Santi Palanca ésel màxim golejador del Nàstic al Nou Estadi amb 48 gols. Foto: Tarragona21
Santi Palanca és el màxim golejador del Nàstic al Nou Estadi. Les seves 48 dianes l’han convertit en una llegenda (ha viscut dos ascensos decisius per al futur de l’entitat com són els de Tercera a Segona B i el d’aquesta categoria a Segona A), i malgrat viure ara amb la “tranquil·litat” que dona veure les coses amb distanciament, continua tenint un cor grana propens a la taquicàrdia. “Faig de comentarista dels partits a Tarragona Ràdio i continuo estant molt involucrat en el món del futbol i mantenint una relació molt intensa amb el Nàstic”, comenta mentre es prepara a reclamar el suport de l’afició, explica quines són les claus per batre la porteria contrària per un equip que porta cinc partits sense fer ni un gol i no te pèls a la llengua a l’hora d’identificar les claus que expliquen la situació actual de l’equip. Un conjunt que amb Gordillo a la banqueta i sense Viqueira a la direcció tècnica juga aquest dissabte contra la Cultural Leonesa la primera de les tres finals que resten per mantenir la categoria. Una lligueta en si mateixa en la que els granes tenen un punt d’avantatge respecte als rivals.
Pregunta.- Amb quina actitud s’ha d’anar dissabte al Nou Estadi?
Resposta.- Amb la mateixa actitud que si ens juguéssim un play-off. Nosaltres ens juguem dissabte l’ascens a Primera. I és ser o no ser. Si la gent vol que siguem de Primera hem d’anar al camp i omplir-lo. I els jugadors que es deixin la por o la ‘caguitis’ a l’Hotel o on sigui. Són conscients i professionals, i la majoria dels que estan a l’equip, si alguna cosa tenen és que mirant el seu currículum veus que han jugat a Primera, han jugat promocions i les han guanyat i han pujat, i també han sabut patir. Amb un pensament guanyador és com aconseguiràs aquest ascens. Perquè per a nosaltres l’ascens a Primera Divisió és estar l’any vinent a Segona. Per això cal tenir la mentalitat guanyadora i entendre que la pilota no hem de deixar-la botar dues vegades: la primera és la meva. Ens hem d’anticipar i ser més ràpid i estar més en tensió que el contrari. I sempre tenint en compte que tens als aficionats al teu costat, que és el millor que tenim i el millor de tot l’any.
P.- La manera d’objectivar la situació actual de l’equip és veure-ho com l’inici d’una minitemporada on el Nàstic porta un punt d’avantatge respecte als rivals?
R.- Sí. Jo crec que ja no és un tema físic o d’amb quin sistema jugaré. Ara es tracta de fer coses efectives i immediates perquè no hi ha temps per res més. Gordillo, un home a qui desitjo el millor i molt estimat aquí, ha vingut amb una gran il·lusió que crec que és el que s’ha de transmetre. Amb l’experiència que tinc en aquest tipus de situacions, els jugadors han de fixar-se només en la part positiva. Si comencem a pensar en les derrotes que portem a casa o en l’any dolent que portem, la pressió és altíssima. Tot aquest paquet se l’han de treure de sobre i recordar els bons moments, en els ascensos i en les gestes aconseguides amb el suport del públic.
P.- És a dir, és molt més important l’aspecte psicològic que no pas cap altra cosa en moments com aquests
R.- Jo crec que el president del Nàstic, Josep Maria Andreu, ha estat molt oportú. No li agrada fer les coses de forma precipitada, i jo el felicito per haver pres aquesta decisió quan encara tenim marge i després d’haver donat el màxim de confiança tot i els resultats. En aquest sentit, sí que psicològicament aquest canvi a la banqueta és positiu perquè el jugador s’allibera de la pressió i rep un aire fresc, amb una altra persona al capdavant que li explicarà coses noves que han de ser, a més, de resultat immediat. És a dir, guanyar aquest dissabte, Si no, deixaràs de dependre de tu mateix. I aquest punt d’avantatge que tenim ens dona molt, perquè segons els resultats el Còrdova et pot passar a la taula, la Cultural continuaria amb un bon marge de punts… El més important a hores d’ara és arribar a la darrera jornada sense dependre de ningú. I tots sabem que al final, quan no depens de tu mateix els resultats es donen com es donen per unes circumstàncies o unes altres. L’equip més necessitat sempre guanya. Ja ho vam veure aquí a Tarragona l’any passat amb l’UCAM Múrcia.
P.- Sou un golejador nat. Quina és la clau per trenca la sequera de l’equip?
R.- Portem cinc jornades sense marcar i la culpa no és dels davanters. Ells estan per finalitzar, i si no els arriben pilotes difícil ho tenen. Tenim jugadors com Álvaro Vázquez o Manu Barreiro, que per a mi és dels millors ‘nou’. Pel que fa a Álvaro, la lesió ha influït molt perquè la va patir tot just quan més decisiu era, a més de sumar-li la sanció per dos partits en el pitjor moment. Va venir aquí per millorar el rendiment de l’equip i la veritat és que va complir amb els seus gols, però tot plegat ha acabat trencant la seva evolució. L’hem perdut durant vuit partits, i això s’ha acabat notant.
I després jo crec que no s’ha gestionat bé el fet de tenir un dels millors ‘nou’ com és Barreiro, relegant-lo a l’ostracisme i dient-li ara confio amb tu i ara no. Això no es pot fer amb un golejador de la seva categoria. I al final ho pagues, perquè quan tornes a confiar amb ell el jugador ja no és el mateix.
Més enllà d’això, també cal parlar de l’equip. No genera joc per bandes, que és realment el que desordena i fa mal als rivals. No tenim gent que desbordi més enllà potser de Jean-Luc. I la majoria de centrades que fem són avantatge pels defensors. Ho hem vist jornads rere jornada. Al capdavall, quan fas gols és una tasca de conjunt: això del futbol no és com el tenis, on jo em puc preparar la jugada i després rematar. I en el tema de l’equip hem vist que no hi ha hagut un sistema de joc en cap dels tres entrenadors que han passat per la banqueta. L’equip ha patit una davallada tremenda, salvant algunes pinzellades dels dos partits que es van guanyar a casa. Però aquella llum es va apagar a Lorca, i a partir d’allí Osasuna i Sevilla Atlético, que amb tots els meus respectes gairebé ens va fer un favor en guanyar-nos amb juvenils. Va ser un partit lamentable.
P.- En aquestes situacions, quan el jugador veu el camp ple té aquell plus de rendiment o és un tòpic?
R.- És clar que el té. Jo conec el públic del Nàstic des que era un crio, com a jugador, com a assessor esportiu, persona vinculada al club i soci. És la millor perquè és sobirana. No cal que se’ls faci una crida per anar al camp. Ells són conscient de què hi ha en joc. I cal tenir present que han tingut sempre el màxim respecte amb l’equip fins a la darrera jornada amb l’Osasuna. No l’ha xiulat en tota la temporada i hem arribat a tenir fins a 7.000 o 8.000 espectadors al Nou Estadi. Finalment han demanat una reacció, i el president l’ha pilotat fent-se amb el comandament esportiu.
El públic no decebrà. Qui sí que ha decebut és l’equip, encara que això ve de llarg. Jo voldria recordar el moment en el qual es puja a Segona A. Es fan uns retocs a la plantilla i es confia plenament amb l’entrenador, Vicente Moreno, que va fer una gran tasca, i juguem el play-off d’ascens. Alguna cosa bona haurà fet aquest equip, no? I després resulta que es va desconfiar completament d’ells i es renova completament la plantilla. En aquest punt comencen tots els mals. L’afició ara està veient passar de manera continuada jugadors, entrenadors, preparadors físics, sense estabilitat ni equilibri per a que un equip funcioni. I al final tot això ja va sortir l’any passat, i ara de nou per continuar amb la mateixa idea. Mai ha existit un equip.
J.S.
Equip de redacció
