La decisió de formular un planejament urbanístic en clau metropolitana en sis municipis del Tarragonès i del Baix Camp és una bona notícia per als qui portem anys demanant aquesta mirada llarga sobre el territori. Des de la llunyana decepció del Pla dels 21 municipis, liquidat abans de néixer ara fa prop de quaranta anys, i passant per les enganyifes del Consorci, aquest nou intent es mereix –ens mereixem- més sort. Benvingut sigui.
Ara bé, precisament perquè és una bona notícia, no hauríem de confondre les coses. Puntualitzem:
PDU, només (i ja és prou!)
És un pla director urbanístic. Que no és poca cosa, al contrari, però no és una àrea metropolitana. No confonguem aplicar instruments amb una lògica metropolitana –això no és nou, ja ho fa, més o menys, l’Autoritat Territorial de la Mobilitat- amb la creació d’un ens local metropolità. Per això segon falta molt, si és que s’hi ha d’arribar. Un PDU té moltes possibilitats, i faríem bé d’aprofitar-les, però respon a uns objectius i metodologia urbanístics. Sense anar més lluny, a Catalunya hi ha, actualment, vint-i-vuit plans directors urbanístics, i evidentment no hi ha vint-i-vuit àrees metropolitanes. No demanem ni esperem, doncs, coses que el PDU no ens podrà donar.
Robert Casadevall i Camps és professor de planejament territorial i urbanístic de la URV
Un PDU pot, segons la llei d’urbanisme, establir directrius, fer reserves de sòl per a grans infraestructures, programar polítiques de sòl i habitatge, i més, totes referides a un àmbit supramunicipal. Això possibilita moltes coses, però també genera unes necessitats posteriors de gestió. Si tenim un PDU però després es gestiona només a escala municipal –que també, però no només- no haurem avançat tot el que podríem. Per altra banda, de PDU ja en tenim uns quants, i algun més a mitges. La previsió del PDU de l’Àrea central del Camp de Tarragona, que figura al Pla territorial parcial des del 2010, i que va ser aprovat inicialment i arxivat; el PDU de la Química i el Turisme, amb una sèrie de previsions –per exemple, de xarxa viària del polígon- molt poc complertes; el futur PDU de revisió de sòls urbanitzables no sostenibles… Potser planifiquem molt i executem poc?.
I l’àrea metropolitana?
Una àrea metropolitana no és –o no hauria de ser només- una altra administració (per cert, que també podríem començar a parlar de la viabilitat dels actuals consells comarcals, si hi hagués àrea metropolitana). Treballar en clau metropolitana vol dir mutualitzar recursos –per exemple, per aquestes polítiques de sòl i habitatge-. Hi estem disposats? A l’Àrea metropolitana de Barcelona, el recàrrec de l’IBI –una de les formes de finançament- serveix per a finançar actuacions concretes a qualsevol dels punts de l’àrea, de manera que l’IBI de Barcelona paga una promoció d’habitatge a Sant Vicenç dels Horts, o la platja de Viladecans, o el parc de Badalona. Estem disposats a fer això mateix? Estem disposats a admetre que hi ha instal·lacions amb efectes –d’impacte sobre la mobilitat, sobre el medi, sobre el mercat de treball i el d’habitatge- a escala metropolitana, i que potser els impostos que paguen també haurien de ser a aquesta escala? El polígon petroquímic o el CRT, per exemple?. Àrea metropolitana també vol dir això.
L’àmbit
L’àmbit del PDU proposat comprèn sis municipis: Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, la Canonja i Constantí. De la documentació que conec (“Diagnosi del sistema metropolità del Camp de Tarragona”, facilitada –gràcies Agustí!- per la Secretaria de l’Agenda Urbana i Territori) no se’n desprèn el criteri seguit. Això no vol dir que aquest àmbit no sigui vàlid; al capdavall, és un concepte social, no natural, i tindrà l’abast que tingui en funció dels criteris aplicats. En un treball acadèmic jo mateix vaig examinar prop d’una vintena de metodologies de delimitació d’àrea metropolitana, aplicades al Camp de Tarragona, amb uns resultats que anaven des de l’agrupació de pocs municipis, fins a àrees extenses de seixanta i setanta municipis. Això no és estrany, i depèn de quin és el criteri que pesa més: la densitat de població, la intensitat i extensió de la taca urbana, la mobilitat obligada, la integració d’activitats econòmiques, etc. Donar més o menys importància a un o a altre d’aquests criteris ens donarà un àmbit diferent (que, a més, sempre serà provisional, en la mesura que parlem de dinàmiques territorials, no de situacions estàtiques).
Ara bé, en totes aquestes possibles delimitacions, aquests sis municipis –potser no sempre Constantí- hi eren presents, de manera que el dubte no és pels que hi són, que semblen indiscutibles, sinó pels que no hi són, i que hi podrien ser si apliquéssim uns criteris diferents. El problema és que, en aquesta diagnosi, no els coneixem. Hi ha moltes dades sobre sòl, sobre població, sobre activitat, però sempre referides només a aquests sis municipis, com si ja d’entrada s’hagués decidit aquest àmbit sense que sapiguem com i perquè.
Confio que això sigui un punt de partida –d’alguna manera s’ha de començar- però que no tanqui la porta a un àmbit diferent, si els treballs d’elaboració del pla ho aconsellen. L’extensió urbana, per exemple, ens portaria a considerar Cambrils i, per conceptes –i segurament conseqüències- diferents Almoster i Castellvell del Camp amb Reus, i el Catllar i els Pallaresos amb Tarragona; la mobilitat obligada i la integració econòmica, aconsellarien contemplar també el Morell, Perafort i la Pobla de Mafumet. Crec que caldrà reflexionar a fons sobre això.
De manera que benvinguda la iniciativa, no li demanem més del que és, i a treballar.
Robert Casadevall i Camps és professor de planejament territorial i urbanístic a la Facultat de Turisme i Geografia de la URV
Equip de redacció
