga, i m’encoloment un fermall amb el dibuix del balcó, i el toco, i les mans se’m tornen de ferro i tinc bona sort tota la meva vida, i em deixen entrar gratis al Totem, i m’enrotllo amb el….nooooo, això m’ho guardo per mi. Ostres quina nostàlgia! perdoneu, però és que quan començo, no puc parar!

I ara permeteu-me que em posi una mica crítica. Una cosa que em reventa, això si, és quan em pregunten, d’on sóc i jo dic, de Tarragona, em diuen de Tarragona ciutat? d’ón si no? és clar! Per què que si et dic de Picamoixons o de la Pobla de Mafumet et quedaràs igual oi…? Noies, ens hem de fer valdre més.Tarragona s’ha d’enfocar més enfora. Que amb els creuers no n’hi ha prou. Tarragona és terra de cultura! La Cultura és la via! Ei, la cultura a part de segura, és un meteorit cap a la posteritat! O no ho han demostrat prou les nostres pedres?

En un any tan especial com aquest, on a totes se’ns ha capgirat la vida, allò que mai penses que et tocaria a tu. pam, ha tocat i ben repartit! Estic contenta que enguany hagiu comptat per algú de la cultura, i dona. Només m’ha faltat ser celíaca i vegana….Pot ser molts pensareu, clar ara lo de les dones i el feminisme i tal està de moda…Doncs per molts anys sigui així, i fins l’ infinit. El Covid ens ha tocat de ple .Però a les dones i a la cultura m’atreviria a dir que més. Les dones, i hi ha estadístiques, hem hagut d’ assumir la gran part de càrrega de la llar, de les cures, que ja ho fem normalment però el covid ens ha posat una lupa a sobre i ho ha evidenciat. I la cultura…cinemes, teatres, sales de concerts, tot tancat. Assajos i rodatges suspesos. Gent entregada a les arts sense poder accedir a ajuts i ERTOS que no arriben. I tot i així les xarxes i plataformes han estat farcides de contingut, i molt, gratuït. Perquè els que treballem amb i en la cultura sabem que és guaridora, que en molts moments és un oasi d’on prendre aire i refugiar-se. Tant qui la fa, com qui la consumeix. Perquè la cultura, amigues, és un bé de primera necessitat. I així com ja dèien els nostres avantpassats en toga , mente sana in corpore sano, i jo afegeixo, corpore sano també in mente sana. Tanto monta monta tanto. Dit d’ altra manera. La cultura ens salva. Una suggerència, podríem començar per posar un cinema al centre de la ciutat, o fumigar el metropol i reobrir-lo….ei, idees que em venen al cap eh!

No vull acabar aquest pregó sense dedicar-lo al meu pare, Al Jevi, a la Perseverança personificada. Avui finalment ha pogut venir. T’estimo papa! 

Santa Tecla Gloriosa, mare dels Tarragonins! què tindrem dimecres per dinar?

Espineta amb caragolins! Toca Perón!

Moltes gràcies, i Feliç Tecla 2020!!!

Redacció