Raül Font-Quer Plana. President Gremi de Pagesos
Com a conseqüència d’aquelles coses que, de vegades succeeixen en el món de tots els partits, a la fi de la meva trajectòria política ens vàrem anant distanciant, però la memòria és selectiva i, en aquests moments de tristor i profund sentiment de condol per la pèrdua de l’Albert, només vull i puc recordar la grandesa del seu caràcter i de la seva seductora personalitat.
Una constant en la seva existència fou el lluïment de la seva gran capacitat de simpatia i exquisida amabilitat i educació. Era un home de modals refinats, gairebé decimonònics, que combinava amb exagerada cortesia, bona educació i savoir faire. Però allò que dominava ampul·losament. era l’art de saber distendre i rebaixar la tensió en aquelles reunions polítiques que compartíem en la nostra condició de tinents d’alcalde dels governs Nadal, des de 1999 a 2007 i al partit Unió Democràtica de Catalunya, en el sí del qual vaig tenir l’honor de militar i l’ocasió de treballar colze a colze amb ell. Persona sempre de tracte fàcil, gens orgullós i molt generós, que sempre trobava sortida del carreró sense sortida que sovint ens frequentava i al qual ens conduien aquell tipus de trobades polítiques. No sabies per quin motiu, però no t’hi podies enfadar amb ell. Era de reflexos ràpìds i tenia una cintura política encomiable que dominava a la perfecció.
Alhora, era una persona polifacètica i cultivada. Sabia gaudir dels petits plaers quotidians però també dels reservats a les persones instruides i sàvies. Li encantava el protocol, però també gaudia saltant-se’l. Fou un gran col·leccionista d’obres d’art que rescataba dels encants o dels més insospitats brocanters i antiquaris. Des d’incunables a rajoles de ceràmica, passant per estilogràfiques, espases, bastons, icones i imatges de sants, entre d’altres.
Era un militant en el tarragonisme més radical. Excepte en la vessant esportiva que no era el seu fort, participava en quasi tota la resta de la vida social i cultural de la seva estimada Tarragona. Què pot haver-hi, més tarragoni, que poder ser el Magí de les Timbales? Era o fou: casteller dels Xiquets de Tarragona, Confrare de La Sang, president del Sindicat d’Iniciatives i Turisme, de la junta del Col·legi d’advocats, de la Reial Societat Arqueològica tarraconense, Senador, vicepresident de la Diputació, president d’UDC a la província, etc,etc. Fis i tot era membre del Gremi de Pagesos, entitat datada l’any 1321!
Des d’aquí proposo que l’Excel·lentíssim Ajuntament li dediqui el nom d’algun carrer de la ciutat.
Et recordarem sempre amb el teu permanent somriure, Albert. Descansa en pau.
Equip de redacció
